València en Bici-Acció Ecologista Agró conviden a què participen en la marxa en bicicleta que visitarà els consolats de Països Baixos, França, Alemanya i altres països europeus, on de debò es promociona la bicicleta, per a demanar que ens acullen i ens defensen dels nostres governants. A València es realitzarà una concentració davant les Torres de Serrans hui a les 17 hores.
Amb aquesta acció, que se celebra simultàniament en altres ciutats com Madrid, Barcelona i Saragossa, els grups ciclistes “pretenen cridar l’atenció sobre la reforma del reglament de circulació que prepara la DGT. Aquesta reforma inclou diversos articles que són un atac a la bicicleta i que no tenen parangó en cap país europeu”.
El “més greu dels articles és l’obligació d’usar casc ciclista en zones urbanes”, afirmen.
A més, cap país europeu contempla aquesta obligació, la DGT “no ha aportat cap evidència que demostre que aquesta mesura pot reduir els índexs de mortalitat ciclista”.
Més aviat al contrari, “les dades de la mateixa DGT mostren que el nombre de ciclistes urbans morts s’ha reduït a l’Estat espanyol en els últims anys, en els quals hem viscut una explosió ciclista en moltes de les nostres ciutats”.
“Açò demostra que és l’ús massiu de la bicicleta el que dóna seguretat als ciclistes; precisament un ús que es veurà reduït amb tota certesa si s’obliga a usar el casc en les ciutats”, segons els representants de València en Bici-Acció Ecologista Agró.
Segons el organitzadors, “hi ha altres mesures previstes per la DGT que també ens col·locarien en les antípodes dels països europeus que promouen la bicicleta, com l’obligació que les bicicletes circulen per la dreta, un règim sancionador que penalitza al ciclista, o la prohibició de l’ús de remolcs en vies verdes”.
Del perquè no porte casc
Per Antonio López, membre fundador de València en Bici-Acció Ecologista Agró
Antonio Llópez, membre fundador de València en Bici-Acció Ecologista Agró, exposa en el següent article les seues raons per a rebutjar l’obligatorietat del casc ciclista que, per ara, contempla l’esborrany del nou Reglament General de Circulació que ha redactat la Direcció General de Trànsit (DGT). El nostre company, ciclista urbà i cicloviatger amb més de 30 anys d’experiència en el món de la bici, considera el casc com una imposició innecessària, poc efectiva, molesta i immoral. Els seus arguments els pots llegir a continuació:
Perquè mai no vaig sentir la necessitat de posar-me’l: La gent de la meua generació va créixer amb la bici i no amb el casc. Infinites són les caigudes de la bici dels xiquets de llavors i no conec a ningú que morira, una cosa que no puc dir dels ofegats i atropellats per cotxes… La idea de la necessitat del casc per a ciclistes és molt recent. Es va generar en l’esport de la bici de muntanya per causes evidents i s’ha anat traslladant a l’ús quotidià. Però, no per part de qui ens desplacem quotidianament amb bici, sinó per aquells que no ho fan.
És paradoxal que la major part dels teòrics beneficiaris de les relatives bondats del casc ciclista mai no hem pensat tan sols en la seua existència, per la senzilla raó que mai no sentírem la seua necessitat, i aquells a qui ni els va ni els ve han pensat en nosaltres per nosaltres. L’aplicació durant tots estos anys de la meua vida de mesures de protecció activa (anticipació a l’accident moderant la velocitat segons la situació en la via, anticipació davant de les maniobres dels altres, fent-me visible als altres en tot moment en la via…) han fet que en 30 anys d’experiència com a ciclista urbà i cicloviatger no haja patit cap xoc contra un altre vehicle, ni recorde caiguda digna de menció que justifique la necessitat de portar casc. La velocitat i la massa de la bicicleta la fan un dels vehicles més segurs que existixen. Les possibilitats de patir danys greus per caigudes són a penes un poc més que les que es poden sofrir per caigudes a peu o en la banyera de casa.
Perquè és poc efectiu: El casc ciclista està fabricat per a amortir xicotets colps i la seua efectivitat en xocs contra altres vehicles, que són la major part dels accidents on intervenen bicicletes, és molt limitada i la majoria de vegades intranscendent, com demostren les estadístiques de la pròpia Direcció General de Trànsit (DGT), on s’aprecia major quantitat de víctimes en carretera, on ja és obligatori el cas, que en ciutat.
Ciclistes a València
Les seues molèsties no em compensen els riscos: El casc és extremadament lleig, molest de portar, em fa suar i em greixa el monyo i és un emprenyament portar-lo cap amunt i cap a baix durant tot el dia quan no el porte ficat. Els pareixerà una favada, però la imatge personal és una de les coses més importants en la societat en què vivim. Per això i a pesar que hi ha molts estudis que demostren que els colps en el cap són estadísticament més elevats entre els conductors d’automòbils i vianants que entre els ciclistes, a ningú no se li ha ocorregut que en estos dos casos s’haja de portar.
En este cas, el dels automobilistes, no hi ha hagut eixa transposició entre esport, per exemple els ral·lis o la Fórmula-1, i vida quotidiana, que sí que hi ha traspassat a la bicicleta. Això és degut al fet que a Espanya s’ha considerat el ciclista com un esportista i no com un ciutadà normal i corrent. En la resta d’Europa, on a penes hi ha accidents i víctimes entre els ciclistes, a quasi ningú no se li ocorre portar casc i a cap autoritat obligar-lo. Així doncs, allò normal en el meu dia a dia com a ciclista urbà és que no m’expose a velocitats i riscos propis de la competició esportiva on el casc demostra alguna utilitat. Allò normal, cosa que no ocorre en altres països d’Europa, és que m’enfronte als riscos que vénen donats per la meua convivència amb vehicles, la massa i la velocitat dels quals poden (si no l’evite per mitjà de tècniques de conducció actives) causar-me grans perjuís i contra els quals el casc a penes té incidència. És per això pel que els ciclistes demanem mesures de pacificació del trànsit, que sí que són efectives i ens neguem a l’ús obligatori del casc, perquè a penes sentim la seua utilitat i sí les seues molèsties.
Perquè no li reconec a l’Estat la capacitat moral per a immiscir-se en la meua vida privada: L’Estat s’està convertint cada vegada més en una espècie de moderna Església que s’atribuïx el dret de decidir sobre la vida de les persones. Es permet decidir que et convé i que no, fins al punt de decidir sobre la teua pròpia vida. Jo no em sent un súbdit, sinó un ciutadà amb lliure albir, capaç de decidir sobre la meua pròpia vida. Crec que jo i només jo sóc amo de la meua vida i l’Estat només ha de garantir que els meus actes no repercutisquen negativament en els altres. Les mesures de seguretat passiva només repercutixen en mi mateix i no influïxen en la seguretat dels altres. Si hi ha qui diu que no té perquè pagar els gastos de la meua hospitalització, dir-li que si és per això, que deixe de fumar i beure, que deixe de menjar fem i sobretot que no vaja amb cotxe, que és la causa de mort no natural més important que existix en el món actual.
Antonio Llópez Moreno, membre fundador de València en Bici-Acció Ecologista Agró
