Si fóra possible realitzar un cens en el qual preguntar directament a totes les persones, no hi hauria marge d’error. Però les enquestes són realment mostres i per tant treballen amb errors. És impossible que aquests no existisquen. “El problema és considerar, com es fa habitualment, que els errors són alguna cosa sense importància que ha de deixar-se per a la fitxa tècnica; els errors han de ser controlables i minimitzables”, afirma el professor de Socioestadística en la Universitat de València, Andreu Tobarra.
El fonamental en les enquestes, sobretot les electorals, és que s’han convertit en “instruments de construcció de la realitat”, afegeix el docent. Les enquestes proporcionen titulars de premsa. Per exemple les dades de Metroscòpia oferts a El País podrien generar titulars molt diferents segons les dades seleccionades. Un altre factor que complica les mostres són les expectatives de vot de les formacions polítiques. La predicció electoral és molt més senzilla en un partit l’expectativa del qual és propera a zero, que en un que s’acoste al 50% (la forqueta de possibilitats en aquest cas és molt més àmplia).
Dos elements, qüestionari i treball de camp, són els que condicionen en major mesurada la qualitat de les enquestes. Però amb independència de qüestions tècniques, afirma Tobarra, “la clau estreba en l’ús social que s’atorga a la mostra”. Un exemple d’utilització de les enquestes per a la construcció de realitats polítiques és la candidatura de Ciudadanos. Segons el professor de Socioestadística, “les enquestes són un gran instrument encara que també superficial; mai poden arribar al valor d’una bona teoria social per a oferir explicacions i orientacions”. Però el sociòleg afirma que el problema de fons transcendeix les enquestes electorals, i va un punt més enllà: l’ingent volum d’informació que circula sense control en mans de grans companyies privades, l’ús de les quals escapa a tota regulació.
El director d’Estudis de l’empresa enquestadora GFK-Emer, Carlos Mínguez, sosté que les mostres sobre intenció de vot es realitzen com qualsevol estudi de mercat. “El fonamental és el rigor estadístic, i oferir al client un reflex fidel del que la gent pensa”. Mínguez estableix una distinció taxativa entre el treball tècnic que realitzen les empreses demoscòpiques i les posteriors interpretacions. La “cuina”, que modifica el que inicialment han donat els resultats. Així, “les enquestes mai s’equivoquen, el problema està en el biaix del polític o el periodista”.
El redactor d’informació parlamentària de Levante-EMV, Juanjo García, qui ha treballat en 25 processos electorals, subratlla la rellevància de les enquestes davant els pròxims comicis, sobretot per la possibilitat de canvis de govern. En èpoques de major estabilitat política, la influència i repercussió dels sondejos electorals és menor. “Les enquestes han contribuït al fet que Podemos i Ciudadanos passen d’estats d’ànim a opcions polítiques consolidades i serioses”, afirma el periodista. I, al contrari, “han ajudat al fet que UPyD s’haja convertit en una opció quasi irrellevant”.
El periodista ha desvetllat alguns dels mecanismes que s’amaguen en la rebotiga de les enquestes publicades. Així, els partits filtren les seues enquestes quan els resulten favorables. És habitual que en la reunió d’una formació política, el dirigent informe d’un sondeig favorable sabent que aquest acabarà filtrant-se. Qüestió més discutible és que les enquestes fetes per partits es traslladen a mitjans de comunicació perquè es publiquen, amb el compromís que no s’explicite la font.
“Els partits polítics utilitzen els sondejos per a les seues estratègies”, afirma Juanjo García. En un moment de dificultat abans que Alberto Fabra fóra designat cap de llista pel PP a la Generalitat Valenciana, va aparèixer una enquesta que assenyalava com el Partit Popular es quedava a només un escó de la majoria absoluta si pactava amb Ciudadanos. L’enquesta com a via per a la mobilització de quadres, militants i votants?
El periodista recorda que anys enrere una enquesta encarregada pel PSPV-PSOE donava un resultat molt negatiu per a aquesta formació. La mostra va ser publicada per Levante-EMV davant l’enuig del partit socialista, que va amenaçar fins i tot amb una querella si no es produïa una rectificació. Finalment els resultats electorals (igual que una enquesta del CIS) van ser bastant similars als quals l’enquesta publicava. Un recent estudi de Metroscòpia concloïa amb el següent titular d’El País: “Bolcada electoral”. La lectura atenta de l’enquesta permetia posar en dubte el títol de la informació. “Les enquestes són cada vegada més un instrument d’agitació política”, resumeix Juanjo García.
