Cordada experience

Dos concerts amb la corda com a productor de so-música ocuparen el temps dels qui davant la temptativa d’un cap de setmana més aviat estival i ociós van acudir a la jornada de dissabte de la Mostra Sonora de Sueca. Un concert amb dos violoncels, Trino Zurita i Manuel Santapau i dos programes, un electrònic i altre acústic amb un resultat: apoteòsic i incommensurable. El nocturn, amb el Quartet Tana, un capbussament en la perfecció, la musicalitat i el paradigma de concert del segle XXI.
10 maig 2015 01:00h
Sixto Ferrero / Sueca

Concerts de dissabte (9-5-2015) de la Mostra Sonora de Sueca, 2015. Espai Joan Fuster i CC Bernat i Baldoví. Multaqa III: Trino Zurita violoncel i Gregorio Jiménez electrònica i difusió amb obres de E. Alonso, H. Vaggione, G. Jiménez i J. López-Montes; Manuel Santapau, violoncel amb obres de G-F. Haas, V. Garcia i H. Lachenmann (19:30h). Quatour Tana amb obres de G.F. Haas, D’Adamo, M. Farias i Y. Robin (21:00h).

Ahir hi havia futbol, el carrer Mare de Déu de Sales era quasi un desert. Feia calor. Aparquí a la porta del Centre Cultural Bernat i Baldoví i només vaig haver de camejar tres passes mal comptades, diga-li sort, diga-li multioferta ociosa de cap de setmana. A la mateixa hora, si fa no fa, a Sueca hi havia alguna festa de caire teològic, (no sé quina), però el celobert té això que entren els honestos i els deshonestos. A temps i a deshora. Xiscles, piulades, xaranga i batalls (programats?, repicats a mà?),..., però això és irremeiable (o sí, o no,... tampoc no ho sé, ni ara toca...). Els concerts d’ahir, a qualsevol auditori on fan grans cicles i magnes programacions, o a qualsevol lloc d’Europa i Amèrica del Nord, ens podrien haver eixit per uns quaranta euros, més o meny. Però, eren a Sueca. Les propostes, les confluències de dissabte, per a la Mostra Sonora eren concerts amb intèrprets de nivell internacional. Si ho eren els de divendres, els de dissabte encara ho eren més.

Multaqa III: l’aplec al celobert.

Explicà Voro Garcia que sovint en la Mostra es convidava un solista perquè fera un concert amb algun membre de l’Ensemble Espai Sonor, el conjunt resident de la Mostra. Ahir el convidat fou el violoncel·lista malagueny Trino Zurita, qui amb la col·laboració del compositor Gregorio Jiménez en el control i difusió electrònica, compartí el celobert de la Casa Fuster amb el violoncel·lista valencià Manuel Santapau.

La primera part del concert fou tota amb obres per a violoncel i electrònica, amb una estrena absoluta, la de Kril de G. Jiménez. Començà el violoncel·lista malagueny amb un control dels espais i els tempos absolut amb La eternidad permanente obra de la compositora madrilenya Edith Alonso i dedicada a Zurita, explicaven les notes al programa que “l’origen de l’obra està basat en la idea de continuïtat i en la recerca d’un substrat comú que unisca la matèria sonora”, el rerefons potser més aviat que davant els canvis continus sempre hi ha un nexe que dóna sentit, aquest nexe, d’aquesta obra amb sengles seccions contrastants, una primera de sonoritats plàcides, que canvien a una de ben violenta amb una part electrònica camí de la distorsió del so manté en comú i en tot instant, fins i tot en les seues parts més brusques (sonorament) una expressivitat i un gest incommensurable. És una bona peça de contrastos, molt expressiva que Zurita resolgué amb una expressivitat gestual, una entrega (fou un aspecte importantíssim com la passió en els atacs, les embranzides amb l’arc, la digitalització...).


 
Tot seguit s’escoltà MYR-S d’Horacio Vaggione, amb una elaboració dels materials diguem-ne «metavioloncel·lística», ja que els sons electrònics estan creats a partir dels sons del violoncel (interpretats anteriorment per Christophe Roy a qui està dedicada) i després treballats, aplicats i transformats, l’obra passa per diferents seccions diferenciades per les seus textures on inclou motius virtuosístics, textures puntillsites, deconstruccions de frases,..., en qualsevol cas allò més destacable és el diàleg final entre el violoncel i l’electrònica que estigué fantàstic, ja que Zurita féu un abrivament d’expressivitat i d’efusió contagiosa, amb una interpretació brutal que realça amb escreix la vàlua de l’obra del compositor argentí.

Gregorio Jiménez i Trino Zurita
 
Després tingué lloc l’estrena absoluta de Kril, de Gregorio Jiménez, dedicada a Zurita i que “es basa en el crustaci que sustenta la vida oceànica com a base de la cadena tròfica”, deien les notes al programa. El resultat fou una gran obra on la part electrònica oferia una gran diversitat, molta activitat motívica, de grans combinacions texturals, on fins i tot el paper del violoncel compta amb tot un munt de recursos pel que fa a les tècniques esteses combinades amb motius ortodoxos (entenent com a melodies ortodoxes) que es combinaven amb l’electrònica de manera magistral. Que Jiménez siga el fundador i director del LEA de València, president de l’AMEE i director del Festival Punto de Encuentro no és una casualitat, sinó que amb Kril demostra quan l’electrònica és la base i aliment, té vida pròpia, tan fa que siga una gamba o un segment de so, l’obra amb contextos descriptius fascinants comptà amb una interpretació fantàstica, on Zurita i Jiménez demostraren el gran ofici i professionalitat i l’estima per la musicalitat, amb seguretat, pulcritud i un control absolut de l’escena, dels timings que feren de la peça un sensacional gaudi auditiu. Aquesta manifestació es va contagiar, i amb una dosi performativa donaren pas a la cloenda amb Mai morente de José López-Montes. Aquesta obra on es reconeix ràpidament, pel ritme, pels breus girs motívics,... que el material procedeix del flamenc (concretament de preses rebutjades per Enrique Morente procedents de diversos projectes discogràfics) fa del violoncel·lista un autèntic i electrònic cantaor flamenc. Amb un Zurita descomunal, impregnat de duende entrellaçava ritmes (pals) flamencs deconstruïts i transformats per l’electrònica, pel tractament compositiu, amb palmades i zapateaos inclosos, passat pel sedàs de la contemporaneïtat electroacústica més absoluta, imitant la guitarra amb carisma, demanant a Gregorio efusivitat amb el seu instrument de botons i altaveus... feren d’aquesta darrera obra un vessament d’energia esborronadora que concloïa una primera part a un nivell altíssim de musicalitat, d’expressió, de gaudi.

Georg Friedrich Haas i Manuel Santapau.
 
Acabada la part amb electrònica fou l’hora de l’acústica, amb el violoncel de Manuel Santapau qui començà amb ...aus frieier Lust.... verbunden... de G. F. Haas, obra profunda i amb rerefons psicològic, si més no de recerca de respostes tan vitals com qui ens governa, qui som, cap a on anem o per què som ací?..., l’obra per a violoncel sol té aquella aparença de soliloqui, i Santapau aconseguí transmetre, amb moltíssima solvència, eixe home que amb l’instrument al mig ens parla, inconscient que tothom hi érem escoltant els seus escorcolls. Amb un llenguatge atonal, fragments microtonals, tècniques esteses i fins i tot cabuda la convencionalitat en el so, Santapau timbrava el seu instrument com una veu humana, humanitzada qualitativament, la qual relligava cada solo, inequívocament, com qui a poc a poc va trobant respostes, com la que planteja el compositor “què seria d’aquest món si no fóra un uníson d’éssers lliures? Un celobert amb mitja llum, aquell instrument brillava, davant un cosmos auditiu, que trobava la resposta entre les notes del carrer. Lliure, cada so quan neix, s’expandeix, es propaga...


