De llunes a València

Sixto Ferrero / València

Concert de Moonwinds, sota la direcció de Joan Enric Lluna, amb obres d’Emilio Calandín, Blai Soler, Jose Luís Turina, Toshio Hosokawa i Cesar Cano.
Ensems 2015. Teatre Principal de València. Diumenge, 17 de maig de 2015 (19:30h).


La lluna sempre ha estat un element pragmàtic i important per als valencians. De fet, els àrabs valencians s’organitzaven els jorns amb ella. Quedar-se al dessota de la lluna, sembla era una cosa freqüent, és a dir, fer tard i trobar-se la porta tancada. Supose que al ras, i amb lluna nova, a les fosques, obligaria a passar la nit en blanc, pensant, per por a dormir-se. Amb lluna plena, la cara bona de la lluna, és altra cosa. La lluna, i les seues cares és literatura, com per exemple una de les bones novel·les juvenils de 2014, “Esperant la lluna plena” de Vicent Sanhermelando hi juga i munta un tramat sobre Balansiya, tot just abans de no ser conquerida pels cristians. La lluna, amb les seues utilitats i facetes té un paper capital en aquest novel·la premiada. Hi marca el tempo i alhora això, d’alguna manera esdevé protagonista. El tempo de la lluna, el cicle de les seus cares.

Anit, el concert de Moonwinds també estigué esgrimit per la lluna. Podríem dir que la lluna era l’element coordinador: Joan Enric Lluna, Vents de Lluna, ‘Luna de Klee’ i aquelles coses que no feien referència a la lluna, explícitament, oferien un bon complement llunàtic: textures atmosfèriques, efervescents i lumíniques, nebuloses...

Queda clar que no totes les cares de la lluna són bones, unes són més poètiques que altres, o més pràctiques, o millor avingudes, i més musicals... el concert d’anit tingué llunes que brillaven més que altres: un clarinet brillant però que sempre ho volia ser, un ensemble pulcre amb els atacs, amb un equilibri de veus i un grau d’homogeneïtat enlluernador, però que pecà d’excés de confiança, un director que ja ha demostrat que té maneres, que expressa i domina l’ofici i que amb quatre llunes ben bé podria estar fent de director a temps complet, unes obres que et fan pensar: «buff», altres desperten interès, però cap et fa dir: oh!. (I fins ací el comentari cultural).
 
Moonwinds, Cesar Cano (esquerra) i Joan Enric Lluna, director (dreta).

Ensems és un festival públic, pagat amb diners dels contribuents, tal vegada per això el seu director artístic, Cesar Cano, feia referència en al presentació del festival que treballaria perquè fóra el festival de música contemporània de tota la societat valenciana. També indicava que per diversos i complexos factors la música contemporània encara no té l’acceptació que es mereix. Ni més ni menys, però, si fa no na la mateixa que mostrem davant una pintura de Botero o una construcció de Frank Gehry, tan fa l’exemple. La música contemporània, no és ni millor ni pitjor que la del repertori clàssic o romàntic, ni més culta ni menys que la de Deep Purple o Radiohead, però com tota evolució artística la seua conceptualitat exigeix una audició molt més atenta, o dit d’altra manera, t’obliga a prestar atenció i concentrar-te, no et permet deixar-te dur, sinó que requereix concentració, i si es vol anàlisi, cosa que sovint ens han acostumat a donar-nos-ho tot servit auditivament i visualment.

I si tenim clar tot això, com és que se segueix presentant la música contemporània amb formats de concert del segle XIX? Així ens trobem que un concert, com el d’anit, al cor de València, a les 19:30h i a tot un Teatre Principal, interessà als implicats, als familiars i amics, a unes poques dones grans empolainades que coneixen els implicats i quatre friquis. Al remat ens convertim, per deficiència en això, en obsessionats en una cosa que quasi viu en la clandestinitat i pregant perquè no la silencien.

Començà el concert amb l’estrena absoluta de ‘Clouds’ (tribute to György Ligeti) del compositor valencià Emilio Calandín, una obra que pren com a  referència les tècniques de ‘Lux aeterna’ del compositor hongarès, i que explica l’autor “es pretén articular el discurs sonor formant núvols de diferents característiques”, aquest núvols estan fantàsticament aconseguits amb unes textures sonores atmosfèriques i efervescents, i adreçades de bons detalls puntillistes. També li afegeix molt bon condiment les tècniques esteses, poques n’empra Calandín, però en llocs ben oportuns i distribuïdes. Menció a banda mereix el ritme, el qual juntament amb les textures idealitzades fan de ‘Clouds’ una bona obra, tal vegada fou la millor cara de la lluna aquella nit. L’ensemble estigué correcte, amb molt bon empastament i equilibri de veus (aspecte destacat durant el concert), tot i que els timbres dels fagots arribaven apagats Lluna mostrà des del primer moment molta expressivitat, seguretat i exigència  aconseguint uns atacs en tuti fantàstics que encimaren una molt bona obra.
 

Emilio Calandín (després de l’estrena absoluta de ‘Clouds’).

