RedactaVeu / València.
Conductes com ara iniciar les interaccions socials directament en valencià, o seguir parlant en valencià quan l’interlocutor ho fa en castellà, que eren molt infreqüents fa només unes poques dècades, potser no ho són tant ara mateix. L’oficialitat que van assolir les llengües no castellanes, uns anys després de la mort de Franco, al País Valencià no anà molt més enllà d’una mera despenalització. La manca d’interès polític real en promocionar l’ús normal de la llengua pròpia dels valencians es tradueix, en la conducta dels parlants, en unes actituds poc decidides (podríem dir-ne ‘tímides’) pel que fa a l’ús social.
L’hàbit de canviar a l’idioma dominant (i abandonar el nostre) quan ens trobem amb un interlocutor que no identifiquem clarament com a parlant de la llengua minoritzada es coneix tècnicament com a ‘submissió lingüística’. L’antídot que dos col·laboradors habituals de La Veu, el professor Ferran Suay, de la Universitat de València, i la psicòloga basca Gemma Sanginés han desenvolupat per a revertir aquest hàbit, que tant contribueix a invisibilitzar la mateixa existència de la llengua, és l’assertivitat lingüística.
Des de 2003 han estat treballant, des de la perspectiva psicològica, per a facilitar el canvi dels hàbits lingüístics submisos cap a uns altres de més satisfactoris, que possibiliten la recuperació de l’ús social normal del català en tots els àmbits. Més de 500 seminaris i tallers específics s’han dut a terme, tant en territoris catalanoparlants com bascòfons, cosa que els ha permès d’acumular una considerable experiència al respecte. L’any 2010 van publicar ‘Sortir de l’armari lingüístic’, que va merèixer el premi Sant Jordi ‘Lupa d’or’ al millor llibre de sociolingüística, i que explica els fonaments teòrics i bona part de les estratègies que podem fer servir si volem canviar la manera com ens relacionem amb la nostra llengua.
La idea central és que l’assertivitat lingüística, com a estratègia d’actuació sobre la conducta dels parlants de llengües minoritzades, pot resultar útil per a uns 50 milions de persones en tot Europa, que viuen en situacions lingüístiques similars a les que ens afecten als valencians. Tenen idiomes propis que han estat subordinats a uns altres de més dominants; han assolit -o no- diversos graus d’oficialitat o reconeixement legal, i necessiten, com a part del procés de revitalització o de normalització en què estan immerses, un canvi de conducta dels seus parlants, que els permeta augmentar la visibilitat.
És previsible que, com a conseqüencia d’aquest curs es genere algun projecte internacional d’intervenció en aquest àmbit, així com que es pose en marxa una traducció a l’anglès del llibre ‘Sortir de l’armari lingüístic’, que podria servir de pont per a l’adaptació a algunes de les moltes llengües minoritzades que conviuen, en la majoria dels països del món, amb els idiomes dominants que gaudeixen de tota la protecció estatal, i que tendeixen a imposar-se i substituir els altres, en un procés d’empobriment que és tan lamentable com l’extinció d’espècies animals o vegetals. L’esperança de poder evitar aquest empobriment de la humanitat passa, també, per ajudar els parlants de llengües minoritzades a sentir-se més còmodes vivint i relacionant-se amb normalitat en el seu idioma.
