Fa uns anys vaig conéixer Hèlia González a les jornades del Camp d’Albatera. Ella i la seua germana Alícia eren conegudes popularment com “les xiquetes de l’Stanbrook” i a hores d’ara potser les úniques supervivents.
Amb Hèlia, qui m’honora amb la seua amistat i confiança a més de ser una persona encisadora, malgrat la seua aparent fragilitat, vaig descobrir una dona ben ferma, formada al cresol de l’exili i amb una memòria i tenacitat per rescabalar la història de la dignitat dels darrers republicans sense parangó.
Al llarg dels anys he anat publicant reportatges i recordatoris sobre aquell èpic viatge al BM com ara brigadamixta.com o brigadamixta.com/=1920, ja que Hèlia, rememora cada any des de l’Ateneu Reupublicà Nazario González Monteagudo d’Elx els fets d’aquella nit, d’aquell viatge.
Enguany no podia faltar i em remet a la convocatòria recordatori.
Des de la La Veu del País Valencià ens unim a aquest acte homenatge que dignifica i honora la memòria republicana.
Testimoni d’Hèlia González:
Stanbrook, 28 de març de 1939, port d’Alacant, 23 hores.
Una cursa esgotadora des de l’estació de ferrocarrils d’Alacant on arribaven els trens de Granada. Era l’últim tren. Ens havia recollit a Elx, on va arribar de gom a gom amb els republicans que pretenien aplegar a hora d’embarcar en eixe vaixell de nom estrany que els havia de salvar.
El port em semblava tan allunyat…La meua mare i l’oncle Andrès em duien enlairada mentre m’agafaven cadascú d’una mà. La meua boca seca m’impedia respirar. Estava acostumada a acceptar qualsevol situació que es presentara. Els dos anys que el pare havia passat a la guerra, els temps d’absència de la mare mentre recorria els pobles de la Vega Baixa per intentar aconseguir alguna cosa per menjar, la meua solitud, les meues pors… m’havien ensenyat a no queixar-me.
Helia González
Ara, almenys anàvem junts. La meua germana i jo teníem els nostres pares amb nosaltres i la mà de l’oncle era forta i em tenia ben agafada.
Ja era de nit. Vam arribar al port i trobàrem una cua que ens parava i des d’on solament es veia gent, molta gent que avançava lentament i quasi no pujava la veu per parlar. Finalment aquella ‘mole’ que em va semblar enorme i que engolia tota aquella gent que em precedia.
Vam pujar per una passarel·la que ens abocava a un espai estrany, abarrotat. Em vaig vore alçada en uns braços que em deixaren en un sòl quasi ferm. Uns braços forts i segurs que m’acollien i em van semblar el regal que havia buscat com una promesa: “Eren els braços del capità Archibold Dikson!”.
En aquell vaixell anaven les esperances de salvació, superiors a tot el desengany, el dolor de la separació, l’angoixa d’allò viscut i la por a la mort. Homes, dones, ancians i xiquets… L’Stanbrook ens semblava la força i la salvació que buscàvem, la derrota semblava menys dura. Aquell vaixell del carbó, sense seients, sense cap tipus de comoditat, sense espai per a acomodar-se… ens estava oferint la vida. El seu capità ens transmetia seguretat i confiança. Ens estava donant el seu vaixell i amb ell la capacitat de servei i de comprensió.
Aquella nit més de tres mil persones tornàrem a nàixer. Ningú ens oferia una estança còmoda ni una vida fàcil en un país que ens acolliria amb molta desconfiança. Aquella nit, l’únic que ens podia oferir el capità Dickson era: LA VIDA!
Pel record d’aquell 28 de març de 1939, pel record de l’Stanbrook, pel record del capità Dickson i la seua tripulació, Gràcies!
Per aquells que viatjaren amb nosaltres i encara conserven la vida, per aquells que tinguéreu algú a l’Stanbrook, a tots aquells que heu tingut notícies d’aquella nit o d’aquell vaixell… acompanyeu-nos la nit del 28 de març des dels vostres llocs de residència, des de les vostres llars o acompanyeu-nos als que quedem de l’Ateneu d’Elx, davant el monument de Nazario González Monteagudo. Hi estarem una estona per honorar el record d’aquella nit en què tots tornàrem a nàixer.
Hi romandrem de 22:30 a 23:00 hores, l’hora en què va salpar l’Stanbrook.
GRÀCIES!
