Sixto Ferrero / València
Secció Primera. Palau de la Música de València. (11:00h i 17:30h).
La primera secció, també anomenada d’antuvi especial, amb bandes entre 81 i 110 músics, és sense dubte la més igualada de totes i, per tant, on més difícil és fer una aposta pel triomf d’una o una altra banda. La normalitat en els procediments, a priori fa pensar que les bandes que participen són similars qualitativament. Ara bé, trobar una obra que explote les possibilitats de la banda, comptar amb una plantilla compensada… les bandes que formen part d’aquesta secció totes compten amb nombrosos músics amb estudis superiors i professionals amb experiència, si bé és cert que sovint trobem algunes que arriben justes a la secció, però, també passa el mateix en la secció d’honor, la majoria amb una plantilla suficient (més de cent músics de vegades només significa soroll i sovint artísticament no ofereix res millorable qualitativament) com per interpretar qualsevol repertori bandístic.
El problema, però, és el dels darrers anys a totes les seccions, la pirotècnia ritmico-sonora de les obres programàtiques, les quals ofereixen contundents corals i exòtica percussió. Per tant, homogeneïtzació de la banda, afinació, seguretat interpretativa (amb assajos clar) i perfecció en els solos serà la clau. Tanmateix, el ventall de bandes, totes de bon nivell, fan d’aquesta primera secció la més competitiva i igualitària de totes. L’obra lliure, malauradament marcada pels gustos ja descrits, i l’impacte sonor que oferisca, decidiran una secció ajustadíssima.
L’obra obligada d’aquesta primera secció és Fases: I.Efusión, II. Hesitación, III.Euforia, de José Alamá Gil la qual és un encàrrec i no disposem d’audició per comentar-la. No obstant açò, els organitzadors ofereixen informació amb la qual ens podem fer una lleugera idea del seu material. En tres moviments, als quals hi ha associats tres situacions psicofísiques de l’ésser humà: Efusión, Hesitación i Euforia, segons se’ns diu, l’obra està basada en un únic tema (monotemàtica) de sis sons els quals reben el tractament compositiu, podríem dir bàsic o estàndard: variació, ampliació, retrogradació, inversió… el motiu, el qual rep el tractament susdit, vol representar els diferents estats d’ànim, suposem en cada moviment, caldria veure i escoltar doncs, la instrumentació i el llenguatge on s’inclou aquest motiu de sis sons, a priori tot i el material extramusical, són elements que pel seu estat no físic poden tractar-se amb tot un ventall d’estètiques ampliant així les opcions i recursos. Allò que no queda gens clara és la forma. Caldrà esperar doncs.
Banda “Asociación Amigos de la Música” de Yecla. Director: Ángel Hernández Azorín. Actuaran amb el pasdoble Yakka de José Rafael Pascual-Vilaplana, pasdoble de fort caràcter sarsueler en el seu inici entre Las bodas de Luís Alonso, La Parranda de Múrcia…. sense voler ser pejoratiu, ja que al cap i a la fi l’origen tonallider del que avui diem pasdoble és el que és, la sarsuela, però, prompte eixe gust flamenco-taurí que pren la primera secció Vilaplana sap extraordinàriament capgirar-la per embolcallar-la amb unes poques notes canviant de direcció sonora, i uns contrapunts més propis del jazz europeu, afrancesat, per donar-li un resultat final molt més internacionalista, al remat resulta un pasdoble clàssic, però atractiu pels contrapunts i harmonies, on la fusió marca la qualitat. L’obra lliure serà Audivi Media Nocte d’Oliver Waespi, obra original per a brass band, rep diferents influències, on segons Waespi l’obra està basada en un motet de Thomas Tallis (segle XVI) del qual pren el nom (“He escoltat a mitjanit”) les textures del motet, el seu contrapunt i les rigoroses normes són aplicades per Waespi a pràcticament la primera secció de l’obra, però òbviament el llenguatge rep una influència, diu ell, contemporània, representada per certes dissonàncies i elements del jazz, a més d’una mena de bateria (caixa) que per moments arriba a molestar en el discurs. A nivell harmònic hi ha una tractament tonal, però, per altra exerceix un xoc modal-tonal, només momentani, ja que no és, diguem, el motiu harmònic que condueix l’obra. Pel que fa a l’estructura, la forma contrapuntística del motet és obvia en els primers 7-8 minuts, fins que després, segons afirma, seguint la forma del concerto grosso, és a dir, solista contra massa, concertino envers ripieno, una estructura i textura pròpia del barroc, condueix els designis de l’obra la qual, per cert, no és descriptiva, tot i que assegura Waespi que la nit, la foscor, han estat elements motivadors. És una obra difícil d’encaixar com a oient, sovint les idees apareixen i desapareixen sense massa justificació dins del discurs general de la peça. Algun element jazzístic i certes dissonàncies sostenen la contemporaneïtat. Tenint en compte el gust generalitzat, l’absència de melodies dolces, això sí, molt de coral de metalls (recorden que és original per a brass band), però una percussió limitada a una caixa (que molesta de tant en tant) deixen en cert desavantatge els de Yecla. A més, cal veure el resultat de la transcripció i arranjament per a banda.
Banda simfònica del Centre Instructiu d’art i cultura de la Vall d’Uixó. Director: José Luís Civera Domínguez. Actuaran amb el pasdoble A mi madre de Roque Baños pasdoble de concert, estàndard i clàssic, la part més delicada és la segona vegada del trio amb els clarinets fent el contrapunt i les castanyoles, uns altres elements perillosos són els ritardandos (eterns, eterns, eterns) que solen fer-se en els ponts abans de mamprendre com a segona. L’obra lliure serà Gilgamesh, symphony nº 1: I. Gilgamesh & Enkidu, II. Battle of the titans, III.Adventures in the Forest de Bert Appermont. Obra descriptiva i programàtica. D’història i epopeia. Sumèria, a més a més (quan més recòndit, estrany, més impacte té en l’oient habituat i exigent) i de taules d’argila trobades, traduïdes i interpretades… elements suficients per tal que Appermont muntés una simfonia en quatre moviments on en el primer ens presenten dos semidéus, el segon entren en lluita adonant-se’n que tots dos són iguals de forts, el tercer tots dos semidéus passegen pel bosc i lluiten amb tot un seguit de criatures misterioses, poderoses i perilloses, finalment el quart Enkidu intenta trobar sentit a la mort, tot just quan el seu amic, el semidéu Gilgamesh mor. No cal aprofundir massa en el tipus de tècniques compositives que emprà Appermont per escriure aquesta primera simfonia, llenguatge postormàntic, corals de metalls, textures de fustes, percussió… amb tota la pirotècnia de sempre, la qual explota la capacitat aeròfona per fer forts i masses sonores, però poca cosa més. Ara bé, el tipus d’obra lliure, els pot donar moltes opcions.
Sessió vespertina. 17:30h.
Centre Artístic Musical Santa Cecília de Foios. Director: Vicente Puchol Calvo. Actuaran amb el pasdoble Gema Marqués de José Alamá Gil, pasdoble de concert un tant reiteratiu amb el motiu amb què està elaborat, fins que trenca amb el motiu valencià en préstec, en el trio com a segona compta amb el solo de flautí quasi adient. L’obra lliure serà Homenaje a Joaquín Sorolla: I. El Palleter, II. Pescadoras valencianas, III. Sol de la tarde, IV. Las grupas, de Bernardo Adam Ferrero. Amb el seu llenguatge postromàntic, de vegades despullat del post i qualsevol neo, Adam Ferrero és de la generació de compositors per a banda que connecta entre Rafael Talens, Asins Arbó i Salvador Chuliá i els compositors joves actuals com Ferrer Ferran, Andrés Valero, tot i que pel mig potser caldria incloure amb les mateixes idees compositives per a banda Aparició Barberán, Alamá Gil, Lujan, Zacarés, per citar-ne alguns. Adam Ferrero estaria en un grup format per Tamarit i Blanquer, els quals, tot i la seua música descriptiva i ser uns dels creadors de la pirotècnia rítmico-sonora actual, el tractament harmònic de les seues músiques per a banda rep una altra significança, més pes i més treball harmònic, això fa que sovint no arriben a les apoteosis sonores d’altres compositors més actuals, on les duplicitats de veus, les homofonies i la forta càrrega de percussions exploten en sonoritats potents, però buides. Adam Ferrero és fidel al romanticisme i la seua harmonia, això exigeix una homogeneïtzació de la banda, un treball de l’afinació pulcre, molta flexibilitat expressiva i solistes resolutius. El primer quadre, El crit del palleter ja compta amb diversos solos exigents que sí condueixen el discurs i el segon Pescadoras valencianas amb el corn anglès passa el mateix. El tractament colorista amb la modalitat i l’acompanyament del tercer quadre posaran en compromís la compensació de la banda i el solo de trompeta pot dur tota l’actuació cap a direccions indesitjables. El darrer moviment, melodista, harmònicament ric, i amb solos molt compromesos, i a més al final de l’obra, poden acabar amb totes les il·lusions. Compte, és una obra sense excessos en percussió, amb un llenguatge arcaic, però molt coherent, amb un treball harmònic consistent, amb corals de metalls i fustes efervescents, però, com apuntava, tot i ser d’un romanticisme a vegades embafador, l’obra conté menys espectacularitat, tret del final (compte amb les trompetes), però, molta més exigència d’assemblatges entre cordes, solos i acompanyaments coloristes que cal afinar, sent aquests quadres descriptius una obra de difícil interpretació la que atresora. Una altra cosa serà com s’interprete, i com encaixe el jurat el tipus d’obra. Però, també col·loca clarament amb opcions els de Foios pel triomf.
Banda Simfònica del Centre Instructiu Musical de Mislata. Director: Francisco Valero Terribas. Actuaran amb el pasdoble Las Provincias d’Arturo i Vicente Terol pasdoble de concert, de repertori, estàndard i clàssic amb el qual cal anar molt (molt) amb compte amb el tempo que no siga excessivament cerimoniós i sobretot en els ritenutos, ritardantos, tenutos i rallentandos que solen inventar-se els directors per a major glòria del seu instrument. Tempo just i expressivitat, sí, però, amb compte no acabe sent una ària del Titi en els seus millors moments de gràcia. Líric, però que camine. L’obra lliure serà Third Symphony Op. 89: I. Lento-Allegro rítmico, IV. Allegro giocoso de James Barnes. Simfonia amb quatre moviments de la qual els de Mislata només participaran amb dos (per qüestions de temps, limitat i reglat). El subtítol oficiós (suggerit després Barnes, però no inclòs en l’edició) és prou esclaridor Tràgica. L’obra, iniciada amb el solo de tuba i timbals, al qual segueix el corn anglès i el fagot, fou escrita poc de temps després de morir la filla de Barnes, segons explica el compositor, la composició d’aquesta simfonia el va ajudar a redimir, assumir i controlar el dolor per la mort de la filla, de manera que cadascun dels quatre moviments representa una situació psicofísica de l’estat anímic de Barnes. Si el primer és el dolor, la tragèdia mateixa, s’arriba al tercer (que no s’escoltarà, com tampoc el segon Scherzo: crític amb l’actitud vanitosa d’algunes persones) el que suposa expressar amb música allò que podria haver estat si Natalie no hagués mort (una mena de futur imaginari) i un comiat finit, mentre que el quart està basat en un himne luterà que representa el renaixement i la reconciliació de l’ésser humà. Compost pocs dies després del soterrar de Natalie, representa també l’alegria del naixement del seu fill Bill. El seu llenguatge romàntic, ancorat i de procediments brucknerians en el primer moviment deixen un poc fora de lloc aquest Op. 89, tot i això és un obra exigent amb els metalls, d’harmonia ampul·losa, de corals (compte a les trompes en l’inici del IV Finale), sens estridències exòtiques, ni percussió tropical, amb un Finale que per moments es passa al neoclassicisme més senzill, però difícils per a les trompetes i trompes. Un handicap serà el fet d’interpretar normés dos moviments, passar del dolor a l’alegria sense escoltar el procediment intermedi, si a això afegim que tot i els elements motivadors no és una simfonia descriptiva, tot i l’alta exigència interpretativa, no deixa en bon lloc d’eixida els de Mislata.
Blasorchester Jona-Wollerau. Director: Urs Bamert. Actuaran amb la marxa Solothurner-Marsch de Stephan Jaeggi. L’obra lliure serà Lost Vegas: I. Viva, II. Mirage, III. Fever de Michael Daugherty, obra de llenguatge jazzístic, amb molts elements en préstec (Bernstein) o influïts i motivats a partir dels originals, segons el compositor és el seu homenatge a la ciutat de Las Vegas (Nevada) on indicia quins elements el motivaren per escriure aquesta suite: els rètols de neó, els casinos i hotels governants per gent de dubtosa actitud, i els escenaris on actuaren llegendes de la música pop com Frank Sinatra i Elvis. El primer moviment rep la influència del llibre Learning from Las Vegas amb elements politonals. El segon rep la influència del Desert de la mort el qual intenta descriure. Mentre que el tercer vol ser un homenatge als artistes que havien triomfat a la llegendària i luxuriosa ciutat: Elvis, Peggy Lee, Boddy Darin, Stan Kenton i Frank Sinatra. Apunta Daugherty que tota aquella escena de neons, de sales musicals, de veus i músiques han estat substituïdes per altres elements adreçats a l’oci familiar, la seua música, doncs, vol representar un viatge al passat on Las Vegas era lloc d’aventurers i avantguardes que s’han perdut, d’ací el títol Lost Vegas. Tanmateix, malgrat les suposades avantguardes, entre les quals no s’aprecien les de la música clàssica, el primer moviment sona a versió d’algunes de les Danses Simfòniques del West Side Story de Bernstein, amb percussions afrocubanes, tot i que sí és cert que s’aprecia la politonalitat, creant dissonàncies en aquest Viva, ara bé el context jazzístic i el ritme trepidant li dóna al primer moviment molta espectacularitat. El segon moviment amb una textura de classical chill out que explota durant els breus minuts que dura aquest moviment contrasta amb el primer, però, no atresora massa elaboració, ni una dificultat excessiva. Contràriament, el tercer moviment, amb eixe ritme swing, està basat en un llenguatge postromàntic amb un tractament prou lliure de la tonalitat, sense perdre de vista la comoditat auditiva (que dóna el V-I) , però amb novament segments bitonals. Tanmateix el principal atractiu està en els canvis dels peus rítmics: swing, mambo… així com els seus respectius recursos lingüístics musicals representats en trompetes cridaneres, percussions afroamericanes… en general una suite molt superficial compositivament i amb un final, tot i les diferents seccions jazzístiques, molt fluix, tenint en compte els gustos arrelats, despertaran interès, però, l’obra no hauria de ser suficient com per guanyar en primera secció del CIBM 2015.
