Eixides de l’atzucac formatiu

Sixto Ferrero / Carcaixent

D’allò més virolades són les màquines sonores del luthier i creador sonor Ángel di Stefano. Escampades de cap a cap del pavelló d’esports de l’IES Arabista Ribera de Carcaixent, les màquines produeixen sons indeterminats, produïts pel xoc, però, d’altres, enginyosament poden confeccionar melodies, com posteriorment immersos en la deriva creativa alguns professors van acabar —genialment— per concloure l’hora llarga de música improvisada amb una fantàstica polifonia.

Les màquines, els instruments, estan fabricats amb materials reciclats: botelles d’aigua, ferros, cadires, un casc de motocicleta…, altres incorporen elements pròxims al món ortodox de la música: esquellots, arc de violí,… altres creats in situ recorden al baixó però sonen pròxims al clarinet baix i estan fets amb un tub cilíndric de cartró, d’aquells que rebutgen els venedors de teles a l’engròs, un globus, un forat i una cànula,… tot enginy i creativitat, però, fàcilment es poden fer melodies, polifonies, ritmes i textures sonores.

“En sóc conscient que unes jornades no representen un curs de formació, però, t’obrin els ulls, obrin portes, però, voldria que més que això òbriguen les orelles, perquè si no escoltes no es pot entrar en aquest món. Si tots volem ser solistes no hi haurà manera de participar de la col·lectivitat de fer música.

Permetem que entren des de baix, des de les escoles de música, on no s’han de formar músics professionals, sinó amateurs. Allò nostre és el músic amateur, les Societats Musicals treballem per a ells, i si algú es converteix en professional i fa una carrera… fantàstic!, però, sobretot ens interessa formar persones” digué Remigi Morant vicepresident de l’FSMCV com a representant de l’ens federatiu, però, també com a investigador del projecte Soundcool.

_{Llorenç Barber}

Tanmateix, els professors palpaven, sonaven i se submergien més aviat per la curiositat de descobrir un instrument, al final però, trobe que el fet de voler dir, de voler aportar, amb el que fos, havia guanyat camí cap a la llibertat. Una eixida es va mostrar, més aviat la van crear ells mateixos, al veure que l’atzucac que la formació pedagògica i musical reparteix als centres educatius, no concorda amb el desig de llibertat i d’esperit crític al qual un gran segment de població reclama per a les societats del segle XXI mitjançant una formació que es basa amb el fruir de la creativitat per donar enteniment, raó de ser i solucions a les dificultats i necessitats.

El Grup GEA, elogiat amb escreix pels professors de la Universitat de Brasília que havien arribat per conèixer el projecte SoundCool, va actuar com a mostra d’alumnat que sense una formació musical reglada, només la música que s’ofereix en l’educació obligatòria de mans del pedagog Adolf Murillo, eren capaços de formar part d’una deriva improvisada duta a terme —guiada— per professionals que es dediquen a això. Llorenç Barber aportava la seua veu difònica i el seu campanar portàtil, juntament amb els seus plats caminants. Josep Lluís Galiana afegia la part més “melòdica” amb els saxofons tenor i soprano i Ángel di Stefano afegia els colors de percussions per acció fregades, sacsades o xocades. Els alumnes, el Grup Gea, havien desplegat els seus mòbils i se’ls havia assignat a cadascun d’ells un so electrònic, el qual podien fer sonar com volgueren mentre s’anava creant un diàleg coherent, si més no intencional, mentre les proposicions i les incitacions dels tres creadors animaven els professors a deixar les seues taules i caminar, palpar, crear aportar, immiscir-se, formar part del so, introduir-se dins de la massa sonora, ser lliures amb el so.

Di Stefano ja ho deia en els instants previs on cada professional de la creació explicava com entenien el so: jugueu, jugueu…

_{Grup GEA, Josep Lluís Galiana, Ángel di Stefano, Llorenç Barber i alguns professors}

A poc a poc entraven estímuls sonors, als quals cadascú responia, òbviament era un exercici d’aproximació ja que una deriva improvisada amb tants instruments i sense haver improvisat mai junts, sense poder recórrer al gest conegut, al gir rítmic-melòdic representatiu,… a les frases que poc més o menys donen estructura, era inexistent, era una improvisació pura i dura, una creació tal qual. In situ per a ser viscuda.

