Sergi Tarín / València.
L’acte esdevé senzill, sense estridències institucionals ni afectacions. I íntegrament en valencià. A les 10.30 els nous conselleres prometen el càrrec. Fa la crida, un a un, la vicepresidenta Mònica Oltra. I, en acabant, Ximo Puig dirigix unes línies cap a la barreja d’autoritats i familiars de nouvinguts. Poc luxe gramatical. “Vos demane la màxima intel·ligència emocional” per fer “una societat culta, tolerant i inclusiva”. La celeritat impedix l’acumulació de suors i ensopiments. Una flauta enceta l’himne regional, que s’esgota en percussions i cordes. L’única veu la posa Oltra, que murmura la lletra amb el cristall de les ulleres entelat per l’emoció.
Tot esdevé en l’aristocràtic saló de Corts del Palau de la Generalitat, allà on Francesc Camps disfrutava dels aquelarres del poder. Un espai decorat amb grans retrats que representen les corts medievals valencianes, amb la mirada sòbria dels grans senyors del territori dividits en els braços eclesiàstic, militar i polític. Camps solia aclaparar les visites guiant-les de quadre en quadre com si mostrara l’àlbum familiar. Tot ben marcat per l’àmplia gestualitat felina de qui volguera botar de la realitat a la pintura. I humà i mortal, però malalt de transcendència, solia ordenar la major distinció per als actes governamentals.
En canvi, les teles del nou govern demostren humilitat, innocència i una exageració desorientada. L’estridència arriba abans al nas que a les orelles amb perfums que semblen destil·lats amb ganivet. Un paisatge propici per a la pluja de grapats d’arròs a la porta de l’església i a les convulsions de la traca. De fet, el grup xafa el carrer amb pas tímid de seguici nupcial. I els turistes i vianants ocasionals miren Puig i Oltra no tant amb la curiositat de reconèixer les primeres autoritats valencianes, sinó amb eixa estranyesa condescendent davant la capritxosa punteria de l’amor davant edats tan disperses.
Un camí curt fins la plaça de Nules, on hi ha el Palau de Català de Valeriola. Alt, prim, ossut, Manuel Llombart, conseller de Sanitat en retirada i representant de l’exvicepresident José Ciscar, rep Mònica Oltra. Acostumada a l’asfalt, Oltra sent l’opressió de tanta pedra feta claustre i escales nobles. Una sensació compartida amb el seu públic: familiars i, sobretot, representants d’associacions de dependents. Hi ha una primera filera per a la gent en cadira de rodes i un intèrpret de la llengua dels sords traduïx el discurs. “Les portes d’esta casa sempre estaran obertes i el diàleg serà l’eina de treball de tots els dies”. I en fer repàs de presències i absències es deté en la mort de son pare el 2013. “Havíem somiat moltes vegades junts este dia”. Oltra llavors es trenca en un singlot que esedevé contagiós. “Per fi la sensibilitat torna a la política valenciana”, s’emociona també Jaime Utrillas, president de Codifiva, la plataforma que ajunta els discapacitats físics.
Acte seguit, la gent visita el palau. L’entrada a l’antic despatx de José Ciscar té la prudència de qui transita per un camp de mines. Hi ha eixa expectació semblant a la dels barbuts de Fidel Castro trepitjant per primera vegada els palaus de Batista a l’Havana vella. De la paret penja un retrat de Marilyn Monroe i dos adaptacions modernes de quadres de Sorolla. Les prestatgeries soporten edicions en tapa dura de Blasco Ibáñez i Max Aub. I una minicadena s’ha quedat congelada amb un dvd de la simfonia número 100 en sol major de Joseph Haydn, concretament en la pista de “La fidelitat premiada”. Són unes breus mostres d’arqueologia política enmig una atmosfera flairant de lleixius i desinfectants.
I un centeners de metres enllà, al carrer Palau, Vicent Soler pren possessió com a conseller d’Hisenda. L’ambient és diferent. La sala, de sostre baix, obri els porus davall els vestits i dels maquillatges. “Sense autonomia financera no hi ha autonomia política”. Són les primeres paraules de Soler, qui definix Espanya com “un Robin Hood però al revés” amb autonomies com la valenciana. L’envolten Juan Carlos Moragues, Máximo Buch i una Maria José Català erta i de mirada petrificada. L’acte conclou amb records plorosos cap als companys de la facultat d’Econòmiques, d’on Soler ha estat degà fins este matí. Una tònica reiterativa, la de la torbació i l’expectativa, també la resta d’entrades i eixides de la llarga jornada política. Hui dimecres, al matí, hi ha prevista la primera reunió del consell del bipartit.
