A les 13:06 el president del Senat, Pío García Escudero, es dirigeix a l’exalcaldessa de València:
– ¿Jura o promete acatar la Constitución?
-“Lo juro”, diu ella amb veu ferma i solemne.
-Bienvenida y mucha suerte.
Dos minuts després, és el torn d’Alberto Fabra. Mateixa fórmula. Mateix uniforme, els dos amb un “azul oscuro casi negro”. Han donat el primer pas a la seua nova vida, per la vesprada els esperava un llarg ple amb cares conegudes.
La sirena sona insistentment cridant els senadors i tant Fabra com Barberà estan ja asseguts als seus escons. Ben situats, al centre de l’Hemicicle. A la dreta de Rita no hi ha ningú, els dos seients estan buits. A l’esquerra de Fabra tampoc ningú. Semblen dos germans als quals no volen a classe. Tot esperant que el professor els cride a l’encerat i així demostrar el seu valor als companys. Enfront tenen una vella coneguda de Barberà, la senadora del PSPV Carmen Alborch, situada en una de las vicepresidències, i a uns metres Joan Lerma. Tot un ‘Cuéntame’ valencià.
Comença el ple i Rita es disposa a escoltar Soraya Sáenz de Santamaria amb les seues ulleres a la taula i sense més artificis. Al seu costat, Fabra, amb una actitud molt més despreocupada, carrega el seu mòbil i fulleja uns papers amb l’ordre del dia. Els espera una vesprada llarga. No es miren, no es parlen.
Als dotze minuts la vicepresidenta del govern espanyol se’n va i Rita se la mira recolzant el seu cap al braç, on és evident un embenat al segon dit de la mà esquerra. Mentrestant, es produeixen les intervencions: Montilla, Anasagasti… personatges secundaris del primer dia de classe dels polítics valencians.
No estem ni 20 minuts de ple i Fabra ja ix per primera vegada. Rita es queda, mira les seues ungles, el collar que porta i engega la seua minitauleta. Quan el seu company torna li ensenya alguna cosa de la web. Els dos riuen, ara sí pareixen una parella. Després callen. No es veu tensió entre ells, més bé indiferència i resignació. A eixa hora Lerma ja no està al ple. Fabra torna a eixir. Primer li demana permís a Rita i quan ella assenteix amb el cap, fuig de les preguntes que sonen a la Cambra.
La solitud de Rita ja és evident. A mitjan vesprada, més de la meitat dels escons estan buits. A la seua fila només queden dos senadors de CiU. Ella pareix que vulga parlar amb un d’ells, Pere Maluquer, però s’ho pensa i ho deixa estar. Amb les preguntes sobre economia, la sessió s’esbronca i apareix la Rita més ‘hooligan’. “Usted será la peor ministra de la historia”, li etziba un diputat socialista a Fátima Báñez, cosa que provoca la protesta sonora de l’exalcaldessa. Busca complicitat entre els seus, però no troba amb qui, encara és massa prompte, només és el primer dia.
El moment més àlgid de la jornada es produeix amb la presència del ministre d’Hisenda Cristobal Montoro. Rita se’l mira, envoltat de fotògrafs i pareix pensar: “con lo que yo he sido”. Fabra encara està fora. Ella, a soles, al seu pupitre estrenat i escoltant avorrida el tediós ple que continua amb intervencions de tres minuts. Rita aplaudeix i mira el seu mòbil. Tan sols és el primer dia de classe.
