RedactaVeu / València
La Universitat de València ha organitzat una exposició ambiciosa (una de les més grans que ha organtitza fins a l’actualitat) sobre l’imaginari original i provocador de l’artista castellonenc. ‘Univers Santos. El fervor de la perseverança en Carles Santos’, al Centre Cultural la Nau, recorre els 50 anys de trajectòria d’aquest artista integral que aplega en una persona les figures de músic, compositor, director musical i teatral, creador visual, autor d’obres cinematogràfiques i dramaturg. L’exposició es converteix en l’avantsala de l’homenatge que la Universitat té previst retre el proper dia 23 de juny, quan en el marc de la nit de sant Joan la institució li atorgarà la seua medalla al Claustre de La Nau. La Fundació Caixa de Vinaròs, CulturArts i l’IVAM, entre altres, s’han sumat a aquest projecte i oferiran concerts en el marc del festival de Música Contemporània Ensems i de les Serenates al Claustre, així com un cicle de cinema dedicat a Carles Santos que se celebrarà a l’IVAM entre els dies 7 i 10 de juliol.
La mostra, el comissari de la qual és Josep Ruvira, es podrà visitar fins al 30 d’agost, en dues sales de La Nau, l’Estudi General i la Sala Acadèmia, la més gran de l’edifici històric universitari. L’exposició aplega les seues obres cinematogràfiques, una infinitat d’elements escenogràfics dels seus espectacles, imatges inèdites, les últimes produccions de l’artista i més d’una desena dels seus singulars pianos intervinguts. L’exposició ha estat presentada aquest dimarts en una roda de premsa que ha comptat amb les intervencions d’Antonio Ariño, vicerector de Cultura i Igualtat de la Universitat de València; Josep Ruvira, comissari de l’exposició; i l’artista, Carles Santos.
Antonio Ariño ha destacat “l’obra en constant transformació i metamorfosi d’un artista l’imaginari del qual entronca amb la tradició històrica d’allò grotesc”. Durant la seua intervenció ha anunciat, a més, que la resta d’universitats públiques valencianes s’adhereixen a l’homenatge que la Universitat de València retrà a l’artista amb la concessió de la medalla de la institució i que totes crearan el Premi d’Arts Plàstiques Carles Santos.
Carles Santos, que s’ha definit com un “artista clàssic”, ha manifestat la seua satisfacció amb aquesta gran exposició, a la qual ha convidat a vindre com a millor manera per conéixer el seu univers, que ha preferit no detallar, perquè cadascú ho descobrisca.
“Aquesta és una de les exposicions més grans sobre Carles Santos, en la qual hi ha les claus, les constants del seu univers, però no podem parlar d’exposició retrospectiva, perquè Carles Santos sempre introdueix variacions en la seua producció artística, que no dóna mai per acabada com qualsevol producció musical. Santos està permanentment en un estat d’obra en curs”, diu Ruvira d’un artista amb un repertori variat inspirat “en les avantguardes, el conceptualisme, el minimalisme musical americà o la consciència postmoderna”. Una intersecció de diferents llenguatges artístics, en els quals Santos fa convergir la música, el teatre i les arts plàstiques i en els quals imperen temes com la religió, la gastronomia i l’erotisme. I per damunt de tots ells, els pianos, convertits en poemes visuals i que es materialitzen visualment amb la sèrie de pianos intervinguts que s’exposen.
‘Univers Santos’ pretén donar pistes, establir enllaços, introduir una perspectiva i, en definitiva, configurar un mapa, potser imaginari, per a orientar-se en una obra que per a la majoria solament ha arribat de forma fragmentària.
Univers Santos a través de videomuntatges
La sala Estudi General de La Nau mostra sis grans videomuntatges d’allò que constitueix la part més sintètica i complexa de la seua obra, les seues òperes o drames musicals, la posada en escena de les quals concita totes les habilitats i llenguatges artístics amb els quals treballa Carles Santos.
Els videomuntatges al·ludeixen a sis grans constants de l’imaginari poètic de l’artista: el piano, a l’aigua i al mar; el sexe, la perversió i la religió, el gigantisme i la ingravitació; el cos i la gastronomia i les multituds i els grans espais. A aquest espai s’hi exposa una selecció d’impactants fotografies històriques de diferents formats que ha realitzat l’artista i s’han extret de sèries fotogràfiques com ‘La Polpa de Sta. Percínia de Clavicònia’, ‘Els ulls dels fills de Bach’ o ‘Caligaverot’, entre altres. També s’hi mostren publicacions bibliogràfiques i discogràfiques, partitures i cartells que donen compte de la seua trajectòria artística en totes les seues facetes i que tenen el denominador comú de l’estètica constant del món oníric imaginat per Santos.
Piano: fetitxisme o centre de l’univers
La sèrie dels pianos intervinguts es mostra a la Sala Acadèmia de l’edifici. Si la primera part tenia un component més històric, aquesta sala aplega les creacions més recents, en les quals el piano ocupa un paper fonamental. En aquest espai es mostra una desena de pianos que han estat transformats per l’artista en originals elements artístics. El públic podrà contemplar el piano pervers amb grans sabates de taló; el piano turbo, amb una hèlix clavada que mostra la relació de l’artista amb el mar; el piano que escolta; el piano esquitxat de pintura i el quitrà; la fi de la vida del piano…
El piano és la pulsió de l’univers Santos, el seu desig, el seu anhel, el punt de partida de la seua genealogia artística. I si bé a la primera sala el que molts consideren com ‘el rei dels instruments’ ocupava un espai protagonista en les creacions filmogràfiques, és ací, a la Sala Acadèmia, on adquireix una dimensió com a objecte fetitxe i representa les diferents relacions que estableix amb l’artista: piano/tortura, piano/treball, piano/desig, piano/sexe, piano/fi…
La majoria d’aquests pianos estan acompanyats amb elements escenogràfics de gran dimensió i són mostrats amb una il·luminació teatral (en la qual ha col·laborat el director escènic i il·luminador Carles Alfaro) que en ressalta tot l’espessor significatiu.
No és la primera vegada que la Universitat de València participa en la producció artística de Carles Santos. Ja ho va fer amb l’encàrrec i la interpretació a càrrec de l’Orquestra Filharmònica de la Universitat de València de l’oratori ‘L’adéu de Lucrècia Borja’ (2001), que més tard es va convertir en òpera.
