Cicle de Serenates al CC La Nau de la Universitat de València (2015). Dimecres (24-06-2015) ‘Cantúria cantada’ de Carles Santos amb el Cor de la Generalitat Valenciana i la direcció de Dolors Ricart. Carmen Avivar, soprano i Bonifaci Carrillo, baix. Inmaculada Burriel, clarinet. Jaime Martorell, assessor de la direcció. Alexis Calvo, director del Cor en el muntatge.
Havia transcorregut una bona estona, potser ja érem a ‘Germinació’ (de ‘Tramuntana Tremens’, 1989), quan la dona gran del meu costat em digué: “oye, en mi programa pone que hoy tocaba Carles Santos. Yo he venido a escucharlo, pero no veo ningún piano”. Desconcertat, li responguí: “Sí, avui toca Santos, però no hi ha piano. És això”. I li vaig assenyalar l’escenari.
Bo, i això es degué a diversos matisos, però, també a múltiples factors. El principal és que no cal ser tan hipòcrites i vanagloriar-se ara, ni que siga per un record just o per compromís, i pensar (i dir) que Carles Santos és benvingut i desitjat a València. —Que gran, quin artista, quina joia tindre’l! És ben nostre—. Perquè és mentida. Una hipocresia. Una fanfarroneria típicament de barraca valenciana. Carles Santos ha estat un proscrit (i continua sent-ho en determinats llocs, a més musicals), és el senyor que donà la mà a Lluís Llach al terme de Vinaròs el dia de la Via Catalana unint Catalunya amb el País Valencià. El mateix que abandonà el Consell Valencià de Cultura, proposat aleshores pel PSPV. Carles Santos ha desenvolupat la seua trajectòria i ha rebut la consideració que s’ha guanyat a base de propostes artístiques d’altíssima qualitat a Catalunya. Al Teatre Lliure. A diferents festivals catalans, i fins i tot a Madrid. A Vinaròs i a Europa. Al País Valencià, de Vinaròs i les seues comarques limítrofes cap a baix, escoltar, veure o gaudir d’un espectacle, o una exposició de Carles Santos ha esta una raresa, una sort estranya, un sortilegi. Poc. Molt poc s’ha comptat amb ell, s’ha programat, s’ha portat arreu del país. Sia perquè és un provocador artístic i la concepció artística del règim sobrepassat no contemplava el seu art; sia, perquè la nostra cultura musical no dóna per a aquestes coses de les avantguardes, i a més transgressores (que sempre ho són, en major o menor mesura).
Dir ara que l’estimàvem (a mans plenes) és ser uns hipòcrites. No m’ho crec. No em crec que els dirigents anteriors sospiraren per l’art del senyor Santos. Si no, molts valencians estarien familiaritzats amb el seu llenguatge, la seua dramatúrgia, la seua escultura, música… No és el cas. Encara, i ja té anys, és un desconegut per molts de nosaltres. Ara bé, que enguany s’ha fet honor i ara la Universitat de València ha estat a l’altura de les circumstàncies? Això és un fet irrefutable. Medalla inclosa i un encert obrir el Cicle de Serenates 2015 amb ‘Cantúria cantada’. Un absolut èxit.
L’obra és una mena de compendi de les músiques vocals de Carles Santos, ben lligades per seguir un discurs escènic-musical. Peces com ‘La tramuntana ja brama’, ‘Cinturó de castedat’, ‘GUI-NO-VART’, o ‘TO-CA-TI-CO-TO-CA-TÀ’, entre altres, són evidenciables, recognoscibles, podríem dir (hits) clàssics del concepte artístic de Carles Santos. L’obra guarda una estructura interna que juga amb les tensions, però alhora serveixen com a punts de contrapès. Així, entre les seus pròpies peces, hi ha col·locades ‘Caligaverunt oculi mei’ o Tradiderunt me’ del polifonista renaixentista Tomás Luís de Victoria. A banda de l’evident canvi d’estètica, el contrast de la polifonia renaixentista amb la polifonia minimalista polaritza l’audició, enfrontant tensió i distensió. Conceptes com: arcaisme i modernitat, laïcisme i religiositat. Però, sobretot, luxúria i continència. El sexe és un element clau en el llenguatge de Santos. Les passions fervents, reals i humanes, però, les baixes, les puerils, les emfàtiques connotacions sexuals són part del tractament estètic dramàtic, però també intempestivament musical. El gest i el llenguatge musical ho són tot en aquesta ‘Cantúria cantada’.
El Cor de la Generalitat s’ho va creure, i de debò treballà de valent, perquè com deia, el gest ho és i ho afecta tot. Va estar francament sensacional des de l’inici amb ‘Autoretrat’ deambulant per l’escenari, entrant-hi i eixint-hi, amb una magnífica feina d’escenografia, com també en els moments que li tocava acompanyar la magnífica ària de baix on Bonifaci Carrillo, qui desenrotllà la veu potent, generosa, flexible, penetrant i creïble, també acompanyà la bona predisposició escènica, actuant, creient-se el paper, com va fer igualment en les peces on Carmen Avivar executava les parts solistes. Ambdós, soprano i baix, van estar fantàstics traient les entranyes, mostrant-les, escenificant la desgràcia, la joia, la pena, la provocació sexual… Si cap, convindria destacar la magnífica manera en què Avivar resolia els seus papers, amb desimboltura, amb un doll de veu potent, però refinat i controlat, fins i tot en els moments en què s’exigeix fregar el crit. Una veu, la d’Avivar, que es va saber adaptar als estils, fregant el cabaret per moments, pròxima al refinament renaixentista.
A propòsit de la polifonia, el cor amb distribucions espacials arriscades, complexes i molt ben resoltes va estar, sobretot en les dues peces de Victoria, absolutament encertat, pulcre, i no és gens fàcil crear el contrast, els timbres de veus, els assemblatges i les textures diferencials entre estètiques tan disjuntives. El Cor de la Generalitat se’n va reeixir, va mostrar un bon treball i demostrà que amb treball i creença en el que es fa pot practicar (i programar) música contemporània (però cal treball i creure-hi). I el que és millor, pot oferir-la amb qualitat i a tot arreu del país.
La direcció, participació, immersió, sincronia, i sinergies musicals que va crear Dolors Ricart, la directora anit del Cor, va estar sens dubte un gran percentatge de l’èxit aconseguit. Dirigí, marcà amb diligència, participà de l’escenogràfica amb control i fermesa, controlà el moviment, les entrades, però, gaudí, somreia i cantava. Una direcció magistral, molt professional, de molta altura, vital, vivaç i desenfadada. Tot plegat, els detalls més ínfims van estar controlats, Inmaculada Burriel amb el clarinet aportà la jocositat en ‘Ki-ki-ri-ki’ i al final, només al final aparegué Santos. No amb el piano (senyora això serà altre dia, n’estic convençut), sinó amb la palangana de cristall on Lucrecia Borja (Carmen Avivar) submergeix un cap, el de Santos, en l’aigua de batejar impius.
Llarga ovació, merescuda. Molt merescuda, i personalment molt satisfactòria, per la gran interpretació de ‘Cantúria cantada’ ahir al CC La Nau. Oferiren un bis: ‘GUI-NO-VART’. Després més aplaudiments. Les 00:00 i si hagueren volgut tornar a començar, trobe que molts ens haguérem quedat a oir-la.
