Alejandro Llinares i Adrian Alfonso / Prada
El ponent ha començat la seua intervenció explicant que “la Guerra de Successió a les Illes és fruit d’un llarg procés que es remunta a les germanies, al 1521, que fou una revolta popular aixecada per les tropes de Carles V, i que per tant, quan Mallorca arriba al segle XVII està marcada per derrotes socials que al Principat no es donen en els mateixos termes”. Un altre fet que marcarà la Guerra de Successió seran “els constants conflictes entre els grups de noblesa al XVII sumant això el bandolerisme i corsiarisme, com a fenòmens marginals del procés que marquen la història mallorquina”.
Mateu Morro ha volgut destacar al llarg de la seua intervenció la importància que va tindre la resistència de Mallorca, destacant “la valentia de les classes populars mallorquines en aquesta tasca”. En aquesta línia “cal entendre l’austriacisme com a defensa incondicional dels furs i institucions pròpies davant d’una situació crítica per aquestes”. “La situació de l’illa de Mallorca tindrà un final diferent a l’illa de Menorca, les quals després del Tractat d’Utrecht s’hi veuran en contexts totalment diferents. En resum, el procés de la guerra a ses Illes es barreja amb una defensa organitzada i revoltes populars amb tendència austriacista. Però al capdavall la posició geoestratègica del port de Maó per a la Marina anglesa a la Mediterrània, va fer que el bàndol vencedor borbònic cedirà tot l’illa a l’imperi britànic al 1715, esdevenint una repressió político-cultural molt més intensa a Mallorca que a Menorca”.
En la defensa de Mallorca “destaca per damunt de tots Josep Antoni de Rubí, marqués de Rubí i virrei de Mallorca entre 1713-1715, que es va convertir en l’enemic públic dels borbons davant la seua reiterativa negativa d’entregar l’illa a Felip V. Rubí va voler resistir a Mallorca, malgrat la situació adversa, per ajudar logísticament a Barcelona”, perquè, com ha apuntat el professor Morro “la seua condició de català i de defensa de la nació va anar per davant a la seua condició de militar amb la dedició de no capitular”.
