Quan entres a la pàgina web del Misteri d’Elx, el primer que sorprèn és que per defecte s’inicia en castellà. Tot seguit es pot triar l’opció: valencià.
La sensació que res no podrà amb La Festa, nom d’anar per casa, és bastant estesa. Que estiga declarada des del 2001 Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat per la UNESCO garanteix d’alguna manera que el Misteri d’Elx, nom del producte, mai deixarà de representar-se. Però, no és aquest l’únic reconeixement del drama sacro-líric en català antic, o com ho defineix Fuster “òpera litúrgica, de fons medieval, l’espectacle més esplèndid de la cultura consuetudinària dels valencians”, sinó que el llistat comença en 1931 quan el Govern de la II República el declara Monument Nacional.
El Misteri d’Elx mai no ha deixat de representar-se. Ni amb contrareformes, sembla ser que el Papa Urbà XVII decretà una Bula que deslliurà la Festa de les incipients normes del Bisbat d’Oriola, des d’on aplicaven les lleis assolides en el Concili de Trento, ni amb dictadures, de fet Franco creà un organisme que presidia ell mateix i des de Madrid el gestionaven, com tantes altres coses se segueixen gestionant, tot i ser igual de consuetudinàries.
El 14 d’agost a la Basílica de Santa Maria de l’Assumpció d’Elx es representa la Vespra. El 15, dia de l’Assumpció, és fa la Festa. No obstant açò, els dies 11, 12 i 13 es porten a terme els assajos generals, on tot d’una s’interpreten les dues parts. A aquests assajos, el públic, el poble il·licità o el poble mateix, en un sentit proletari del terme, poden gaudir del drama litúrgic. Els altres dies, les diverses declaracions i reconeixements l’han convertit en un producte cultural on les autoritats mostren la Festa als convidats: polítics, personalitats de la cultura i de l’estament eclesiàstic…, els curiosos i el tradicionalistes, que algú hi haurà, volen mirar-s’ho segons els cànons de la representació, és a dir el 14 i el 15 d’agost.
Fa uns dies a la revista Saó (núm. 406, Juliol-Agost) publicava un excel·lent article d’Hèctor Càmara i Sempere (càtedra Misteri d’Elx-UMH) on plantejava una dicotomia, que dit sia, fa anys que volta per les turbes inquietes, conseqüència d’instaurar el dia 13 d’agost com a assaig general en 1924, “prompte els visitants que volien conèixer el Misteri d’Elx veieren l’interès d’una representació en què es podia assistir a les dues parts seguides amb un seient assegurat i sense les molèsties dels dies 14 i 15. La popularitat que ha adquirit aquest assaig, al qual les autoritats començaren a invitar a tot tipus de personalitats de la cultura, de la política i de la religió, ha fet que, amb el pas dels anys, haja desplaçat en importància, fins i tot en els elxans, els dies tradicionals. En l’actualitat, el dia 13 es viu a Elx com el dia gran de les festes, ja que permet veure en una mateixa vesprada-nit un assaig de la Festa i la Nit de l’Albà”.
No és cap desviació, o barrabassada, l’afirmació del professor, i estudiós de la matèria assumpcionista elxana, quan afirma Càmara i Sempere que els diversos reconeixements no anaven adreçats “no tant al perill de desaparició de la representació, sinó a la substitució del caràcter festiu per a convertir-la en un espectacle cultural i, en definitiva, turístic, allunyat com més va més de la celebració comunitària i festiva, que ha permès que pervisquera durant més de cinc-cents anys”. I la sentència és francament encertada, “aquesta protecció no ha servit de gaire i, en els últims anys, la situació s’ha agreujat, ja que ha ajudat perquè la Festa es projecte encara més en el món del turisme cultural i que els elxans la vegen com un element que s’acosta més a un quadre que cal exposar a l’admiració dels forans que d’una festa viva i popular”.
El Misteri d’Elx desperta passions i adhesions, encara poques, pel que fa a apropiació o reconeixement sociològic com un esdeveniment a bastament identitari, i per sort compta, no com encara altres declaracions de la UNESCO autòctones, amb càtedra universitària a la Universitat Miguel Hernández.
Del Misteri d’Elx s’ha escrit i estudiat tot. I caldrà seguir escrivint-ne i estudiant-ne. Del text, per exemple, diu Fuster “el text, la partitura i l’escenografia han sofert moltes alteracions al llarg dels segles. El text, probablement, menys que la resta. És una peça de teatre català del segle XV, escrita en versos senzills i amb un desenvolupament espectacular”, tot i que el text té un pes inferior a la música, seguint així els cànons tècnics de l’època. De la música, tenint en compte que tot el drama és cantat, té per tant un major pes dins dels elements (escenificació, attrezzo, text), hi ha materials de diferents èpoques, degut a reconstruccions, afegits… deguts al pas del temps i a la seua condició d’oralitat, medievals, renaixentistes i ornaments barrocs, tot i que els musicòlegs tampoc no arriben a posar-se d’acord en determinats melismes. Allò obvi és que és música litúrgica, però, també popular on moltes monodies poden recordar o dirigir-nos ràpidament a eixa zona musical que és la Mediterrània.
