Sabem, segons deia Forkel en 1802, que les Variacions Goldberg foren escrites per Bach amb una funcionalitat vital, en un sentit fisiològic. L’aleshores comte Keyserlingk patia d’insomni i encarregà una obra suficientment llarga com per entretenir-lo tota la nit. Així, Bach compongué aquests ‘exercicis per a teclat’, per tal que, com segueix afirmant Forkel, el clavecinista de cort Johan Gottlieb Goldberg les interpretara. Tan grat fou l’impacte de l’obra sobre el comte saxó que aquest retribuí Bach amb el sou de tot un any per la composició. Allò que no sabem, però, és si finalment el comte sucumbí a la son, es va refer del patiment o si l’ària amb variacions acabà per introduir-lo en un estat de somnolència…, això, ho deixarem per a Jarvis i Tomita.
No caldrà insistir massa en per què Bach és el pare de la música occidental. Bon exemple són aquestes variacions per ‘aficionats talentosos’. Un compendi on conflueixen tècniques de composició, tècnica instrumental, filosofia i teologia, funcionalitat,… el fet que quasi totes les estètiques futures estiguen directa o indirectament relacionades amb Bach pot ajudar fer-nos una idea de la influència i magnitud de l’alemany en la nostra música occidental. Però, alhora que creix l’home i la seua música, creix el debat i el seu estudi. Hui, no hi ha aspecte que envolte Bach que no porte debat, discussió i posicionaments. Les Goldberg no són cap excepció. La primera, si l’ària que ho origina tot, i per tot cal entendre la raó de ser d’aquesta immensa obra, és de Bach, és de la seua segona muller Ana Magdalena o és com apunta Yo Tomita una música anònima que apareix en la música tradicional. En aquest sentit, d’univers paral·lel a l’obra, està si realment Goldberg fou qui les estrenà… tot això condueix el debat internacional a si cal fer-les amb criteris historicistes o amb criteris moderns, és a dir amb clavicèmbal o amb piano. Això duu aparellat la sonoritat, el caràcter, els ornaments…, si cal fer-les amb repeticions si no cal fer repeticions.
El debat, els estudis, les edicions, els enregistraments, les múltiples versions… només exemplifiquen que estem davant una obra d’art descomunal. Malgrat això, a pesar d’estar davant una obra universal, no és habitual que algú s’atrevisca a donar-les completes ací, a casa nostra. Dissabte vam tenir una oportunitat al Centre Cultural la Beneficència, on el pianista valencià Xavier Torres va oferir la seua versió i visió de les Variacions Goldberg.
Ara que no ens llegeix ningú i després de pair la contundència del concert, m’atreviria a dir que m’agrada l’Ària un pèl més viva, amb més tempo, però tant fa. Torres ho substituí amb una intimisme i un so encisador on cada nota estava emesa amb una precisió absoluta, o amb argot, passant per cada nota, donant-li importància, no deixant res per tocar i a l’atzar. Potser, fer les repeticions perllonga el discurs i distrau… tan fa. Torres havia preparat una versió d’una coherència insubornable, cada repetició estava premeditada amb un contrast poderós, coherent, diversificat, o bé dinàmic o bé amb un lleuger augment de tempo, o de caràcter o amb un ornament, lliure i estricte: barroc.
La direccionalitat de les frases directes a l’oïda eren inqüestionables, el treball de les variacions canòniques o fugades eren d’una exactitud interpretativa excepcional on, com sovint acostumen els mediocres a caure en el bullici dels contrapunts, Torres permetia lleugerament o subtilment, percebre cada entrada, deixant-se escoltar delicadament per damunt dels divertiments, del cúmul de notes.
Tal vegada m’haguera agradat que algunes cessions o appoggiatures sobre el tempo no hagueren estat tan marcades, però tan fa, perquè estaven justificades en la versió conjunta de Torres. Com he dit, coherent i fidel de principi a fi. Des de l’Ària fins a l’Ària, i pel bell mig 30 variacions, que no són poques per fer música. Torres va fer-nos viure les Goldberg amb intensitat, cada matís de cada variació despertava una sensació corpòria, es vivia la música, i qui no tinga orelles, s’ho va perdre.
Tan em fa que poguera enquadrar-se com una versió de les Goldberg moderna amb un pèl de romanticisme. Xavier Torres va fer moltíssima música. I la seua versió és inqüestionable. Que bé valgueren dos bisos, una copa d’or amb un centenar de lluïsos d’or, o, ara que encara no sabem qui governarà la música a aquest país, recorden que tenim músics a l’alçada de l’elit internacional.
