Sergi Tarín / València.
Ja se sap que el medi fa a l’espècimen. I la teoria darwinista per la València Vibrant advoca per tacons de gratacels, perfums neutres i barbes, sí, però arrodonides amb estilístiques tisores. Tot això endolcit per pastissos a tres euros, cerveses Àmbar i la litúrgia anglosaxona de l’ignite i el coworking. Una vida plàcida a dins del búnquer assolellat que és el soterrani de la Rambleta o els 20 milions del pelotazo del Partit Popular, “a puntet de caramel”, segons les converses del cas Diputació destapades per Esquerra Unida.
Allí, entre sofàs de cuir i cortinatges foscos, desfilaren 30 conferenciants durant 14 hores. El punt àlgid esdevingué a les 17.15 durant la xarrada a tres veus entre Ricard Pérez Casado, exalcalde socialista de València, Josep Vicent Boira, professor de Geografia, i José Miguel García Cortés, director de l’IVAM. Tot allò dirigit per Ana Valls, expresentadora de Canal 9. La cita reuní tota mena d’instints polític. De fet s’hi aplegà la majoria de regidors de Compromís i PSPV-PSOE, que passaren, sense parèntesi, de la negociació al despatx consistorial a la negociació amb vistes a la ronda nord. Allà, en indiscretíssimes barres, s’apuraven noms d’assessors entre escumes i gins. I el socialista Vicent Sarrià prenia l’ombra en un terrassa propera a l’escenari amb un vibrant mòbil de darrera generació a l’orella. En primera fila, com correspon a les autoritats, els dos Joan, l’alcalde Ribó i el tinent d’alcalde Calabuig, seguien l’educada consecució de monòlegs.
Fotos: Eva Mañez
“L’ambient ha canviat, tenim l’optimisme de la raó”, aventurava Pérez Casado. “Hem de refer les peces del trencaclosques”, se sumava Boira. “Necessitem propostes globals de ciutat”, culminava Cortés la primera ronda de vaguetats. En les següents persistí un moviment de rotació dialèctic que demostrà com d’eficaç pot ser la capacitat d’adaptació del gènere humà. Deixant de costat la il·lusió d’un jovial Pérez Casado, hi hagué la declaració d’intencions de Boira quan digué que cal fer “bandera del barris”. Una bandera a la qual caldrà cosir molt metres de tela per fer-la visible des dels ben condicionats despatxos acadèmics. “Entre Salvem el Cabanyal i l’Ajuntament, la casa per agranar!”, solia explicar Boira el seu concepte d’equidistància facultativa ben estovada.
Per la seua banda, Cortés feia duet involuntari amb l’ama del local, Mariola Cubells, qui feu carrera manipulant en la televisió i després continuà fent carrera escrivint llibres de com havia manipulat la televisió. Cortés, amb estètica siamesa, feu carrera com a comissari de capçalera de Consuelo Ciscar i ara fa carrera desmuntat el llegat de la gran dama de cabell encès. “No vull ser responsable de res del que ocorregué fins ahir”, “Visc amb l’ansietat de deixar tot açò enrere”, ha explicat en una entrevista publicada hui al País. Fet i fet, uns Sants Paus capaços de llançar-se del cavall al trot i aixecar-se sense la més mínima arrapada. Miracle de Sant Vicent! I de rerefons, les barbes pentinades xiulant d’èxtasi.
Acte seguit es presentà el resultat de la primera enquesta Vibrant sobre el model de ciutat. Hi prevalgueren la cultura, el sentiment de comunitat, els serveis públics, l’ecologia i poder desenvolupar la professió escollida. Hi caldrà la lectura malèvola? És a dir, la cultura sota el concepte la Rambleta, el sentiment de comunitat fet de lobby Vibrant, els serveis públics que ens traslladen més ràpidament fins la ronda nord a l’altura de Sant Marcel·lí, l’ecologia dels productes naturals esgarra-butxaques i, per descomptat, fer ús de les professions ben orientades cap als nous àmbits de poder. Poc a veure amb el Bé Comú i menys encara amb la liberté-égalité-fraternité, perquè ja se sap que l’anglosaxó sempre està renyit amb allò francès.
Una hora després, la successió d’intervencions es donava per amortitzada. Vicent Sarrià continuava a fora amb el seu mòbil vibrant i una jovenívola Carme Alborch, que semblava haver-se espolsat 24 anys de PP, abraçava tothom. Ana Valls acomiadava la sessió esmentant Senior i el Cor Burtal per dir que si València és una puta ara té l’oportunitat de ser Pretty Woman i aspirar a un Richard Gere en condicions. Una València de luxe, però sempre amb patró. I és quan el públic es desfeu en eixos aplaudiments molls -ulls posats en la primera fila- de professionals delerosos per exercir les seues professions.