El president de l’Associació Valenciana de Politòlegs (AVAPOL), José Vicente Egea, destaca que quan es realitza una enquesta el que se cerca generalment és “confirmar una hipòtesi prèvia”. A més, els resultats d’un sondeig no són un factor baladí en la campanya electoral, de fet, poden provocar canvis en l’estratègia d’un partit o l’ànim/derrotisme de les bases i electors. En molts casos el pronòstic favorable pot influir en uns bons resultats (la “profecia autocomplida”). “Les enquestes creen opinió i modifiquen comportaments”, subratlla Egea.
Segons el parer del politòleg, una sola enquesta en un moment donat manca de valor. L’important és, més que la “fotografia fixa”, l’anàlisi comparativa amb altres mostres i sobretot estudiar les tendències. Més encara, com ocorre actualment, si compareixen electoralment partits que en tres mesos han passat de la invisibilizació a poder condicionar governs. Però hi ha un altre element encara més decisiu, segons el president d’AVAPOL: observar qui són els propietaris dels mitjans de comunicació.
La crítica més acerada és la que formula el professor de Sociologia de la Universitat de València i membre de Podemos, Manuel Rodríguez. Afirma que les enquestes equivalen al programa televisiu “Sálvame” i que a més oscil·len entre la propaganda i l’esoterisme. “Ens permeten conèixer molt poc del que realment ocorre, però donen molt joc a polítics i mitjans de comunicació”, sosté el docent. De fet afirmava Pierre Bourdieu que l’opinió pública no existeix, sinó que per contra es crea i es construeix .
En el cas dels sondejos electorals, afirma Manuel Rodríguez, “hi ha una sort de fe positivista que deixa de costat l’observació de qui pregunta i quina pregunta, és a dir, el biaix de les mostres”. Més encara, les enquestes representen una “tecnocratizació de la realitat fonamentada en una metodologia positivista”. Enfront de la “simplificació” i “trivialització” de la realitat que manifesten les enquestes, Rodríguez defensa la interpretació crítica dels processos socials i l’anàlisi qualitativa dels discursos. “Açò és imprescindible en el camp de les ciències socials”, sentencia. El professor de Sociologia assenyala a més un mal estès en el present, també en els mitjans de comunicació: “L’esoterisme associat als nombres; sembla que baste amb la utilització de xifres per a suposar que algú està fent ciència”. Dit d’una altra manera, la pretensió de versemblança vinculada als guarismes (açò dóna lloc al fet que s’arribe a quantificar, fins i tot, “el nombre de vegades que va parpellejar Messi, ironitza el sociòleg).
A partir de l’anàlisi de diferents enquestes i editorials, Manuel Rodríguez explica com els mitjans de comunicació –en aquest cas el diari El País- construeixen l’opinió pública. El sociòleg explica que el 26 de maig de 2014, en un text que interpretava els resultats de les eleccions europees, El País establia analogies entre els “extrems”: Syriza (una esquerra “radical” i “antiausteritat”) i el partit neonazi Amanecer Dorado. Després dels comicis europeus, una altra informació del periòdic global al·ludeix a Podemos com a “nouvingut” i li adverteix, després de subratllar les seues simpaties cap a Veneçuela, que està obligat a respectar les regles del joc.
El 2 novembre de 2014, en el període àlgid de la formació dirigida per Pablo Iglesias, un editorial d’El País titulat “Sisme polític”, afirmava que el “catastrofisme” de Podemos “arrossega una ciutadania farta”. També s’al·ludeix a aquest partit com a “opció catalitzadora de la ira”, “simple i vulgar populisme” i amb receptes “velles, fracassades o delirants”. Editorials recents d’El País sobre Ciudadanos valoren, per contra, les “propostes concretes” i la “campanya positiva” de la formació d’Albert Rivera. Es lamenta El Periódico que Ciudadanos haja oferit certes mostres de populisme, quan aquests plantejaments, segons El País, són més propis de la formació Podemos.
Aquesta informació ha sigut publicada en Rebelión. Traducció: La Veu del País Valencià.
