‘Cent anys després és l’hora del Cabanyal’, per Sergi Tarín

La plataforma Salvem el Cabanyal exigeix mesures d’urgència a un any vista per revertir la degradació i suturar la convivència
4 juny 2015 01:00h

Sergi Tarín / València.

Lola i Antonia Martí, Mª Àngels, Josefa i Faustí... Són alguns del noms de la dignitat al Cabanyal. Gent que s’ha quedat pel camí durant els darrers 17 anys d’amenaça urbanística i que ahir no pogueren assistir a la primera assemblea general de Salvem lliure d’angoixes jurídiques i de coaccions municipals. A Faustí Villora, portaveu històric de la plataforma, se li embossà la gola en repassar el llistat. “Em van donar la força allà pel 1998”. I l’auditori va esclatar en aplaudiments. Concretament, va ser el 23 de abril de 1998 que Salvem celebrà la primera assemblea al mateix lloc que dimecres, l’Ateneu Marítim. Entre mig hi ha escrita la història d’un moviment ciutadà que ha vençut el Partit Popular als tribunals i al carrer. De fet, les darreres eleccions deixen als Poblats Martítims una davallada del 50% al 20% dels vots d’un PP que quedà com a segona força per darrere de Compromís.

Precisament va ser Compromís, representat pel nou regidor Giuseppe Grezzi, l’únic partit que acudí a l’Ateneu Marítim. El portaveu en funcions del PSPV-PSOE, Joan Calabuig, tenia a la mateixa hora cita en la fira de la tapa de Benimaclet i ni València en Comú, Esquerra Unida i Ciutadans donaren senyals de vida. Les absències de polítics s’aprofitaren per sumar més minuts al debat entre un públic preocupat, sobretot, per les qüestions de neteja al carrer, les borses de marginació social i la venda de droga. En realitat, tres dels ariets que ha utilitzat el PP per desgastar la resistència local. Un treball metòdic amb resultats eloqüents com ara les desenes de solars, les centenars de vivendes abandonades i la vulneració sistemàtica de drets com l’accés a la vivenda, l’autonomia energètica i la sobirania alimentària.
 

“Cent anys després és l’hora del Cabanyal, vivim un moment històric”, resumí Villora un segle d’incerteses. Sobretot a partir de la dècada dels cinquanta, quan començà a planificar-se obertament fer arribar l’antic passeig de València a la mar, ara avinguda de Blasco Ibáñez, fins l’arena de la platja tot destruint el Cabanyal. Una espasa de Dàmocles, tal i com ho definí el mateix Villora, que cal despenjar del sostre “per començar a suturar les ferides socials i desenvolupar un nou pla de rehabilitació i revitalització”. Un tasca complexa i delicada segons Vicent Gallart, vicepresident de l’Associació de Veïns, qui féu una crida a professionals de l’àmbit social per ajudar en la tasca de la regeneració col·lectiva.

“No volem que s’expulse ningú, però tampoc volem carregar amb tots els problemes de la ciutat”, apuntà Villora en relació a la llarga ferida comunitària. I s’abordà la necessitat d’uns Serveis Socials específics i ben pressupostats. “Cal recuperar la vida al carrer, entre tots i amb tots”, manifestà i posà data, “entre sis i dotze mesos”, per fer visibles el primers efectes reconstituents.
 

Respecte al fet urbanístic, Gallart també féu ús del calendari: “En dos anys cal tindre aprovat un nou pla municipal, ja que no seria recomanable arribar a les portes de les eleccions de 2019 amb la qüestió en l’aire”. Fins que això passe, s’aplicarà el Pla General de 1988 i caldrà pensar en la destinació de les vora 550 vivendes de propietat pública, algunes de les quals es conserven pèssimament i un bon nombre estan ocupades per famílies sense recursos. “Hem de començar el temps del consens i del pacte”, proposà Maribel Domènech, portaveu de Salvem, qui demanà una taula el suficientment àmplia com perquè càpiga tot el veïnat. “I això inclou també les famílies més pobres i vulnerables, perquè sinó no té sentit apel·lar a la participació ciutadana”, subratllà.
 



 
 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next