Tot seguit s’interpretaren les obres que Moonwinds ja havia interpretat en altres ocasions, amb el mateix programa (14-11-2104 Museo Reina Sofía, Madrid). ‘Antiphona’ del compositor català Blai Soler és una obra que experimenta amb l’espai, seguint una reinterpretació contemporània dels jocs de masses sonores venecianes. Amb l’ensemble dividit en dos quartets de vent i col·locats de manera oposada, només el contrabaix fa de nexe (al bell mig), l’obra treballa l’homofonia i la quasi absència de material melòdic, només els xocs de textures, això sí amb una bona combinació d’acords que repassen la dissonància i que passen d’un quartet a l’altre. Ací l’ensemble demostrà que l’obra (dedicada a Lluna) la tenen molt treballada i oferiren una boníssima interpretació, amb els xocs interns mesurats, compensats, augmentant i despertant l’interès d’una obra que, malgrat el seu arcaisme i els pocs materials emprats, només pel joc visual i auditiu, i la magnífica interpretació i direcció de Lluna guanyà importància dins del programa.

Seguí el ‘Water Octet” (Octet d’aigua) de Jose Luís Turina, una obra «neoclassicona» que parteix d’un material preexistent (composta originàriament per a quartet de cornis di bassetto) on l’ensemble pecà d’excés de confiança, tot i la brillant actuació del primer clarinet José Franch, el qual cada intervenció la resolia amb pulcritud, elegància i molt bona projecció i qualitat del so, s’escoltaren alguns desajustos (en les trompes) i errades d’emissió, i només les ocasionals vegades que apareixien les tècniques esteses (algun buf d’aire) li atorgaven modernitat a una obra que no crida en absolut l’atenció, més enllà de la dificultat virtuosística i el bon fer de Lluna per controlar el lirisme i cert dramatisme (obligat) i les destacades intervencions de Franch al clarinet.

Amb la segona part començà ‘Variations’ del japonès, però format a Alemanya, Toshio Hosokawa, amb una obra molt textural, contemplativa en ocasions o “meditativa” com indicava el programa (integrament en castellà internacional), l’obra fa un ús dels frullatos i bufs molt interessants, tot i que per moments es demana més activitat, per la reiterat volta a la textura i el continu recurs del glissando el qual deixava de tindre interès, l’obra entraria dins de la cara bona d’aquest concert, on novament, tot i els lleugers desajustos i algunes errades en els glissandos, Franch tornà a lluir per damunt l’ensemble (l’obra està dedicada a Sabine Meyer i naturalment el clarinet té un paper preponderant), però Lluna recuperà desimboltura (després de ‘Water Octet’ i el merescut descans) i portà l’ensemble novament a un molt bon nivell interpretatiu.
 
Paul Klee, Fire at Full Moon, 1933, Museum Folkwang, Essen, Germany.

Tancà el concert l’estrena a València de las ‘Lunas de Klee Op. 81’ de Cesar Cano, composta en cinc moviments: I. Salida de la luna, II. Flores en la noche, III. El intenso sueño, IV. Barcos bajo la luna azul i V. Fuego con luna llena, els títols farien pensar en una obra programàtica o descriptiva, però, Cano insisteix afirmant que no, que es tracta de la seua proposta estètica del “sincretismo orgánico”. L’obra comença amb una presentació de textures alterades per lleugers canvis d’afinació que creen interès i expectació, tot seguit apareix una melodia orientalitzant que passa per diferents instruments (oboè, flauta, clarinet,...) on tot i el bon inici homogeni de l’ensemble, ací, en aquest enllaços de la melodia alguns instruments prenen més presència que altres (per exemple el clarinet, vol destacar el seu predomini per damunt dels altres), tot i que els atacs en bloc o la compensació de veus en les textures és fabulosa: compensades, col·locades i afinades. Novament amb el duo de trompes apareixen lleugers desajustos, encara que el final és exquisit. La segona peça, la més destacada qualitativament, presenta una so mantingut amb alteracions microtonals, i uns acords en mitja efa interessants. Ací és ara Cristina Gómez, el primer oboè, qui destacarà genialment (també ho havia fet en la primera part, eclipsada, momentàniament pel clarinet). Torna a aparèixer la melodia orientalitzada, ara en el clarinet baix, oferint en general uns bons empastaments de veus i uns timbres equilibrats. Amb la tercera peça comença a trobar-se en falta el component visual que li done comprensió, més rítmica i ràpida comencen a aparèixer els acords coloritstes, quasi romàntics que només se sosté per les sonoritats del conjunt, l’ensemble, absolutament pulcres i treballades. La quarta peça, amb un ús un poc és atrevit pel que fa  a recursos tècnics moderns,  pareixen multifònics, els quals alguns seran errats i acords altament dissonants que pequen de afinació desajustada (en les trompes, novament). Destaca un obstinant rítmic, conduit en la part greu, amb un timbre del segon fagot (en general els dos fagots oferien un so que no arribava o es veien absorbits pels clarinets i oboès), alguns bufs com a dosi de contemporaneïtat i poca cosa més que cada vegada més demanen la part visual per justificar-se, com esdevé en la darrera peça amb textures ja fregant el romanticisme, amb proximitat a la música cinematogràfica i allò visual que fan de ‘Lunas de Klee’ una obra massa ortodoxa per a una pintura molt abstracta. Massa decència per a tant desvergonyiment pictòric.

Brillaren llunes, plenes, anit al Principal, una Lluna amb la direcció, altra Franch i Gómez amb el clarinet i l’oboè, altres llunes creixents, l’ensemble i ‘Clouds’, i es manté l’interès en ‘Variations’, ‘Antiphona’ i en les tres primeres peces de ‘Lunas de Klee’, la resta... lluna nova.

 
 
 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat