Proposta de projecció de la pel·lícula ‘L’home amb càmera’ (1929) de Dziga Vertov. Música en directe (proposta de banda sonora) de Josep Lluís Galiana saxos i electrònica i Avelino Saavedra bateria, pedals i efectes. CC Plutón, València (19-06-2015, 20:30h).
Sovint les propostes o els intents de posar una banda sonora a un film solen caure en el recurs de l’efecte, el compliment sonor que fa de complement a la imatge. És a dir establir una conseqüència directa entre l’acció i un efecte sonor, per exemple un colp, un xoc,… amb un efecte sonor d’esclafit. Complementar, o més aviat fer-la més entenedora. Però, no només amb efectes, sinó que sovint les melodies estan subjugades a la imatge. Darrerament, els films tot i que compten amb BSO potentment comercials, donen molta més importància a la seqüència d’imatges, al remat l’argument, que no a la música.
Podem dir, sense menystenir la decisió, que les bandes sonores sense la imatge quasi no se sostenen, o que ja no es fan bandes sonores com les d’abans. Deixarem ara, tampoc no és el cas, a valorar l’estètica o el tipus de música que es conrea en la filmografia.
La proposta d’anit al CC Plutón a càrrec del saxofonista Josep Lluís Galiana i el baterista Avelino Saavedra era arriscada. Millor dit, molt arriscada. El film ‘L’home de la càmera’ és un film documental experimental, altament avantguardista i que per ell mateix, sense música ni so, sosté múltiples missatges, tals com la vida soviètica, els gustos estètics, el culte al cos, la vida laboral, el paper de la dona, l’enèrgica vida fabril, la tecnologia arrabassadora del 1929, els mitjans de transports urbans, els mitjans de comunicació soviètics, la propaganda…, però per si l’alta càrrega de missatge no fos suficient, la pròpia tècnica cinematogràfica és un cúmul d’experimentacions.
Una pel·lícula que no té guió, no té actors, no té attrezzo, no té… res. Tret, això sí, —és l’objectiu—, mostrar la realitat de la vida a través d’un argument ben simple: uns ciutadans que van al cinema a veure la projecció d’un film. El film que ha fet l’home de la càmera. Metacinamatogràfica absolutament.
L’intent de posar-li música podria haver caigut en la continuïtat d’efectes simples: una imatge, un so/efecte identificador, que el potencie (com sol fer-se ara). També podria haver caigut en la simplificació melòdica, si es vol, amb certa tendència cap al món musical (folklòric) soviètic. Qualsevol cosa, proposada, hauria cabut i la imatge de film, colpidora i veritable, s’hauria vist exalçada. Galiana i Saavedra van tombar pel dret. Van arriscar i contra una pel·lícula experimental van proposar més experimentació. Amb jazz d’avantguarda i jazz lliure, però forçament, experimental.
La gran dificultat estava en què la música no se subjugara a la imatge, però alhora, el propi discurs improvisat in situ no traguera pes a la imatge, de manera que el vident pogués veure i escoltar les dues propostes com un tot. Talment , hagués estat fet així pel propi Vertov. Galiana havia preparat una mena de partitura (gràfica) estructurada en diferents seccions contrastades, unes amb un jazz més tradicional (per entendre’ns), però que no deixava de ser avant-garde, tot i comptar amb un walking bass i algunes melodies triades per a l’ocasió que serviren d’homenatge al recentment traspassat Ornette Coleman —com va explicar posteriorment Galiana— i altres completament lliures i altament experimentals. En moments molt puntuals s’executava algun efecte de so èxplicit com el xiulet dels tramvies o els sotraguejos. Una mena de leitmotiv electrònic amb un ritme metronòmic apareixia entre les seccions, la resta, tot i l’estructura prefixada, és pura i absoluta experimentació in situ, ex profeso. Amb això, si anit no estaven entre els escollits, no ho tornaran a viure.
El resultat va estar magnífic, ni la música impedia seguir el film, ni el film impedia gaudir d’un concert de jazz experimental d’altíssim nivell, es complementaren sengles llenguatges, al mateix nivell d’importància. El film va seguir sent film amb el seu missatge soviètic. La música ben bé podria ser un concert de free jazz experimental com els que acostumen a oferir aquest duo de primer nivell. Junts (els llenguatges artístics) funcionaren. Per separat també. I això, és art.
Una proposta que cal viure. Un espectacle que, ara que volen canvis, també culturals(?), cal divulgar, apostar i treballar. Hi ha talent avantguardista a València, sens dubte, al nivell artístic del mateix Dziga Vertov.
