Sergi Tarín / València.
És la darrera frase d’una era. L’epitafi a 24 anys de poder omnímode. Rita Barberá es dirigix a la càmera amb un somriure tens, de dents atapeïdes: “No em trauràs una mala foto”. I com que l’objectiu no retrocedix, hi continua: “perquè et satisfaça!”. En veritat és una frase mal construïda, o construïda amb el ciment dels nervis. “No et donaré la satisfacció” és el veritable significat. Però la candidata vençuda no està per a excel·lències gramaticals. Ha estat la darrera en eixir de la seu. “Amunt, amunt!”, ha animat els seus. “Ens anem d’ací, ens anem d’ací”, ha pronunciat amb una certa melodia entre irònica i histèrica. I després de dispositar Fabra dins del monovolum de campanya, ha abandonat el carrer Quart en un altre cotxe oficial o oficiós. Finalment ha estat una nit buida d’assessors, twittejadors i goles de mercat. En política, ja se sap, ni 24 anys de fidelitats resistixen un sol instant de derrota.
Mentrestant, la comitiva de Compromís irrompia i prenia la plaça de l’Ajuntament. La candidata Mònica Oltra anava d’abraçada en abraçada. I per l’avinguda de l’Oest, el regidor electe dels Verds, Giuseppe Grezzi, dirigia un tractor amb un remolc ple de simpatitzats. Una imatge a mig camí entre el 14 d’abril de 1931 i la Love Parade de Berlín. “Rita Barberá a fer la mà”, tronaven les veus sota la balconada d’un ajuntament custodiat per una desena de relaxats agents antidisturbis. Un simulacre de pres¡sa de la Bastilla amb himnes del Botifarra i moscatell en gots de plàstic. A prop, des del carrer d’en Llop, un grup de Podemos vigilava amb gest determinista i científic la biologia esgarrada de la torba. I de sobte, un cotxe d’altra gama conduït per regidor Miquel Domínguez abandonava el garatge del consistori entre arraps a terra. Eren vora les 4.00 de la matinada.
I més estilitzats, els socialistes celebraven en un elegant bar de Ciutat Vella la dolça contradicció de la derrota més estrepitosa i la proximitat immanent del poder. Ximo Puig declarà en una entrevista a La Veu que el lermisme mai no havia exisitit, però res no va dir dels lermistes. Entre tonells fet taules i enmig un ambient londinenc, els Antoni Such, Alfred Boix i José Manuel Orengo vorejaven les converses amb ànim de sudoku postelectoral. I al mig del local, Ximo Puig rebia un Fernando Delgado de gest una mica cansat i un gesticulant Julio Monreal, subdirector del Levante-EMV dedicat a encerclar en portada rostres d’activistes contràries a Rita Barberá.
Fragment a fragment, el centre de la ciutat esdevenia una lògica de casernes amb un ressò de cromos amb rostres d’alcaldes, regidors i diputats provincials. I la nit, que havia començat amb un èxtasi juvenil, començava a enllumenar ja les primeres canes.
