Concerts de divendres (8-5-2015) de la Mostra Sonora de Sueca, 2015. Espai Joan Fuster i CC Bernat i Baldoví, Sueca. Malika Yessatova, violí (19:30h) amb obres de Berio, Boulez, Benjamin, Fontcuberta i Dalbavie. Vertixe Sonora Ensemble (20:30h) amb obres de Díaz-Fischer, Longo, Robin, Tejera i Malondra. Grup Mixtour (22:30h) amb obres de Haaas, Perales, Cowell i Crumb.
Un violí superb
Després d’una breu introducció de Voro Garcia, director artístic del festival, on s’indicava algun canvi en l’ordre del programa i afegia que “està format per obres molt potents per a violí sol”, aparegué la violinista kazakh, qui el dia anterior havia ofert un recital a l’Institut Français de València, amb una sobrietat i grau de concentració que arribava a ser contagiós. La jove violinista (1990) amb un currículum en evolució espectacular començà el recital amb la Sequenza VIII, de L. Berio on ràpidament demostrà el superb domini tècnic que té del violí, i un domini exhaustiu de l’expressivitat, davant la qual no sembla immutar-se ni impacientar-se (allò que els llatins solen anomenar deixar-se dur o rubotitzar). Després seguí amb Anthèmes pour violon seul, de P. Boulez, obra també molt exigent davant la qual seguí demostrant el domini superb, amb una sobrietat interpretativa cridanera, però, que donava per aconseguir una projecció del so inusual, tant és així que els pizzicatos (per destacar algunes de tants sensacionals dominis tècnics de Malika) eren penetrants, amb molt de caràcter, una capacitat per controlar el so en els decrescendos progressius fins resultar inaudible sensacional. Tot seguit s’escoltà Three Miniatures, de G. Benjamin, tres peces amb textures musicals diferenciades, A Lubally for Lalit de la qual destacaria per les dobles cordes i els obstinats creant una atmosfera per moments minial, A Canon for Sally destacaria pel seu llenguatge agressiu, dissonant i contrastant i Lauer Lied on entre altres aspectes els pizzicatos destaquen i Yessatova els alimentava i projectava amb una energia i qualitat de so meravellosa; fou aleshores molt aplaudida la seua interpretació. Després tingué lloc l’estrena absoluta d’un encàrrec de la Mostra, Periferias del sueño, del compositor valencià Carlos Fontcuberta, amb el títol com a justificació per fer moure el so al voltant d’un objectiu: el son, el valencià presentà una obra amb tres peces breus, però on el cúmul de tècniques esteses que combrega fan de l’obra una feina de difícil accés, es podrien destacar els arpegis amb dobles cordes que Malika resolia amb una superlativa tranquil·litat i amb el mateix so que inundava l’Espai Joan Fuster o els decrescendos o crescendo fent desaparèixer o aparèixer el so del no-res i que novament la violinista aconseguia amb uns resultats absolutament espectaculars o els glissando en pianíssim fins fer desaparèixer el so,… una obra breu però altament suggestiva i extremadament difícil d’interpretar. Tancà el concert Interludes, de M.A Dalbavie, on la fesomia de tranquil·litat i concentració inalterable i la supèrbia tècnica enlluernaven i ens sorprenia a tothom. Com a bis, davant l’insistent aplaudiment (i únic moment on lleugerament va semblar deixar la concentració absoluta, amb un somrís) tornà a oferir la tercera miniatura de G. Benjamin. Un concert en acústic amb un violí estereofònic superb.
Un Ensemble bestial
El segon concert de la vesprada estigué a càrrec del conjunt gallec Vertixen Sonora Ensemble, conjunt que segons indicava les notes al programa i per les paraules de Voro Garcia en la presentació, estan portant, mostrant i revaloritzant la música contemporània a Galícia, a més a més de fer una forta aposta per interpretar, encomanar i estrenar obres de compositors vius i en actiu. Així, començaren amb Del pie sobre el vidrio, de l’argentí S. Díez-Fischer obra estrena de Vertixen, per a piano manipulat, saxofon baríton, acordió, guitarra elèctrica i electrònica on destaca una mena de leitmotiv rítmic que s’intercala entre les diferents textures d’un marcat caràcter experimental, d’altra banda la paràfrasi del títol (vídrio) està simbolitzada per la manipulació i execució del pianista de diferents copes de vidre ubicades en el cos del piano, tot plegat el conjunt demostrà només començar el treball i ofici que aglutinen i la compenetració interpretativa oferint una primera obra experimental de bona factura i ben lligada, estructuralment amb eixe recognoscible leitmotiv rítmic juntament amb els diferents efectes de l’arc fregant les copes dins del piano i l’electrònica ben controlada i oportuna. Tot seguit s’escoltà Senderos (Esplorazione IV) de l’italià M. Longo compositor avesat a la composició per a videojocs i cinema ens oferí una obra farcida de textures sonores on allò que destaca eren els bufs tant del saxofon com de l’acordió, aquest darrer produint una motiu reiterat en la dinàmica que exercia d’eix entre les textures sonores, l’obra en general té diverses direccionalitats, és a dir per a acumulació de sons va creant tensions (representades per la creixent activitat del volum sonor) on destaca el nexe representat per la indicació de dinàmica (decrescendo en glissando), que una vegada arribat al clímax sembla voler exhaurir-se. Allò més ortodox, les escales descendents finals del piano, sembla afegir-li sabor sonor entre tanta textura sonora la qual es reitera, i per moments demana mes activitat o no tanta repetició, més velocitat d’accions.
La bestialitat arribà amb l’obra d’un dels compositors invitats, el francès Yann Robin i la seua Art of metal II, estrena d’aquesta versió encarregada per l’Ensemble, ja que la versió original és per a clarinet contrabaix, ensemble i electrònica. Ací, s’oferí per a saxo baix i electrònica en viu i va estar sens dubte la gran sorpresa, amb una interpretació brutal i un domini absolut del saxofonista Pablo Coello i una compenetració i ajuda inestimable d’Ángel Faraldo des de l’estròncica i la difusió. La saturació del so a partir del so recollit del saxo baix omplia l’Espai Joan Fuster de víkings bèsties, de sons brutals, però com tot metall també tenia lloc la perfilada mal·leabilitat,… una obra destacadíssima que marcarà repertoris, però, que cal una interpretació magistralment impressionant com la que es va oferir anit a Sueca.
La següent obra que s’escoltà Trois fois silence (I) del compositor brasiler J. Tejera, altra estrena, fou també una de les millors obres de la vetllada, per a piano, flauta i guitarra elèctrica, destacà per les tècniques esteses que s’aplicaven, sobretot, a la flauta a qui se li exigeix que toque, però, que manifeste la sensació d’angoixa, d’opressió, de nerviosisme amb diferents exhalacions efusives i audibles. Amb una molt bona estructuració interna (A-B-A) representada per les diferents textures o llenguatges sonors, a més del tempos (B: més clamat) la flautista Alessandra Rombolà destacà per damunt, igual com Coello ho havia fet abans amb el saxo baix. Una obra molt bona, quasi performativa i molt experimental i que se’ns transmet a la perfecció, gràcies a la sensacional interpretació dels tres membres. Altra aspecte que cal destacar, tònica habitual durant aquest concert de Vertixe, fou la sincronització entre els membres, l’alt grau de treball cambrístic, de compenetració subtil i bon fer en les interpretacions.
Tancà aquest concert l’obra Free Module Study nº1 del mallorquí M. Malondra, per acordió, saxofon soprano (canvia a baríton), guitarra elèctrica, piano i electrònica. L’obra feia la sensació, a tenor del títol, d’una mena de deconstrucció d’un estudi de piano clàssic, ben ortodox, fet que li atorgava un especial interès per descobrir, si més no cridava l’atenció i mantenia la tensió per saber quina evolució obtindria. Aquest motiu al·lusiu passa per diferents instruments (saxo, acordió, guitarra…) al llarg de l’obra, amb diferents textures espectrals que creen afortunades tensions sonores i aquell motiu melòdic que apareix i desapareix entre l’experimentació sonora, fan de Free Module Study nº1 una obra ben interessant.
