Mònica Oltra: ‘Me cague en la mar… Els hem de tirar el 24 de maig!’ Vídeo

Sergi Tarín / València.

Míting central de Compromís. Parc de l’Oest de València, amb uns 4.000 assistents, segons l’organització. Però per arribar al fons de l’esdeveniment, cal sortejar primer alguns obstacles. Per exemple, la banda sonora “Valentia”, composada per Pau Alabajos i cantada per Núria Pallarés. La repetició en bucle embossa el cervell amb metàfores d’azucarillo de bar. Una oda a l’acnè i la migranya que demana de l’efectivitat d’un furgadents amb la longitud d’una perxa. Això i la insistència en els versos més grapejats de Vicent Andrés Estellés. Una sudoració que passa, de mà en mà, per tots els candidats. “Un entre tants”, “No ser res sinó s’és poble”, “No hi havia a València dos amants com nosaltres”. Fins acabar, potser, amb la sensació que no hi havia a València una autòpsia poètica de tan llarga durada. I un últim entrebanc: la intervenció del diputat Enric Morera, com sempre farcida de metàfores futbolístiques. Hi ha la necessitat “d’eixir a guanyar” perquè “juguem a casa i som l’equip de la terra” i cal “traure una tarjeta roja a Fabra”. No importa ni el temps ni el lloc: les Corts, una agrupació local o un míting de campanya. Això sí, ningú no podrà retreure mai a Morera falta de coherència en el seu discurs.

I per fi Mònica Oltra. Amb un preludi construït d’algunes espurnes i encerts dialèctics de Joan Ribó i Mireia Mollà. De fet, la resta ha estat un mer embolcall electoral. Però Mònica Oltra té eixa dimensió de xamba històrica. Una descripció amb la qual es referien a Joan Fuster. És a dir, algú que just enmig del franquisme, en la soledat intel·lectual més àmplia d’un poble agrícola de la Ribera, esclata com a un pensador que sota unes condicions socials mínimament favorables hauria tingut una repercussió a l’altura de qualsevol altre savi de l’època. Perquè en el solar polític del Partit Popular, dos dècades en la banqueta i amb una esquerra consumida per la supervivència entre clans i amb un predomini dels mediocres, esdevé una política d’un talent tan superior com objectivable. Algú que, a més, sobreviu expulsions, escissions i imposicions internes tan quantitatives com poc qualitatives.

Oltra té eixa habilitat per improvisar i emocionar-se. Un expert en comunicació diria que és creïble, que magnetitza l’auditori. I la clau està en el detall humà. Per exemple iniciar el discurs dient que el parc de l’Oest és a un tir de pedra de la Fontsanta i el mercat de Castilla, el paisatge dels estius de la infància, quan viatjava d’Alemanya per visitar la seua tia. Uns ravals deprimits i d’al·luvió “que Barberá no xafa”. Espai de la pobresa i on la gent viu, si és que els té, de subsidis de 426€, “tot i que l’alcaldessa es gasta 700€ en un hotel durant una sola nit”. I a continuació fa que el públic corege la gravació on, suposadament, Alfons Rus compta diners de mil en mil fins arribar als “dos milions de peles”.

“Ni Unicef ni ningú m’ha de dir quanta pobresa hi ha”, explica Oltra abans de denunciar els xiquets que porten la mànega per ací (i assenyala la meitat del braç), mengen pa amb pa i a l’estiu es queden sense menjador escolar. “No hi ha dret”, s’indigna i reclama: “Que tornen els diners!”. Oltra ja no segueix els papers i el seu discurs s’ha fet bola de neu. Una bola amb molts rostres. Per exemple, la pescatera del Cabanyal que dijous li negà la salutació a Barberà, els habitants de la Pobla del Duc que no volen un abocador il·legal de residus animals o els malalts de diabetis “a qui la Generalitat els dóna unes agulles de tan mala qualitat, jo ho he vist, que es trenquen només tocar la pell”. També els veïns d’Ebo, l’Atzúbia i Pego, amb les muntanyes socarrades per la manca de plans de prevenció i brigades. “I amb Fabra que aplega abans a fer-se la foto que arriben els hidroavions”.

Un bull d’indignació que rebenta i esguita: “Me cague en la mar… Els hem de tirar el 24 de maig!”.

>