CIBM València 2015: Tercera secció, arriscant al màxim

Les bandes de tercera i segona secció aposten per les obres descriptives i de pirotècnia rítmico-sonora d’impacte. Les obres lliures estan molt per damunt del nivell de les obligades, s’aposta fort, s’assumeix risc al màxim
10 juliol 2015 01:00h
Sixto Ferrero / València

Anem al certamen i..., què toquem?

Anar a provar, a veure què passa, amb un poc de sort... és estrany que avui amb la competència i rivalitat que hi ha al Certamen Internacional de Bandes de Música de València, el conegut Certamen de València, les bandes, indistintament de la secció, estiguen motivades a participar del concurs bandístic amb més impacte del món, sota un d’aquest designis atzarosos que enunciaven més amunt.

A banda dels possibles, i sempre negats, moviments de claveguera, anar a participar en el certamen és una decisió que correspon prendre a tota la societat musical, almenys així ho solen fer en la majoria, però, una sèrie de factors han de promoure la consulta i la decisió. Quant de temps fa que no s’hi va, quina disponibilitat tindran els professionals federats de la banda per fer un cop de mà, quines altres bandes se saben aniran, o fins i tot quina és la situació del compte corrent de la societat musical. Participar en el certamen, independentment de guanyar o no, sempre significa un punt d’inflexió per a una banda, diguem-ne que el treball intens durant unes setmanes sempre deixa una saó qualitativa que empeny els mecanismes interpretatius de la banda uns esgraons més amunt. Si, a més a més, es guanya, l’espenta qualitativa i social és quantiosa i pot derivar en algunes actuacions extra, produint això alguns ingressos o fins i tot que l’impacte social al poble pel triomf conduïsca a un augment en les matrícules en les escola de música.

En qualsevol cas, el CIBM és la celebració bandística que més competència, enfrontament musical i social, desperta al País Valencià. Ningú va (o vol) anar al certamen a fer el ridícul i els directors saben que les bandes arriscaran, o bé amb una obra feta a mida o bé amb una obra que a totes passades els desborda com a conjunt per diversos motius. Però, si cal arriscar és sens dubte en el certamen. On s’hi va a guanyar. No a veure què passa.
 
Ja fa temps que en petits fòrums, alguns ‘desvergonyits i extremistes’ es pregunten si les obres que es porten al certamen, no totes, però, si una basta majoria incloent obligades i lliures, són realment qualitatives, tècnicament i musicalment. Si no serà que rere l’estrafolari ressò de les trompeteries només hi ha aire, bufs, i allò que percep l’oient incondicional no és més que façana. So envoltant, però, buit de treball harmònic, de propostes estètiques, de contrapunt elaborat o d’experimentació compositiva. Darrerament, totes les obres tenen en comú el mateix plantejament: la programàtica. La descripció de llocs, situacions, personatges, reals o fantàstics, històrics o inventats, literaris, pictòrics... la descripció marcarà el llenguatge i l’estructura, però sobretot reiterarà els elements. El llenguatge, (quasi) únic, serà el postromàntic i depenent de la descripció, de la programàtica, tindrà diferents influències que aleshores l’inclinaran cap al neoromanticisme o amb un cert eclecticisme que pot combinar la tonalitat lliure o bitonalitat, però, on les consonàncies, la melodia i el ritme, ací sí amb rauxa de polirítmies, estaran molt per damunt de l’harmonia. Aleshores, fa temps que alguns es pregunten (afirmen) no seran que són totes iguals, poc més o menys? Potser, independentment del personatge de la descripció, totes tenen el mateix mecanisme i artefacte sonor?

És impensable, un suïcidi musical, participar en el certamen amb una obra el llenguatge de la qual no siga romàntic, postromàntic o neoromàntic. Molt menys que no tinga una programàtica. Aquest assegura una sèrie d’estructures musicals recognoscibles, i que a més els compositors, molt conscienciosament, introdueixen per a major glòria de la interpretació (al final volen que es toquen les seues obres en els successius certàmens): textura amb les fustes efervescent amb escales o refilets, coral de metalls, amb percussió o sense, secció de percussió potent i exòtica. La combinació d’aquestes textures sonores conformen les obres del certamen. Després un punt extra estarà en la introducció d’algun instrument molt estrany o molt exòtic que defineix el personatge, la situació o un personatge principal i que li dóna genuïnitat a l’obra marcada per la programàtica. I per últim, un bon grapat de punts extra vindran per l’encert o no d’introduir algun efecte performatiu en el lloc idoni, però, a més a més ha de ser genuí, únic i no conegut: cantar, desfilar, posar una banda externa... són accions que ja s’han vist en obres de certamen. Cal anar més enllà. Tot per guanyar el certamen honrosament. Alguns euros per dret d’autor. Però, guanyar-se un lloc a les trones del ‘Club dels compositor per a banda que remenen les cireres bandístiques’. Els que reben encàrrecs.
 
