La Web de l’Ajuntament d’Alacant recull una breu ressenya d’un dels seus serveis públics, de vessant cultural, del qual disposa per tal de donar als seus contribuents unes dosis de cultura musical bandística, amb una qualitat professional, i alhora augmentar i ser coherent amb tot allò que se sol incloure dins les promeses de potenciar la cultura, l’educació i la formació, però, sobretot, tenint en compte el teixit econòmic d’Alacant on el turisme té un destacat paper, per allò del turisme cultural.
La Banda Simfònica Municipal d’Alacant té els seus orígens en 1912, naix com una agrupació amateur que competeix i guanya algun premi. Forma part de la vida festiva i cultural de la ciutat d’Alacant participant en les Fogueres, els Moros i Cristians o la Setmana Santa. En aquell llunyà 1912 la banda comptava amb 45 músics, però, “abans d’arribar la Guerra Civil ja eren 50 músics i quan vaig arribar —deia José Vicente Díaz, el seu actual director—, en 1984 ja érem 55 professors més el director. Des d’aleshores sempre hem tingut una plantilla estable entre 50 i 55 professors. Fins ara…”.
No se li escaparà a ningú el fet, que Alacant rep un considerable nombre de turistes estrangers anglosaxons, centreeuropeus i d’Europa de l’est,…, gent la qual a diferència del poc gust que mostren per combinar els mitjons i les sandàlies, mostren tot el contrari cap a la música, i sobretot, la música clàssica. Que la música clàssica de qualitat, professional i diversa en la seua programació és un bastió encara per explotar, dirigir, organitzar, estudiar i aplicar en aquest país és una obvietat, com que l’aigua mulla, i això, malgrat que alguns economistes culturals ja ho han dit, repetit i demostrat, encara no s’han assabentat, o ni tan sols ho saben, els polítics, que als europeus «suprapirinencs» els agrada la música i que paguen de bon grat, sobretot als seus països de residència, tres-cents euros de mitjana per un abonament. Imaginem-nos què pensaran quan ací els ho podríem servir gratuïtament i qualitativament, a canvi que ells hi tornen, gasten en hostatgeria, restauració,… Però quan parlen de cultura i turisme, els polítics no saben com fer-s’ho. O, en llocs de Sureste Espanyol, en els pitjors (o millors) dels casos recorren al tòpic del toro i olé.
Fins i tot s’hi adjunta la plantilla de la Banda Simfònica Municipal i, si agafem les dades per correctes, el primer que crida l’atenció és que comptant tots els treballadors hi ha 51 persones, de les quals tres no són músics i una és el director, per tant queden 47 professors (incloent el subdirector) i el director. Altre aspecte cridaner és que compten amb quatre tubes, per a una plantilla de 47 professors, evidenciant una descompensació en l’organització de la plantilla. En aquestes temporades “hem hagut d’afrontar concerts amb 39 músics” es lamentava José Vicente Díaz, parlant sobre la plantilla actual de la banda municipal.
La realitat que està vivint la Banda Simfònica Municipal d’Alacant és més aviat un menyspreu per part de l’administració local reiterat en el temps, per això han fet fins ara al voltant de vint manifestacions per queixar-se del tracte i desconsideració que tenen els responsables polítics envers un conjunt professional que ofereix un servei públic, però, que alhora podria estar un atractiu cultural més amb el qual treballar aquell turisme cultural de qualitat. “No hem rebut pressions, però no els fa cap gràcia, ens indiquen que tot això ho hem de fer després de l’horari laboral, sense cap identificatiu, amb el nostre material,…, però com que estem emparats pels drets laborals, el nostre dret a queixa, no poden impedir-nos-ho”, explicava el director al respecte de les orientacions per poder manifestar el seu desacord.
