Un cor descafeïnat, per no dir incrèdul

Sixto Ferrero/València

Concert del Cor de la Generalitat Valenciana (20-05-2015) dins del 37è Festival Ensems. Auditori del Palau de les Arts (20:00h). Director: Francesc Perales, pianistes col·laboradors: Francisco Hervás i Bartomeu Jaume, percussionistes: Pablo Aparicio, Maria Faubel, David Moliner i Javier Navarro. Tenor (solista): Antonio Lozano. Amb música de Webern, Penderecki, Evangelista, Cano, Costa i Fontcuberta.

El concert d’anit al Palau de les Arts era sens dubte un dels plats forts de la programació d’aquest Ensems 2015 (convindria recordar: de música contemporània). Per això, i perquè és casa seua, l’Auditori, a la part alta de la construcció (a tocar del cel valencià i la glòria) fou el lloc triat per oferir el concert. Potser s’esperava el ple, de butaques, tampoc no fou el cas per a un concert que començava amb la pompa i circumstància que caracteritza la música clàssica.

La il·lusió i les expectatives eren màximes, i més després de llegir el programa de mà, el qual comença fent créixer les esperances de gaudi: “Hace mucho tiempo que el público y la crítica de toda España reconocen el Cor de la Generalitat Valenciana como una de la mejores agrupaciones corales...” i de debò que no és un cor dolent, fa cosa de mig any el vaig escoltar, en versió solista i no com a cor d’òpera, fent un monogràfic de Victoria i tot i la penosa acústica, se’n reeixiren i, sobretot, feien cara de felicitat nota a nota, contrapunt rere contrapunt. Però, anit no era repertori clàssic/romàntic o de música antiga, ni òpera, ni farcits... Anit la cosa començava amb ‘Entflieht auf leichten Kähnen Op. 2’ d’Anton Webern, una composició que té més de cent anys i que per la seua tonalitat, malgrat la seua dissonància, és un obra de repertori clàssic. Entenc que la justificació, a tenor de la darrera obra del programa, era seguir una mena de línia recta fins arribar al concepte de música contemporània.
 

Escrita per a quatre veus (1908) a capella, amb una «estructura senzilla» (A-B-A’-Coda), el seu material melòdic és fortament cromàtic (això crea les dissonàncies i inestabilitat tonal), però no és atonal, sinó que Webern encara manté la tonalitat (Sol Major, malgrat la incipient aparició del sol#), tot i que serà la darrera vegada que ho faça. El cor començà titubejant només arribar a la quarta nota (sol#), és a dir a la primera dissonància i inestabilitat tonal (després de començar a distància de tercera), però tot i això, gràcies en bona part a la condescendent feina de Perales, van acabar completant amb bona sonoritat, afinació i expressivitat l’obra, però, l’auguri ja va sobrevolar l’escenari. Si amb la primera dissonància ja se’ls veia insegurs, no sé què ens esperaria després amb ‘Iže Cheruwimy’ i les estrenes que ens esperaven.

La següent obra ‘Iže Cheruwimy’ (The song of the Cherubim. De 1986) tampoc és una obra que destaque precisament per la seua experimentació, pel seu grau de cromatisme o dissonància, l’obra (1986) està dedicada a Rostropovich, amic de Penderecki, pel seu 60 aniversari. Amb text en rus ortodox, l’obra a més a més és un homenatge a la litúrgia ortodoxa russa i és per això que a més del text referencial, empra motius recognoscibles de la litúrgia com per exemple l’element dels baixos de manera sil·làbica quasi parlant de manera responsorial. El material es barreja entre la tonalitat amb molta llibertat o llicències que l’aproximen a l’atonalitat, sense voler arribar-hi, i la modalitat que obliga el cant litúrgic ortodox. El resultat és una obra amb certes parts dissonants (o molt dissonants), però que exigeix de vuit veus i unes atmosferes sonores molt controlades, interioritzades, i en cert grau sofrides que donen credibilitat en la seua interpretació i que transmeten (a l’oient) que qui canta és un sacerdot ortodox rus amb la casulla i barret característic.
L’inici ja va estar marcat per certs desajustos en l’afinació, els recitats dels baixos estaven molt poc homogenis, on es destacaven uns timbres sobre altres, i els forts, amb tota la massa coral cantant contrapunts dissonants es fregava el crit agnòstic més que l’homogeneïtat i direccionalitat (projecció) de la veu en bloc, compactada dels creient convençuts. També és cert que a poc a poc, i novament per la feina de Perales, va poder reconduir la interpretació i el cor sí oferia uns timbres homogenis, càlids, creïbles amb les sonoritats en piano fins a mitja efa, ací les veus estaven compensades, ben mesurades, homogènies i l’afinació col·locada al lloc. Sort vam tenir doncs, i ens van oferir tot i els peròs, uns bons minuts finals.
 

