Bona nit! En nom de l’Ajuntament i de l’Associació del Tractat, benvinguts al Camp de Mirra! Benvinguts a Almisra!
A pesar de ser un dels majors referents en la història de la música, Mozart no triomfava sempre en les estrenes de les seues obres. Les òperes, per exemple, corrien distinta sort segons s’interpretaven a Viena o a Praga, ciutat esta on els espectadors li entenien millor. Per això va decidir estrenar a Praga Don Giovanni, acollida inmediatament amb èxit de públic i crítica. Distinta reacció va generar mesos després al posar-se en escena a Viena. Tan distinta que l’emperador de l’imperi austrohongarés, Josep II, va concloure que aquella obra era “un menjar molt dur per a les dents dels vienesos”. S’ha dit que quan Mozart va conéixer este comentari no es va immutar, simplement es va defendre amb una frase precisa, molt breu: “Bé, doneu-los temps perquè ho masteguen”.
Hui recordem estes dos formes d’interpretar una obra per una raó.
Han passat trenta-nou anys des que el Tractat d’Almisra es va representar en Camp de Mirra per primera vegada. En 1976, quan esta escenificació es va introduir en el programa d’actes del VII Centenari de la mort del rei Jaume I el Conqueridor, podem dir que es va obrar un miracle. Un poble menut, de cinc-cents habitants, aprofitava l’efemèride per a consumar el seu homenatge a este esdeveniment històric, a este pacte diplomàtic entre la Corona d’Aragó i la de Castella pel qual els màxims protagonistes, el mateix Jaume I i l’infant castellà en Alfons, que anava per a gendre seu i es convertiria més avant en el rei Alfons el Savi, van signar en 1244 una frontera al sud del Xúquer entre els antics regnes de València i de Múrcia, integrats en cada una de les Corones esmentades. Va ser un pacte que els va mantindre en pau, tancant l’amenaça de guerra.
En 1976 hi havia un grup il·lusionat perquè l’escenificació del Tractat tinguera continuïtat tots els anys, però també havien escèptics que dubtaven que es poguera mantindre eixe esforç. Podríem dir en l’actualitat, donant-li un altre sentit a la frase pronunciada per l’emperador austrohongarés sobre Don Giovanni, que per a aquells escèptics l’esforç de repetir cada any el Tractat era també un menjar molt dur per a les dents, en este cas, dels pocs habitants de Camp de Mirrra. Algú podia creure que, a causa de l’exigència, no es passaria d’una funció única sense continuïtat. Però hi havia també qui creia que la representació estava iniciada i requeria ser consolidada. És a dir, que era qüestió de mastegar-la, com proposava Mozart per a la seu òpera.
I així va ser. Mastegant-ho, mastegant-ho, el Tractat s’ha guanyat en el temps el suport d’institucions, sectors socials i culturals i, en definitiva, del públic. De tots vostés. Per això podem dir en 2015, trenta-nou anys després, que el Tractat d’Almisra està ací: fidel a la seua cita anual, en este poble menut que ha sabut reservar-se un espai cultural a la Comunitat Valenciana.
I està ací amb voluntat d’actualitzar-se.
Perquè el Tractat no és només una escenificació teatral d’uns fets històrics de l’Edat Mitjana. No és només la recreació d’una trobada diplomàtica per a decidir sobre uns interessos enfrontats. No és només un dels successos que expliquen perquè en este territori on ens trobem hi ha pobles de parla valenciana i parla castellana en molt pocs quilòmetres.
El Tractat és un senyal cultural nostre, sí, però en 2015, com hem ressaltat altres vegades, continua sent molt més que això. El fet que es tracte d’un pacte, resultat d’unes conversacions mantingudes en moments de tensió, com bé representa el cartell anunciador de Sergi Gómez i Juanjo Alcaide d’enguany, on dos mans estiren una corda en sentits oposats, penjant en una part la senyera de la Corona d’Aragó i en l’altra la bandera de la Corona de Castella, el fet que es tracte d’un pacte, els deia, ens proposa una necessitat: la necessitat de diàleg, d’enteniment, de voluntat per a superar diferències. La voluntat d’escoltar a l’altra part buscant el punt on trobar-se.
Diguem-ho clar i alt: el Tractat és un símbol de tolerancia. Un símbol de la Tolerància en majúscula.
En uns dies com els actuals que experimentem un clar retrocés en el temps, on veiem imatges en què es destruïx –de paraula i físicament– a qui pensa i es comporta distint, on no s’accepta el pluralisme cultural i ideològic, on s’amenaça públicament al diferent i es vulneren els drets humans, en un món com el nostre, on els valors més dignes semblen extraviats, és urgent identificar els exemples històrics que podem oposar a la intolerància. Hui desitgem mes que mai que s’estenga en les societats l’esperit d’aquella frase imprescindible del filòsof Voltaire, tota una referència del pensament il·lustrat, quan va dir: “Jo no compartisc la seua opinió però donaria la meua vida per a defendre el seu dret a expressar-la”.
Eixe és el significat que volem donar-li al Tractat.
Segurament té altres més, però hui volem que siga una contribució a la retòrica de la pau, a la retòrica del pluralisme i la convivència, a la retòrica del diàleg com a substitut de la violència, a la retòrica –ho hem dit– de l’enteniment i de l’acceptació del diferent, a la retòrica en definitiva del respecte a la llibertat de cada u. I esta invitació la fem des d’este lloc modest. I la fem com un clam necessari. Per això ens congratulem que ens acompanyen en este acte. Un acte que desitgem siga una celebració històrica i una festa de la Tolerància.
L’obra que veurem, escrita per Salvador Domenech i amb una escena afegida de Maria Conca i Josep Guia, es basa en la Crònica o Llibres dels Feits de Jaume I, intercalant-se alguns fragments d’obres d’Alfons el Savi.
L’escenari serà pres en uns minuts per quaranta actors del poble, inclosos els components de dansa, que ens traslladaran a uns dies de març de 1244, a l’interior del castell d’Almizra, on Jaume I va exercir d’amfitrió, i al campament de l’infant Alfons. Els noms de tots els que actuen els tenen en el fullet de mà. Darrere treballa un equip tècnic i artístic que cuida del so, de la llum, del decorat, perquè tot isca bé.
En la música s’alternen peces tradicionals valencianes i peces compostes per a esta representació per Matilde Salvador, Pastor Vilaplana i José Albero. La interpretació de la música corre a càrrec de la Colla de dolçainers i tabaleters El Terròs de Petrer, mentres que del toc de campanes final s’encarrega la Colla de campaners d’Ontinyent.
El Tractat –recordem-ho per a acabar– és un exemple de diplomàcia medieval on s’imposa l’acord, la cessió de dos parts per a trobar-se. La bona política es així. La bona política no vol mai imposar actituds i idees anul·lant les de l’oponent, no vol imposar els interessos d’uns sobre els d’altres, ni declarar vencedors i vençuts. La bona política és la que respecta la pluralitat i concilia els interessos de tots.
En 1244 dos protagonistes van preferir en Almisra dialogar i pactar per a evitar una guerra. No va ser gens fàcil. Cada u tenia els seus objectius. Cada u va utilitzar l’estratègia que més convenia.
Ho veurem inmediatament. Perquè viatgem ja al segle XIII.
Un any més, és hora que continuem mastegant el Tractat d’Almisra.
Molt bon profit!