Els fets: ens remuntem 10 anys
El menyspreu es remunta quasi deu anys enrere quan des d’aleshores no s’ha pogut augmentar la qualitat de la banda per diversos motius, “fa 10 anys que no hi ha directors invitats o solistes, quan tots sabem que això és precisament el que t’atorga qualitat, prestigi, impuls,…, els qui han vingut ha sigut per fer-nos favors”, però la cosa es va complicar més, ja que “ara fa sis anys quan, sense partida pressupostària, no hi havia diners per a material fungible, ells diuen que això són bolígrafs, paper, grapes,… som una banda!, i en una banda eixe material són canyes, molls, olis, sabatilles, baquetes o instruments,… aleshores els professors empren els seus materials, s’ho compren ells, i si es trenquen, es fan malbé o es desgasten, com que són d’ells, s’ho paguen ells també”. Ens podríem imaginar una conselleria on els funcionaris es dugueren cada dia el seu ordinador, es pagaren l’antivirus, o hagueren de comprar els paquets de fulls amb què realitzen impresos i tràmits adminsitratius?.
La cosa acabava afectant en la programació dels repertoris, “no hi ha diners per llogar partitures actuals, o toquem sempre el mateix o acabem posant pasdobles, o he de deure-li a tothom. No faig més que deure-li a tothom a base de demanar favors”, es lamentava el director.
Els darrers 12 mesos han estat angoixosos al veure’s afectada també la plantilla i no trobar respostes perquè “el problema gran vingué amb les jubilacions i les baixes de llarga durada. Un percussionista es jubilà en agost de 2014 i encara no hem pogut restituir-lo. Demanàrem que feren servir les borses, i estaven obsoletes o esgotades. Ens digueren que adquirien un compromís en estiu de 2014 per cobrir les quatre baixes,…, però no contracten ningú i ara som entre 42 i 41 professors”, encara que el nombre de professors realment amaga alguna martingala més, en forma de favors i solucions alternatives.
Es fa difícil qualificar el problema, tot i que José Vicente Díaz indica que “és un problema laboral, però segurament també polític”.
Les conseqüències
Com poden dur a terme els més de 90 concerts que se’ns indica a la Web de l’Ajuntament d’Alacant, amb aquesta inestabilitat i incertesa, com han solucionat momentàniament els problemes de plantilla, ens preguntàvem. José Vicente Díaz responia agreujat: “les pràctiques de l’assignatura de banda del Conservatori Superior Óscar Esplà d’Alacant estan fent-se amb nosaltres, però clar són alumnes, no són músics encara professionals, no pots demanar-los ni exigir-los certes resolucions o interpretacions i això fa que la qualitat de la banda es ressentisca, no hi ha un conjunt estable que es coneguen, que estiguen durant una temporada tocant junts perquè cree sinèrgies, uns venen i altres se’n van i el nivell es ressent molt. Cal tindre en compte que la Banda Municipal d’Alacant és l’única agrupació professional d’Alacant”.
Una de les solucions a la qual han hagut d’arribar per compensar una plantilla que de vegades es troba per baix dels quaranta músics, amb sis clarinets i quatre tubes, la corregeixen contractant, però, “contractem des de fa quatre anys tres músics quan és inevitable. Un percussionista, un trompeta perquè només tenim dues a la banda municipal, i un requint, però el problema és que només podem pagar dos assajos i el concert i sovint no arriba el nivell exigit, esperat o desitjat”.
I la solució a l’absència de pressupost per adquirir partitures actuals ho responia així el director “per poder tocar repertori actual, que al remat és el que et fa estar actualitzat i el que porta més públic, de qualitat i divers, he de demanar més favors a compositors com Óscar Navarro, a Roque Baños,…, que ens facen alguna cosa i ja veure’m què fem,…, i així una formació professional no pot funcionar”, sentenciava el responsable artístic.
Exigències i solucions
Des de l’Ajuntament d’Alacant en són conscients de la situació, no només per les diverses manifestacions, sinó perquè l’actual alcalde Miguel Valero Peidro, fou quan encara governava Sonia Castedo, regidor de cultura. Però, davant les demandes, la corporació municipal “no fan més que donar-nos llargues, primer deien que en setembre de l’any passat, després en gener, ara som ja a finals de maig i hi havia eleccions, quan em diuen un data ja els dic: però d’aquest any o del vinent?”.