Un colofó esgotador
Amb canvi d’escenari, a les 22.30h començava el colofó d’aquest dia de Mostra, al CC Bernat i Baldoví es presentava el conjunt valencià Grup Mixtour, els quals ja havien actuat al matí en una sessió (ben encertada) per a escolars i estudiants. Fet i fet, començà Gemma Goday amb Finale, de G.F Haas per a flauta sola amb un elevat nivell de virtuosisme i un ús del llenguatge microtonal, la qual començà amb certa precipitació o nerviosisme i que a poc a poc anava assaonant el discurs. Molt clarivident en la interpretació dels microtons i resolutiva en els passatges tècnics, però, que feia la sensació de precipitació, d’excés de presses, això l’obligava a oferir un timbre canviant, nerviós i timbrat indistintament, uns harmònics insegurs momentàniament, però que en general oferí una interpretació interessant, òptima dins les convencions.
Després es produí la darrera estrena de la jornada, Types of blue de C.D Perales, encarregada pel Grup Mixtour l’obra ens declarava “té una forta càrrega psicològica i és molt contemplativa”, així gira al voltant de les percepcions personals del color blau, tant és així que s’exigeix al tècnic jugar amb diferents intensitats de blau sobre l’escenari, alhora que l’obra electrònica per a violoncel, piano i flauta i de fort caràcter experimental ofereix textures que per moments semblen excessivament estàtiques, mentre que d’altres guanya comprensibilitat i és molt més explicito amb relació amb el blau. Ací el trio format per V. Trescolí (piano), Montserrat López (flauta) i Jaume Domènech (violoncel) mostraren el bon ofici i el bon treball que el Grup Mixtour està duent a terme. L’obra compta amb moments d’absoluta genialitat, altres necessiten alguna evolució més, no obstant la interpretació i l’ús dels silencis estigué a molt bona alçada, encara que Adrià Borredà com a tècnic de so va fer allò que va estar a les seus mans per guanyar aquell contrast i joc de blaus delejat dalt l’escenari.
La següent obra estigué l’experimental The Banshee de H. Cowell, obra en la qual dos pianistes, un que toca les cordes del piano dins l’arpa i altre que controla el pedal (sense fer cap altra acció, quiet, immòbil pel que fa a les mans i el cos) l’obra funciona a partir dels matisos i textures que es creen amb els harmònics sonant per simpatia, alhora un motiu rítmico-melòdic fa de nexe, d’un obra (1925) experimental i que estigué excel·lentment interpretada per Trescolí i Domènech.
Tancà la marató de concerts, amb un cansament evident, sobretot entre aquells qui havíem acudit, i havíem de pair, els dos concerts anteriors, Vox Balaenae de G. Crumb inspirada en els cants de la balena gepa de la qual pren i intenta imitar els cants (gemecs, plors, xiulades…) l’obra és una molt bona combinació de tècniques esteses, d’electrònica i de molta dificultat interpretativa, de cadascun dels membres, però, sobretot de gran treball i assemblatge del trio superior. La introducció de la flauta ja va estar una mica precipitada, supèrflua (potser serien les hores), i això va fer que el cant no arribara a convèncer, tot i que el treball és evident, com a conjunt, en les parts centrals amb un piano que treballava per dos i feia per lligar els timbres, es palesava el cansament i moltes frases calien un assemblatge dels timbres, un empastament molt més pulcre i assegurar certs efectes (pizzicatos, campanes…). D’altra banda el xiulat (obligat per a la flauta) estigué poc convincent, una mica tèrbol, tot i que resultà, igualment passà amb el cant obligat dins la flauta el qual resultà poc convincent. En general estigué una versió una mica accelerada, amb moments molt bons i excel·lents en les parts centrals, però ja fregaven les 00.00 i, hui dissabte, a Sueca hi ha més.
