Sergi Tarín / València.
Hi ha paraules que precisen de maquillatge. Com els rostres demacrats o envellits. I el rímel del verb té molt a veure amb el to, la seguretat i el ritme. D’això saben molt estheticiénnes de l’oratòria com Pablo Iglesias, de Podem, que este divendres féu un treball minuciós a la Universitat de València amb conceptes com socialdemocràcia, Transició i Constitució de 1978. Un triumvirat de dames esgarrades pels anys que Iglesias rejovení amb el pinzell del possibilisme. “Ocuparem l’espai de la socialdemocràcia, que uns altres han abandonat”. I féu una pausa per veure si el públic jove i universitari s’havia engolit la píndola per aprimar la capacitat reivindicativa. Eureka! Ovació ensordidora.
I animat per la fórmula magistral de la real politik, Iglesias abundà en tot tipus de liposuccions ideològiques. “Som europeistes”. Aplaudiments. “No volem trencar la Constitució de 1978, volem que s’acomplisca”. Més aplaudiments. “Estem a favor del pacte de la Transició”. Això, fins i tot, també fou aplaudit. ¿Trobarà Iglesias enlloc una clientela tan agraïda als seus productes? I continuà sacsejant el tub d’assaig. Per exemple en la tan recorreguda fórmula que no hi ha esquerra ni dreta, sinó gent de dalt o de baix, sense matisos. ¿I qui que estiga a baix no voldrà estar dalt? ¿I qui que arribe a dalt no empentarà algú cap a baix? Pura lògica de l’alpinisme-ascensorisme.
Pablo Iglesias i Antonio Montiel a la Facultatr d’Històries
“Volem un pacte de generacions”, demanà Iglesias amb ànim de reivindicar els vençuts pel franquisme. ¿Però com explicar a aquells que combateren sota el signe de tots els ismes que ara tot és baix o dalt? És la pregunta que ningú no li féu quan demanà als estudiants obrir els quaderns i plantejar-li qüestions. “La Universitat no és per a mítings, vull canviar el format per una proposta més reflexiva”, explicà Iglesias, qui també s’autodefiní com de la universitat i de la plebe, dos conceptes que, hui dia, només casen sota una consistent làmina de morat.
I la proposta de la reflexió fou ben assortida de preguntes i respostes curtes. “Reobrirem RTVV”, però sense dir com. “Encara puc mirar els ulls a la gent”. “Tenim cercles en moltes ciutats d’Europa”. Una alineació programàtica d’spekeer ovacionada com quan els futbolistes ixen a la gespa. Fins arribar a: “Se li nota cansat”. “És cert, estic cansat, així que pose fi a l’acte”. I punt. Un últim colp de cosmètica per a rostres esgotats de campanya. Però abans uns deures a la concurrència: “Teniu una missió: convèncer cinc persones perquè ens voten”. El nou pla Bolonya de la militància política.
Finalment hi hagué concentració d’incondicionals al hall de Geografia i Història. “No me’n vaig sense el meu selfie”, deia un jove apuntant cap a la porta on, teòricament, el líder atenia entrevistes. Uns minuts que es convertiren en una estona. “Va per llarg”, informà algú amb peto de Podemos. I la multitud es desinflà. Res estrany. Eren vora les tres de la vesprada i les cuines del bar universitari exhalaven una deliciosa olor a fregit enemiga de tota fidelitat. Un segons després, l’estança era buida. Ja se sap que ni el mateix Moisès haguera convençut els jueus per creuar la mar Roja a hores tan intempestives.