Aleshores qui té les responsabilitats d’’aquest «empastre bandístic» arrossegat des de fa quasi una dècada, ens podríem preguntar, però sembla que des de la Banda Municipal tampoc no veuen cap responsable, sinó més aviat poca voluntat o por a l’oposició i l’opinió pública. “No sabria dir quina persona en concret, potser tots els responsables polítics de la corporació. Tot i que hi ha informes de tots els llocs dient que la situació és favorable, per tal de solucionar-ho, però culpen l’interventor dient que no hi ha diners o que no els hi deixa invertir diners en mantindre la Banda Municipal”.
A propòsit de les recents eleccions locals i autonòmiques, les quals faria suposar un compromís electoral, una data o una solució, un apadrinament d’algun partit que es comprometés a redreçar la situació, afegia el director que “no ens han donat data de solució. Però si no hi hagueren hagut eleccions, la cosa ja s’hauria solucionat, però hi havien partits nous que estaven copsant l’atenció, i ningú volia mullar-se. Cap polític vol dissoldre la banda, tothom vol la banda, però diuen que som molt cars”, sentenciava el director.
Ens preguntàvem què volien aconseguir els responsables polítics llastrant una situació així, volien desempallegar-se de la banda, eliminar-la, ofegar-la per inactivitat? Aleshores responia Díaz Alcaina “no sé per què no volen resoldre-ho, però és un menyspreu constant, i no saps si és perquè no et volen, perquè no volen la banda, o perquè no saben. I certament no ho entenc, fan una exposició de pintura i anava l’alcalde i quatre regidors a fer-se la foto amb el pintor, a penjar-se mèrits, i nosaltres omplim l’ADDA (Auditori d’Alacant) amb 1200 persones i no apareix ningú, o amb els concerts didàctics i escolars, pels quals ja han passar més de 10.000 xiquets i no són capaços de vendre-ho a la premsa com un servei, com un èxit que al cap i a la fi ells. com a responsables polítics estan també aconseguint, però sembla que no els importa, no saben vendre-ho i no apareixen.
Ara per ara les manifestacions, fora d’horari laboral, vestits de carrer, complint els requeriments per poder exercir el seu dret a manifestar-se sembla no ha servit ni per solucionar el conflicte, ni per arrancar un compromís d’algun parit en aquestes recents eleccions, potser han pensat en dur més enllà les manifestacions o s’han plantejat altres mètodes de pressió, però Díaz Alcaina n’és conscient de la situació i del paper que hi juga la Banda Simfònica Municipal a Alacant i responia “la cosa s’ha de solucionar. Nosaltres hem de tocar, perquè el servei, per respecte als ciutadans alacantins, l’hem de donar. Aquesta situació m’està provocant molts problemes, hi ha una gran problema de gestió i organització, ja que a diferència d’altres bandes municipals on hi ha un gestor, extern o aliè, que gestiona, organitza i dirigeix l’administració de la banda municipal, ací no existeix eixa figura. Jo no sé amb quants músics vaig a poder comptar per a la següent temporada, ni com anem a afrontar Les fogueres, si tindré quatre tubes i sis clarinets, o si tindré una, dos, tres trompetes, o quants actes tindrem en la temporada 2015-2016, he de fer càlculs a ull nuu i programar, buscar partitures i seguir demanant favors”.
Les solucions immediates, allò que necessiten ara, per poder planificar la programació, les festes de Les Fogueres que són a tocar en el calendari, són senzilles, així les enumerava el responsable i màxima veu autoritzada: “el primer que cal solucionar és el tema de personal, necessitem un compromís polític perquè s’assolisquen els 55 músics i un pressupost per a comprar instruments, partitures,…” allò que altres treballadors de l’administració empren com a material fungible.
Afegia una proclama José Vicente Díaz Alcaina sobre la percepció d’alguns dirigents sobre la música i les bandes de música, “tots diuen que les bandes vertebren València, que cal mimar-les,…, però això en diners quant és? Estudiar música és molt car, i cal invertir diners, no poden respondre que ací en som molts perquè això ja està, el nombre és el que és i si dius que és tan important has de posar diners, si vols seguir dient-ho, el que no potser és que s’invertisca més diners a llocs on no tenen tants músics com Castella i Lleó, per exemple, i després molts han de marxar perquè és impossible pagar-ho, no hi ha oportunitats o no és possible viure-hi”.
