Mivos Quartet es defèn amb vius, morts i sorollosos a Montserrat

Sixto Ferrero / Montserrat

Els mecanismes dels concerts de la Setmana Internacional de Música de Cambra de Montserrat són bastant encertats. Val a dir que organitzar els concerts a la plaça de l’Església, al mig del carrer i en estiu, afavoreix anar-hi amb roba còmoda, en família, tot i ser una mica tard l’inici, però, fins i tot poder fer altres accions, alçar-se i canviar de perspectiva i recepció auditiva, aquell que vulga pot fer altres coses paral·lelament, anar-hi amb amics... i gaudir de les propostes musicals.

El concert d’anit, crec que és del tipus de concerts, pel repertori, qualificats com a molt necessaris. Escoltar repertoris de nova música no sol ser una cosa habitual, si no és que sigues un amant incondicional i conegues els “circuits” on se n’ofereix amb comptagotes. Per això, deixar un lloc per poder escoltar-ne, a l’abast de tots i amb normalitat és un fet que cal reconèixer.

Anit es presentaven per primera vegada al País Valencià, i a tot l’estat espanyol, els Mivos Quartet, un quartet de corda novaiorquès que en els darrers anys ha estat bastant reconegut a l’estat nord-americà pels seus mecanismes interpretatius, per la seua aposta per la divulgació de nova música, però sobretot, per fomentar la creació de nous materials així com potenciar el coneixement dels compositors vius. El programa d’ahir contenia compositors joves com Lara o Haber, veterans com Glass i morts com Bach. Amb els vius van estar esplèndids, segurs i absolutament compactes, dominen els timbres i els plànols, les tensions i saben conduir l’espectacle, arrisquen en els pianíssims i projecten amb espenta un bloc de so (a corda) en els forts, conscients que no erraran. Amb Bach només van estar encertats, van interpretar el Contrapunctus XIX amb solvència tècnica, amb bons detalls dinàmics, però, alguns moments d’afinació desajustada i alguns contrapunts mal compensats entre el tramat de veus van defallir un mica, tot i que no va desmerèixer el concert en general.


 
Corde Vocale del compositor brasiler Felipe Lara va obrir el concert, l’obra espectralista combina diferents tècniques interpretatives, per una banda una quantitat de tècniques esteses i en menor mesura procediments tradicionals tot per explorar els timbres, sempre en constant contemplació, dels quatre instruments. No tot són timbres dissonants que s’expandeixen, glissandos, pizzicatos profunds, fregats esquarterats, escordatures... sinó que Lara ocasionalment intercala acords, sovint amb tendència a recolzar-se en el bordó (interpretat pel violoncel), ben consonants com acords de sèptima de dominant o simplement triàdics. També amb total intencionalitat desplega aquests acords amb arpegis descendents o subtils línies melòdiques, però, realment allò que pretén és contemplar el timbre que produeixen els sons convencionals o no. L’obra no és altament virtuosística, però, sí agradablement exuberant.

La subtilesa, i la perfecció en els assemblatges, va estar la pauta contínua amb String Quartet núm 3 de Philip Glass. Textures molt més consonants, i com no podia ser d’una altra manera, obstinats que es repeteixen. Moviments amb poc de material que amb poques notes que passen pels quatre instruments creen una melodia intimista i contemplativa que convida al ‘chill out’ estival. Aleshores, amb bona part del programa ja executat els Mivos Quartet havien demostrat amb escreix per què la crítica novaiorquesa els ha encimat en els darrers anys, són segurs, arrisquen i interpreten amb mecanismes impol·luts. S’havien desimbolt amb solvència amb Lara, havien executat amb pulcritud i coherència Glass, on convindria destacar l’execució del 3r moviment amb un crescendos controladíssims i compactes, els brutals canvis d’intensitat del 5è moviment afegint arc amb passió o el control absolut dels timbres compactes i afinats del 1r, 2n o 6è moviment d’aquest quartet de corda de Glass. Havien defès amb convicció Bach, tot i els inoportuns desajustos en afinació i compensació de veus. Havien seguit l’actuació amb molta professionalitat, davant un públic que contemplava el discurs, es ventava com si estigués en un concert de Lola Flores, tossia com si tingués una pneumònia, esternudava com si tingueren una al·lèrgia i parlotejava com si estigueren prenent la fresca una nit d’estiu amb fil musical tractant les coses (importants) de la vida.

El final va estar una cirereta que ornamenta un fantàstic pastís sonor, Torus de Yotam Haber és una enèrgica, trepidant i sensacional peça extremadament exigent amb els mecanismes de les dinàmiques sobtades, amb uns canvis bruscos de sonoritats que el quartet dominava sobradament, amb uns detalls en pianíssim que eren impossibles d’oir per l’acústica de la plaça i per la tos pneumònica, una obra que combina textures a través de les tècniques esteses i sons convencionals....


 
Mahler s’esgarraria les vestidures en veure gent en pantalons curts, en veure un concert amb una musicalitat d’alta qualitat, amb un quartet de trajectòria internacional al bell mig d’una plaça d’un poble, ho faria també per les estètiques de nova música, per les tècniques esteses, per l’elaboració de discurs amb pocs elements musicals... però s’emprenyaria molt perquè la gent no estigués en un concert de música en silenci.

Són encertadíssims els mecanismes de música clàssica per al poble i al poble, amb molta qualitat, amb programació diversa, amb intèrprets consolidats, que amb normalitat un ajuntament aposte per apropar la cultura a la porta de la casa dels veïns, que s’hi puga anar amb colla, soles, amb roba còmoda, alçar-se, canviar de lloc, prendre un cafè (o fumar contemplativament)... però als concerts de música clàssica cal estar en silenci.

Si no pot controlar la tos cal visitar un metge. Molts detalls musicals es van perdre en la sòlida base sonora dels murmuris, els ventalls i la tos malaltissa. I Mivos Quartet es defengué com pogué, oferint un concert breu, però intensament contemporani.



 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat