Sergi Tarín / València.
Tot procés penal exigeix una dramatúrgia. Sobretot si l’interrogatori dura tres dies, ets el principal acusat i la Fiscalia et demana 28 anys de presó. És el cas de Vicente Conesa, enginyer agrònom considerat el cap de la trama a Terra Mítica, on es defraudaren 4,4 milions a Hisenda els anys 2000 i 2001. Un mos irrisori dels vora 300 milions que costà el parc i què, segons la investigació, estaria quallat d’irregularitats en forma de comissions i factures falses. “Em jugue molt ací”, li repta Conesa a la fiscal Carmen García, qui feu la instrucció i que s’ha demanat un permís especial a la Unitat de Delictes Econòmics, la nova destinació, pel gust d’acabar la feina encetada.
El duel fiscal-enginyer és esgotador, agre. García sap que Conesa és la peça que enganxa la direcció del parc i les empreses estafadores i que les seues mans feren de pont als diners que creuaren d’una vora a l’altra. L’argument de les defenses, però, és que l’obra de Terra Mítica es feu a tota pressa, amb poc de temps i que si es cometeren irregularitats foren poques i fruit de la celeritat. Per exemple, Conesa estava considerat el gerent de jardineria i, per tant, amb potestat per contractar entre d’altres les pròpies empreses. Un fet que nega: “em deien gerent i em donaven palmadetes, però només era un assessor tècnic, ho diu el contracte”. “On està eixe contracte?”. “No ho sé, el puc buscar pels ordinadors”. “Han passat 10 anys, ara no és el moment de buscar-hi res”.
Conesa tampoc no recorda el segell de gerència amb el qual firmava els papers. “Algú me’l donaria”. I afegeix: “no crega que m’estic escapolint, vull donar la cara en tot”. Però no és fàcil trobar-li el rostre a l’acusat. La insistència de García és minuciosa, quasi lacònica. Una a una, va mostrant factures, llegint i rellegint conceptes. “Però de què se m’acusa?”, arriba a exasperar-se Conesa, que ho aposta tot a la carta de l’opacitat. I tira mà dels 9.000 arbres i 800.000 arbustos que devia gestionar. Un paisatge dens on assajar la fugida. De fet, la voluntat de caçadora metòdica de la fiscal ensopega amb la jutgessa. “Porta quatre hores preguntant sense concretar res, és un abús de poder!”.
Zaplana i Sanz
Val a dir que Conesa no és un empresari a l’ús. La seua trajectòria ha transcorregut sota l’afany dels diners i està tacada d’irregularitats. Entre 1979 i 1983 fou director provincial de l’INEM, d’on l’acomiadaren per una suposada existència de cursos fantasma de promoció de treball que mai no es pogué comprovar. El 1985 ingressà a Aliança Popular i el 1992 el llavors alcalde de Benidorm, Eduardo Zaplana, li adjudicà a dit l’elaboració del mapa sonor i verd de la capital turística. Foren 15 milions que no cobrà del tot i, com a revenja, va gravar d’amagat Vicente Sanz, promesa del Partit Popular, home fort de Zaplana i hui processat pel forat a RTVV i per abusar sexualment de tres extreballadores. “Estic en política per a folrar-me”, li amollà a Conesa unes Falles mentre circulaven en un Mercedes 300 per València. una frase que ha fet carrera pròpia com a eslògan d’una època i d’una mentalitat política.
“Volia guanyar diners”, “no es feren més coses perquè es quedaren sense diners”, “em presentava a concursos encara que no sabés res de la matèria i després subcontractava”. Folrar-se, precisament. I en companyia, segons la investigació, de les empreses d’Antonio Moreno Carpio, un dels empresaris claus de la suposada trama, a qui demanen 53 anys de presó. És el mateix Moreno que el 2005 contactà amb el llavors diputat del PSPV-PSOE, José Camarasa, per a vendre-li l’exclusiva, a canvi de diners, de la implicació de Zaplana. No sols no li pagà, sinó que Camarasa gravà les converses. En una d’elles, Moreno li assegurava que Conesa guanyava molts diners en comissions i que, entre d’altres, repartia amb Zaplana.
Un xalet a Teulada
De fet, la relació entre Conesa i Moreno aflora en el judici. Conesa va subcontractar quasi tot a Moreno. “Quan tingues problemes, crida als Moreno”, defensa Conesa amb un finíssim to d’ironia. I també de gratitud, ja que Moreno li ajudà a comprar un xalet a Teulada. “On està el contracte?”, pregunta García. I Conesa respon que eren amics i que no calia contractes. I que era habitual que si a ell li feien falta 40 o 50 milions de pessetes, Moreno li’ls deixaria i a l’inrevés. Talment com qui demana prestat per a un paquet de tabac. I tabac fou precisament el que no anaren a comprar a Andorra el 17 de maig de 2001 quan Conesa, Moreno i Rubio (un altre empresari) obriren diversos comptes en la polèmica Banca Privada d’Andorra. Uns comptes que tancaren el 19 d’octubre de 2005 quan se sabé de la denúncia d’Hisenda. La Fiscalia té constatats tres moviments de 50, 120 i 60 milions de pessetes durant l’estiu de 2001. “M’ha dit el meu advocat que no li conteste sobre això”, resol Conesa.
I la família? També estan processats la dona, Matilde Ripoll, i els fills, Vicente i Luis Alberto Conesa. Tots dos van ser administradors de C3 Ingeniería, la principal empresa familiar investigada. I tots dos, diuen, ho desconeixien fins que no esclatà el cas. També neguen que desenes de firmes en entredit siguen les seues, encara que hi ha informes pericials que així ho demostren. “No sé res, tenia confiança infinita en el meu marit”, explica Ripoll, qui atorgà a Conesa plens poders. L’empresari hi dóna dos versions. “Ho vaig fer per l’herència. Tinc una malaltia molt greu de fetge, terminal. Són varius intestinals que poden rebentar en un minut”. I a continuació: “Pel meu prestigi científic donava moltes conferència per tot Espanya i necessitava algú que firmara durant la meua absència”.
“Com vaig a jugar-me la carrera dels fills i el prestigi de la dona?”, justifica Conesa. I l’advocat de l’Estat li recorda que durant els 10 anys d’instrucció mai no ha declarat per eximir la família de qualsevol responsabilitat. “He fet el que m’ha dit lletrat”, contesta l’acusat. Però l’Advocat de l’Estat tornà a la càrrega amb 11 factures firmades per Matilde Ripoll que estén a la taula com una escala de triomfs. Totes porten el mateix concepte, “honoraris de representació comercial”, i la mateixa quantitat, 250.000 pessetes. “No havia dit que la dona estava al marge?”, “Seria per aguantar-me quan arribava de treballar a les tres de la matinada”. “Eixe no és el concepte de la factura”. “És que m’acorrala d’una manera…”. “És el meu treball”.
