Sergi Tarín / València.
Una plaça de bous, un sol extrem i milers de socialistes donen per a moltes combinacions. Per exemple, veure Joan Lerma i Ciprià Ciscar amb barrets de palla en una barreja impossible entre llauradors a punt de cremar brossa i cowboys de la ribera del riu Arkansas. O també dos exsecretaris generals, Jorge Alarte i Joan Ignasi Pla, descavalcats i varats en eixos laterals traïdorencs de l’escenari sense dret a foto ni palmada en l’esquena. I ja a les 12.00 tot un públic, uns 12.000 assistents, que crepiten com grans d’arròs dins l’enorme paella. De fet, la calor és tan punxeguda que l’única ventilació prové de les consignes que fan agitar les banderoles de plàstic. I pels burladeros hi ha metges voluntaris atents al paisatge humà en fermentació.
Però és el gran dia dels socialistes i el sol és un enemic més a batre. Un sol de dretes. I cal complir amb el guió i els parlaments en tota la seua extensió. Hi ha un primer torn per a les alcaldables d’Oriola i la Vall d’Uixó. Xiques joves i amb força que escenifiquen la pedrera socialista. I, a continuació, Joan Calabuig, el candidat a l’alcaldia de València, que fa de peó de càrrega dels líders amb un trot monocord que a penes entreté la concurrència, que sols s’anima amb un tifo de cartolines roges i blanques on es llig: ‘Ximo president’. I Ximo Puig, emocionat, sent el deure d’esgotar fins a l’última coma del parlament. Un discurs per fer el repàs sabut a la corrupció pàtria: “dos expresidents de la Generalitat, cins exconsellers, dos expresidents de les Corts i dos expresidents de la Diputació imputats i un en presó”. “No és Gürtel ni Brugal, és el cas Partit Popular!”, exclama. I la gent li correspon al crit de “València socialista!”.
Només al final del discurs, tal com demana el gènere, es fa acopi de programa electoral. En el cas de Puig: perdó institucional a les víctimes del metro, eliminació del copagament i mediació de la Generalitat en els desnonaments. Tot allò acompanyat amb uns aplaudiments líquids, com de mans fetes brou. No debades, quasi una hora d’argumentari, amb sol o sense sol, dóna per fer tot el trànsit per la taula periòdica dels elements. I com que Pedro Sánchez és humà i també sua i s’esgota, puja a la trona amb la camisa blanca ben xopa. I en un gest de pietat i supervivència decideix acurtar el míting. De fet, a eixes altures del migdia cruent ni les pensionistes encerten ja a cridar-li: “Guapo!”.
Encarat al micròfon, Sánchez reivindicà Vicente Blasco Ibáñez, però no explicità en què i potser deixà amb les ganes els que onejaven banderes republicanes. “No som una torrentera, sinó un gran cabal ric en afluents”, descriví amb metàfores tan aquàtiques com metereològicament inoportunes. Acte seguit prometé alliberar valencians i madrilenys “de la corretja de la Gürtel” i reivindicà un altre vaquer històric, d’eixos del barret de palla, Felipe González, “en lluita per les llibertats a Veneçuela”. Una menció que tampoc no va despertar massa efusivitats. I ja en clau estatal advocà per la reforma fiscal i per la publicació de les llistes de defraudadors a Hisenda. Seguidament, tot quedà resolt amb una potent, mínima i sobtada traca. Una volta constatat que no havia estat fruit de la combustió de cap agrupació local, la plaça anà buidant-se amb eixe voluntarisme nerviós dels que fugen d’una irremeiable tempesta.