Les transcripcions, les obres sense programàtica, són riscos assumibles, però molt condicionals. L’experimentació controlada, al servei de l’efecte melòdic i rítmic, és benvinguda, però mai com a llenguatge estètic, sinó com a efecte pirotècnic.

Tot plegat, aquest tipus d’obres programàtiques de certamen garanteixen una participació d’impacte, però, sovint mostra les mancances de les bandes, bé perquè són obres molt per damunt de les possibilitats interpretatives de les bandes o perquè són obres que requereixen d’una major plantilla per aconseguir les textures arrabassadores melòdicament i rítmicament. Fet i fet, s’evidencia una molt poca qualitat compositiva, on totes les obres sonen igual i caminen cap al mateix lloc, on cauen en contradiccions programàtiques, on els compositors es copien els uns als altres, músiques de trompeteria i percussió potent, però que no tenen res en el moll de l’os. Buides, iguals, i només una guanyarà el certamen. Amb tota probabilitat, eixe ja era del ‘Club de compositor per a banda...’

La música pura, les obres que no pretenen dir res, sinó que els seus efectes artístics han de significar-se individualment, aquelles que tenen un rerefons altament intel·lectual i tècnic, aquelles que experimenten per la consciència del compositor d’arribar a un element sonor, melòdic, rítmic, harmònic nou, aquelles que superen la pirotècnia i empren llenguatges més coetanis i transgressors, no són músiques de certamen. La gent vol melodia leitmotiviana. Polirítmies, però strawinskianes. Dissonàncies, també, però dins de la tonalitat. I Happy end. Volen guanyar el certamen, perquè ningú perdrà, tot i que ací, caldria veure que participar és important, però, fer un bon treball sempre deixarà saó en els mecanismes interpretatius, com dèiem abans, i farà millorar el nivell de la banda paulatinament.
 
Secció tercera. Palau de la música de València. (17:00h)

L’obra obligada serà Blue Outer Space-Droplet of life (2007) del compositor japonès Satoshi Yagisawa. Amb cinc moviments: el principi de l’univers, col·lisió d’asteroides, la creació de la Terra, planeta d’aigua i gratitud per totes les formes de vida. Els títols deixen clara la programàtica, Satoshi pretén descriure l’univers i el planeta terra amb un llenguatge romàntic i fent servir els recursos estàndards i reiterats en centenars d’obres per a banda dels darrers 25/30 anys. Metalls i percussió en corals, amb ritme marcial, forts i melodia senzilla, poca cosa més guarda aquesta peça per a banda.


Les bandes que participaran per odre en la tercera secció, dijous 16 de juliol (17:00h), són:

Associació Musical ‘Lira Alcañizana’ d’Alcanyís. Director Francsico Grau Pérez. Actuaran amb el pasdoble Ana Rosa Escuin de Sergio Tortajada Gómez, un pasdoble clàssic entre la desfilada i el concert amb diversos solos de trompetes amb i sense sordina, molt ben estructurat i sense elements artificiosos, clàssic però ben fet. L’obra lliure serà Hispania d’Óscar Navarro, amb el subtítol de fantasia espanyola durant els primers minuts estàs esperant en quin moment enllaçarà amb el material en préstec d’El sombrero de tres picos (de Falla) o amb les  Danzas Sinfónicas de Turina, tot i que no ho fa, perquè la intenció és fer “homenatge als grans compositors espanyols de finals del XIX i XX que nodriren la cultura musical del nostre país i el dugueren més enllà de les nostres fronteres. Compositors que han fet que la seua música haja format part de la nostra vida i de la Cultura Nacional Espanyola abans, ara i sempre”, i afegeix Navarro “he volgut fer un guiny a eixe llenguatge compositiu Nacionalista de finals del segle XIX i XX, donant-li un aire fresc, però, sense perdre l’essència tradicional, utilitzant danses i ritmes tradicionals del nostre folklore”.Qualsevol melòman trobarà familiar la fantasia. Ben escrita, cap però tècnic, però, és un tema trillat amb escreix i és difícil fer-li un gir més al modisme espanyol, no creuen que ja està tot dit amb la cadència frígia? Com a artifici: dues guitarres, caixons flamencs, unes castanyoles impertinents tothora i dansaires flamencs (opcionals).