Després s’interpretà ‘Cantus sacri’ (1986-1987) del compositor valencià José Evangelista en tres moviments: Corpus, Dum esset rex i O quam suavis est, dels quals s’oferiren el segon i tercer moviment. Obra marcada per l’heterofonia i on les dissonàncies i cromatismes no presenten excessives dificultats, aleshores el cor es trobava molt més còmode, resolutiu, fins i tot els diversos solos van estar satisfactoris, ací els forts, amb un llenguatge més pròxim a la convenció (tonalitat), estaven millor col·locats, assaonats i els pianos excel·lents.

Tancà la primera part la primera estrena del concert ‘Soledad florida Op. 68’ de César Cano amb text del compositor mateix en homenatge a Juan Ramón Jiménez i basat en el poema El viaje definitivo. L’obra planteja textures amb vibratos  acusats, glissandos, diversos pedals i contrapunts sucosos, diferents tècniques esteses per al cant que aporten a l’obra bones dosis qualitatives, les quals juntament a l’atonalitat la fan interessant, sobretot el dinamisme que crea entre les veus, amb bons contrapunts que canvien a altres tipus de textures. Compta amb diversos solos de soprano i tenor els quals estigueren interpretats de manera desigual, si bé Susana Martínez estigué superior amb la projecció de la veu, Antonio Gómez començà amb errades d’emissió i una veu que no arribava amb la mateixa frescor que la de Martínez. No obstant açò, davant una obra amb un alt grau de complexitat interpretativa, amb múltiples recursos compositus, el cor estigué correcte i Perales molt encertat amb les expressions.
 
Javier Costa rebent els aplaudiments després de l’estrena de  ‘De profundis clamavi’.

La segona part contemplava dues estrenes més. La primera la del compositor valencià Javier Costa ‘De profundis clamavi’ una obra de tensions, de tira i arronsa continu, d’arribar a clímaxs que s’esvaeixen i tornen a començar, amb materials en préstec del Coral Herr Jesu Christ, du höchstes Gut’, l’obra interessant en segons quins aspectes sofreix d’acumulació de material, per moments s’exigeixen divisi que provoquen fins a 12 veus, més el piano i es crea un maremàgnum sonor que esclata en un clímax incomprensible. Sovint massa cosa per dir tan poc, però allò menys interessant és el neoromonaticisme que la sobrevola, sobretot amb els motius del piano i la consonància tonal que recau sempre per tancar idees, atorgant-li a la dissonància el paper de sabor sonor. També inclou tècniques esteses, atractives com els murmuris, però que es resolen amb forta dosi de cinematografia, els accelerandos produïts per les entrades de les diferents veus retallant el tempo, una obra llarga que repeteix seccions per atorgar coherència en la seua audició, amb els fortepiano —tan romàntics— per guanyar efectivitat més que coherència estètica o discursiva. El cor sofrí novament en els forts amb tanta duplicitat i diversitats de veus amb una massa sonora fregant la cridòria, mostrant un bloc gens homogeni i descompensat, amb els timbres aguts molt per damunt dels greus, només encertat amb dinàmiques més subtils. Una obra molt espectacular, quasi bandística alla valenciana.

Va cloure el concert Canto de transformación sobre textos de Rilke del valencià Carlos Fontcuberta, la qual va estar sens dubte la millor obra de les estrenades, tot i que la interpretació estava conduïda per la contenció, la incredulitat i no sé si per la por i refugi del faristol. Per a cor mixt, tenor solista, dos pianos i quatre percussionistes, amb un llenguatge atonal i ús de textures dissonants amb tècniques esteses, l’obra celebra Mahler d’alguna manera, però allò més destacable seria l’ús del cor com un instrument homogeni que aporta massa sonora a la textura i l’alternança entre aquesta faceta i l’assignació de contrapunt i alhora independència per a desenvolupar idees. En aquesta obra, tot i ser la més avantguardista de totes, (o vertaderament contemporània, com requereix el festival) el cor s’hi va trobar més còmode, enrobat i protegit, però seguien oferint un timbre poc compensat i gens homogeni en els forts, on seguien aproximant-se més aviat als crits que a la projecció en bloc.

Antonio Lozano, qui defenia el paper de tenor solista, patí els mateixos defectes que el cor en el seu conjunt, capbussat en el faristol, com pregant per no errar i començant amb fragilitat, oferia uns forts on se sentia còmode, però que es veia submergit en la massa sonora dissonant intentant fer-se sentir. La quantitat de sonoritats d’aquesta obra, pel que fa a percussions i pianos, els quals estigueren encertats, així com els matalassos harmònics del cor estan calculats i premeditats i fan de l’obra una magnífica peça que ajudà a salvar un concert marcat per la poques ganes que tenien de cantar música contemporània.
El Cor de la Generalitat serà probablement un dels millors cors, segons el públic i la crítica a Espanya, però a molts no els agrada la música contemporània, és a dir la dissonància per la dissonància, o la consonància com a anècdota... Cantar sense ganes, sense creure-s’ho genera una interpretació insulsa. Com un cafè descafeïnat quan estàs mort de son.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat