– Quin és l’origen dels problemes del finançament valencià?
És el model transitori del període 1978-1986, quan els òrgans encarregats d’assignar els recursos (govern central i autonòmic en comissió bilateral) van decidir aplicar l’anomenat cost efectiu. És a dir, es calculava el cost territorialitzat de la provisió de serveis públics efectuada pel govern pre-democràtic i, a partir d’ahí, es definia el finançament de cadascuna de les nounades comunitats autònomes. En aquesta configuració és on trobem els problemes originaris: es donava per correcta la distribució de recursos d’un règim dictatorial, s’assumia que l’administració central disposava de sistemes capaços de portar a terme tal recompte i, en el millor dels casos, uns càlculs ben realitzats confirmarien que els serveis públics valencians ja eren relativament deficients abans de la democràcia.
Els desequilibris del primer model s’han arrossegat en els sistemes posteriors. En el manteniment de l’statu quo han sigut clau els comportaments estratègics i polítics dels executius regionals i central. I, en el cas valencià, atenent als resultats, sembla que l’estratègia de negociació ha estat la d’invisibilitat.
– Quina és la situació de les infraestructures de transport al País Valencià?
Les dades monetàries de dotació i inversió en infraestructures de transport en el seu conjunt indiquen que el País Valencià se situa sistemàticament sota les xifres mitjanes de l’Estat, tant en termes per capita com de PIB. A més, la presència d’aquests tipus d’infraestructures al territori valencià no s’adeqüen a la seua rellevància demogràfica i productiva al si de l’economia espanyola. I açò ocorre malgrat comptar amb les infraestructures portuàries, que són d’implantació impossible en part dels territoris registrats a la mitjana estatal. Aquestes explicarien que la situació que viuen els individus i les empreses no resten aïllades o excepcionals, sinó que formen part d’un problema estructural de l’economia valenciana. Entre d’altres, podríem esmentar el cas de la greu congestió de la N-332 al seu pas per les zones urbanes de municipis com Oliva o Bellreguard, on l’alternativa viària és de peatge (AP-7) i la ferroviària no existeix (tren Gandia-Dénia).
Font: Observatori de l’Euram de l’Institut Ignasi Villalonga.