Societat Musical Benirredrà. Director José Vercher Blasco. Actuaran amb el pasdoble Las Arenas de Manuel Morales Martínez és un pasdoble de concert, simfònic el qualifica l’autor, si fa no fa és un pasdoble suposadament inspirat en el naixement del sol vist des de l’hotel homònim situat vora mar, però potser la motivació és difícil de trobar en la música, això sí, ben estructurada, calibrada i exercint una bona tira els de Benirredrà. L’obra lliure serà Polifemo d’Andrés Valero. Obra descriptiva i amb programa. Encàrrec per a la segona secció del CIBM 2001, l’obra compta amb les polirítmies característiques de la programàtica bandística valenciana, així com els corals i fanfàrries de metalls dissonants, amb una instrumentació que ajuda a la descripció pot quedar molt pobre (sonorament) amb una banda d’entre 40 a 50 músics. La part central, l’amor entre Acis i Galatea, és profundament romàntica, alhora que melòdicament lírica, tot seguit la secció fugada de flautí, flauta, oboè té certa dificultat, tanmateix les melodies dolces i consonants (pròximes al film) i els corals d’instrumentació ampla poden col·locar en conflicte l’afinació, així com la compensació de la banda, ara si se’n reïxen els de Benirredrà tindran moltes opcions de guanyar.


Corps Philarmonique de Chatillon-Aosta. Director: David Enrietti. Actuaran amb el pasdoble Consuelo Císcar de Ferrer Ferran, pasdoble de concert clàssic i estàndard, amb els solos toreros de trompeta, allò més destacable són els pocs compassos del pont després del trio per a repetir com a segona vegada. L’obra lliure serà Magallanes de Ferrer Ferran. Descriptiva i amb programa, la música sofreix la seqüenciació de la programàtica, és a dir que a mesura que apareix una nova escena canvia la música, quasi de manera inconnexa. La música compta amb ritmes trepidants de percussió, efectes d’artifici com els crits, els murmuris, les melodies dolces i líriques, les dissonàncies justes per descriure terror... tot i l’aparença de gran elaboració és una obra que es basa en tòpics descriptius i de senzillesa harmònica i melòdica, a més es pot adaptar a la secció perfectament.


Agrupació Musical La Nova de Banyeres de Mariola. Director: Antonio Lillo Pérez. Actuaran amb el pasdoble Certamen Levantino  de Pascual Marquina, és probablement el pasdoble de concert de tots els pasdobles de concert, juntament amb L’entrà de la murta, aleshores la seua dificultat rau en equilibrar veus, el tempo que no siga excessivament cerimoniós i que sone bé, perquè tothom el coneix i qualsevol errada ràpidament es detectarà. L’obra lliure serà Metáforas de Miguel Brotons Pérez. El preludi, completament tonal, melodiós, tot i comptar amb estructures típicament del descripcionisme bandístic valencià, on a priori sembla no vol descriure res, (Brotons és alacantí), és una peça de caire cinematogràfic, molt més senzilla que les seues competidores. Apta per a la secció, sens dubte, però amb un clar desavantatge, almenys d’expositor, envers els altres.


 

Unió Musical ‘El Xúquer’ de Sumacàrcer. Director Josep Ros Garcia. Actuaran amb el pasdoble Agüero de José Franco Ribate, pasdoble taurí de caire tonallider i sarsueler, ben suat i escoltat, d’estructura clàssica, on qualsevol cosa o decisió interpretativa que se n’isca dels estàndards interpretatius serà assenyalat. L’obra lliure serà El racó de l’Or de Saül Gómez Soler. Encàrrec ex professo per al certamen i per tant no trobem cap audició per poder comentar l’obra.

Associació Musico Cultural ‘Nuestra señora de la Paz’ de Marmolejo. Director Javier Miranda Medina. Actuaran amb el pasdoble Santander d’Ernesto Pérez Rosillo, pasdoble de clar inici tonallider, d’arrel sarsuelera i d’orígens, el ‘maestro películas’ alacantí fou compositor de sarsuela a Madrid, aquest Santander pren girs de concert. L’obra lliure serà The lost castle d’Otto M. Schawrz, estem davant d’una nova obra descriptiva, en aquest cas amb més fantasia: mons submarins, castells encisats, fades, personatges cruels, màgia... amb un llenguatge postormàntic i molt cinematogràfic amb melodies coloristes i efectistes, corals de metalls potents... l’obra amb tots els seus plànols sonors equilibrats (amb una banda petita), pot col·locar els de Marmolejo en bona posició per fer-se amb la victòria de la tercera secció.
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next