 
Tot seguit se’ns oferí Spell de Voro Garcia, sens dubte una de les millors obres de la vetllada, el compositor suecà sempre és fidel amb les atribucions. Títol-música. L’obra conté un dramatisme i una acció discursiva sensacional, que guanyava efectivitat i resolució gràcies a la interpretació. Santapau, a qui està dedicada, demostrà que l’obra li va feta als dits. Moments de patetisme dramàtic amb les cordes serrades, de passatges d’una càrrega emocional impetuosa, però, d’esperit divertit s’intercalen dins d’aquest gran obra discursos imitatius com una secció central jocosa amb pizzicatos semblants a un contrabaix i els seus baixos caminants que sorprenen, Garcia sempre sorprèn com va fer unes setmanes amb Grafo, i domina els contrastos i la varietat, el discurs evolutiu, i evita l’estaticisme que sempre s’agraeix, o més aviat és la diferència entre un compositor i un altre. Spell és una molt bona obra, però, també tingué una esplèndida interpretació.

Acabà aquest concert amb la performativa i exigent, bidireccionalment aquesta exigència: públic i intèrpret, amb Pression de Helmut Lachenmann on l’absència de so però el moviment de l’intèrpret fent creure que sonarà, però no ho fa, o ho fa poc convencionalment, o sí ho fa..., on s’explora el concepte de música instrumental concreta, amb la seua part d’experimentació i desafiament acústic, amb una interpretació molt bona, posà el punt i final a un concert en aplec, entre dos violoncel·listes que estigueren a un nivell altíssim, on es va gaudir d’un vessament d’expressivitat, musicalitat i desimboltura interpretativa clamorosa i molt satisfactòria.

Paradigma del concert (del XXI)

Amb canvi d’ubicació, al CC Bernat i Baldoví (21:00h) començava el concert del Quatour Tana. El quartet de corda francès presentava un programa ben equilibrat, divers, atractiu i amb estrena absoluta inclosa.

Amb els llums del CC apagats, repartits pel pati de butaques començaren amb l’impressionant, convincent, exigent i provocatiu Quartet nº3 de Georg Friedrich Haas, provocant un efecte estereofònic, el sons envoltaven les oïdes, bé amb textures puntillistes, amb diàlegs, amb cadenes d’efectes que passaven pels quatre instruments, amb moments d’acords convencionals i d’estètica antiga,... l’obra és una fascinant experiència auditiva, imaginativa, recreativa i les sonoritats i la pulcritud interpretativa fou suficient per mantenir l’atenció a les fosques, i inevitablement regirar el cap envers un punt invisible, però determinat pel fet d’escoltar una progressió de glissandos, un efecte de so cridaner..., repetitiva en algun moment, amb algun nexe de cohesió motívic, però altament suggestiva, el Quartet nº3 va ser una aposta impactant i una targeta de presentació del quartet francès que fixà la qualitat a un altíssim nivell.
Vestits formals, però informals, desenfadats i concentrats en la feina que venien a escometre, el prestigiós quartet explicava (sí, explicava) cada obra, tot i que teníem un programa de mà, però, sempre ve de gust veure que els músics reconvertits en persones, saben comunicar-se o almenys desitjar-nos que gaudírem d’allò que intentarien transmetre. S’estrenà la brutal obra de M. Farias Spinning Spinoza on el so, com a manifestació convencional, intenta establir-se entre els diferents efectes sonors que el fan redimir-se, fer enrere... Una lluita contra la saturació de soroll, quan sembla que ho aconsegueix, sempre apareix quelcom que ho impedeix. Amb una interpretació viscuda des del convenciment i la seguretat feren d’aquesta obra un estat de lluita, de forces antagòniques.

En el mateix nivell qualitatiu seguiren les dues obres següents, molt rítmica, quasi diria  tribal, ancestral en la seua primigènia de no ser per l’experimentació del so el Quartet nº2 de Daniel d’Adamo i un autèntic espectacle de la saturació el Crescent Scratches on els instruments rascaven i fregaven les cordes produint un autèntic scratche com fan els tocadiscos de vinil o els loops electrònics on Robin crea un univers combinatori exasperant, infinitament qualitatiu i fortament emocionant.

Tot plegat un programa d’impacte. D’un nivell interpretatiu altíssim. Una jornada on les cordes oferiren una experiència musical a l’abast de molts pocs dies a l’any. Almenys, no amb la normalitat i assiduïtat que potser desitjaríem. Avui, continua la Mostra, amb concert de cloenda a càrrec de l’Ensemble Espai Sonor sota la direcció de Jordi Francès.
 
Quatour Tana
 

 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next