_{Josep Lluís Galiana, al fons Llorenç Barber}

Bones textures efervescents es van crear, i molt bones respostes als estímuls que anaven apareixent, els quals de cop i volta donaren lloc després de més d’una hora d’estar creant música, a una profunda i sensata reflexió: açò no ens ho han ensenyat en la nostra formació clàssica.

Les conclusions derivades coincidien que el resultat havia estat marcat per l’herència, és a dir havien trobat a faltar, per exemple, xoc tímbric, dissonància i sabor cromàtic,…, d’alguna manera l’aportació sonora més immediata a la incitació d’un Galiana que feia una melodia era respondre amb una pulsació binària o una melodia consonant. És el recurs «memòricosonor» de l’entorn sonor heretat, però, és la resposta vàlida, perquè és la d’ara. No es tractava doncs, de crear la millor i més impactant de les derives improvisades, sinó de ser lliure fent música.

_{Grup Gea improvisant amb SoundColl amb Josep Lluís Galiana}

Altre condicionant en el qual es va aprofundir és en el condicionament de la personalitat, el fet de la desconeixença entre individus i la por, la qual condiciona la nostra intervenció. Ací entrarien factors de la personalitat dels individus, l’extraversió i la introversió seria un factor condicionat, però, i la por a allò desconegut i l’educació contra allò anormal? Una frase comentada fou: “açò no és allò normal en què ens han format i els oients, el públic, el nostre cercle ens titllarà de bojos, per fer açò”. Les respostes eren també afortunades, “qui ha de dir què es normal i què no ho és en art?, és mesura l’art amb una taxonomia de normalitat, o estem parlant de qualitat artística en la proposta?. Són l’ortodòxia i l’heterodòxia els extrems per mesurar-la?,… Tot seguit es va debatre la manera d’extrapolar-ho a l’educació en diferents sectors: escoles de música, educació secundària, primària,…

D’altra banda, els elogis merescuts, cap a un grup de xiquets, alumnes de l’IES Arabista Ribera els quals mai han xafat un conservatori, ni han rebut classes de música amb faristol i partitura, però són capaços d’aportar en el moment més oportú una textura electrònica, un matalàs atmosfèric o un so adient després d’uns plats trencadors llançats per Barber… El Grup Gea és un exemple de pedagogies de proximitat al món de la llibertat en tots els àmbits, on la complicitat d’iguals, alumne-professor es manifesta, on els fluxos d’aprenentatge són bidireccionals i s’autoalimenten. Un fet destacat i mostra del grau de maduració plausible podria estar l’actitud dels alumnes (del Grup Gea) els quals durant les reflexions (dels adults i professors al voltant de l’educació) estaven immersos, responien les preguntes, estaven convivint tranquil·lament sense mostrar-se incòmodes (sovint no és un comportament habitual entre adolescents).

_{Galiana, di Stefano i Barber incitant a la improvisació; a la dreta el professorat.}

Acabà la jornada amb la darrera intervenció de Remigi Morant, Vicepresident de l’FSMCV i professor del Màster Universitari en Investigació en Didàctiques Específiques, qui afirmà que “per a l’FSMCV açò és important i hem apostat, perquè la federació ho té molt clar, la creativitat si no es treballa no funciona i no podem seguir formant intèrprets. Per què, per a ser tots músics professionals? Necessitem gent creativa, que componguen qualitativament però a la seua manera, que improvisen,… és impossible compondre sense haver improvisat primer, per això és important que les escoles de música incorporen aquestes activitats, perquè no és trencar, és incorporar. Ens interessa formar, a més de músics, directors, compositors,… crítics que puguen decidir per si mateix,…, la Federació està disposada sempre, a entrar en aquesta formació”.

Aquestes jornades simbolitzen, a més a més, que les coses, com una germinació progressiva, estan canviant i caminant en direcció a l’eixida. Al final la llibertat, amb esperit crític, millors músic/artista i ciutadans.