Sergi Tarín / València.
Ja està. Ha acabat l’etapa de 24 anys de Rita Barberá a l’Ajuntament de València. És feia difícil pensar que l’hemicicle, amb eixa estètica de saló aristocràtic travessat per sofàs de vellut roig, no fóra una prolongació ja no dels gustos de “la Jefa”, sinó també de la seua pròpia ànima. Però sí, està als diaris i als informatius de l’època que aquella sala, per exemple, esdevingué seu de les Corts Generals durant la II República en guerra i amb el govern refugiat a València. I allí celebraren sessió i teràpia política de grup els intel·lectuals més brillants del segle passat. ¿Com explicar allò als 10 del Partit Popular, que s’ho miraven tot ja no sols amb ulls de melangia, sinó amb un gest catastròfic? 24 anys amb els mateixos volums, discursos, olors, textures, aliats, enemics, fòbies, prevaricacions, abusos i paròdies. ¿On hi era la cabdill, l’única veu autoritzada? Doncs comprant peix fresc al mercat de Borriana.
És sabut que és en la derrota on s’hi demostra l’aptitud personal. No sembla massa churchillià (per citar un referent de Barberá) anar-te’n a una pescateria el dia que els adversaris inicien l’esborrada del teu llegat. Siga com siga, de sobte sonà una veu diferent des de la presidència. Una veu en valencià. I allí hi havia un home de pèl blanc, seré, de timbre greu i amb una alegria adormida al rostre. El seus regidors diuen que Joan Ribó és més maternal que paternal i que disposa d’una tendresa tímida, que pot semblar llunyana, però que sempre està atenta.
I mentre regidors i alcalde juraven càrrecs, defenestraven “varas de mando” i es penjaven medalles distintives, la societat civil ho seguia tot des d’una pantalla gegant al Saló del Cristall. Allí estaven cadira amb cadira Beatriz Garrote, de l’associació de víctimes del metro, i Maribel Doménech, de Salvem el Cabanyal. I els iaioflautes i representants del comitè d’empresa de RTVV i activistes de Per l’Horta. Dins, les golfes de l’hemicicle s’havien reservat per les desenes d’autoritats que ens governen, bé siguen militars, policials, acadèmiques o morals. I baix, al carrer, el poble pla esperava sota la balconada, a refugi del plugim, tocant de tant en tant la porta per demanar sobre el nou inquilí de la casa.
Va ser vora les 13.00 que tots els protocols arribaren a la fi. Ribó atengué la nodrida presència de periodistes fins que Enric Morera, nou vicepresident de les Corts i amb vocació de cap de premsa, hi decidí irrompre i tallar en sec la compareixença: “Ja està bé, que t’està esperant el poble!”. I quan s’obrí la majúscula porta, la suma de veus sonà com un brogit llarguíssim, però dòcil, ja que ningú no s’atreví a creuar la línea invisible i presumptament electrificada entre el carrer i la institució. Ribó hagué d’abandonar la catifa i xafar asfalt per sentir la pell del poble ras fet udol i selfie. En eixe moment, el nou alcalde rebé els primers obsequis: un ramell de flors i una bandera del col·lectiu LGTB. I en el seu afany per arribar enmig la plaça degué sentir-se Mare de Déu oscil·lant, amb xiquets i tot que navegaven entre la multitud per tocar-li el muscle. La pluja però, va esmorteir una mica l’episodi messiànic. Els valencians som viscerals i aduladors, però sobre superfície seca. I quan Ribó fou cridat per entrar en directe en les televisions estatals, la massa corpòria el substituí pels nous regidors que hi pul·lulaven. Alguns defugien ofertes de protagonisme i uns altres ja exhibien poder consistorial. Pere Fuset, nou portaveu municipal de Compromís, relatava a uns amics com un policia no l’havia deixat passar uns instants abans tot exigint-li l’acreditació. “Li serveix açò?”, contava un Fuset ufanós com l’havia posat davant dels nassos l’escapulari daurat de regidor.
Fet i fet, el migdia anà apropiant-se del paisatge i la plaça començà a parlar més de menús, tapes i aperitius que no de revolucions, per molt de coll blanc que estes siguen. La fam, que és com la mort, a tots ens iguala i solidaritza. I prop o lluny, qui sap, una exalcaldessa devia estar començant a fregir amb oli ben calent les exquisideses fresques de la costa castellonenca.
