Blockadia: els nous guerrers per la Terra

Un informe assegura que en un 17% dels casos la pressió social ha aconseguit guanyar un judici o paralitzar un projecte lesiu amb el Medi Ambient
17 setembre 2015 01:00h
Protesta indígena en Temucuicui, al sud de Xile, contra la construcció d'una central hidroelèctrica.
Natzaret Castro / La Marea / Buenos Aires
 
“Mina és mort”. “L'aigua val més que l'or”. “No a la mina, sí a la vida”. Lemes com aquests es repeteixen en els carrers i les carreteres en travessar les províncies de l'Argentina 'cordillerana'. A La Rioja, la petita localitat de Famatina, amb 6.000 habitants, està des del 2007 plantant cara a les corporacions mineres. Primer va ser la canadenca Barrick Gold; després, Osisko Mining. Guanyen una batalla i forcen el Govern al fet que rescindisca el contracte amb la multinacional, però un temps després, torna l'ofensiva. “És com el marit maltractador, que es disculpa, regala flors, passen un parell de mesos i torna”, assenyala una de les activistes, Carolina Suffich. En Famatina saben que no hi haurà treva mentre l'or seguisca allí; i segueixen disposats a donar la batalla.

Cada vegada més, unes lluites en contagien unes altres. Piru, una de les activistes que va plantar cara a la Barrick Gold en Famatina, va protagonitzar en 2014 la mobilització social que va frenar, almenys de moment, els plans de Monsanto de construir a Còrdova la que seria la major planta regional de dacsa transgènica. “L'acampada ha servit per a enfortir les lluites, ha sigut un punt de trobada per a les diverses organitzacions”, compta Piru. “Cada vegada més gent s'està adonant de la perversitat del model. És el moment d'unificar les lluites i lluitar pels drets col·lectius: és el moment d'unir-nos tota Amèrica Llatina”, afig.

A l'altre costat de la serralada andina, el poble mapuche s'enfronta a l'expansió dels projectes hidroelèctrics. En l'Alt Bío Bío, les represes de Pangue i Ralco, inaugurades entre principis dels 90 i començaments dels 2000, van tenir efectes devastadors per a la població indígena: els desplaçaments forçosos van deteriorar no solament les seues formes de vida, basades en la ramaderia i l'agricultura familiar, sinó també les xarxes de solidaritat comunitària; el Govern va incomplir, a més, la seua promesa de no tornar a autoritzar projectes hidroelèctrics en la regió. “Ens van arrabassar el nostre territori perquè no el vam saber defensar”, lamenta la 'ñaña' (germana) Anita, una anciana àgil i eixerida que va protagonitzar durant anys la resistència a la represa. La 'ñaña' recorda les conseqüències d'aquella oposició: persecucions, colps, detencions, extorsions, acusacions de vandalisme. “Va ser una lluita de dones: els homes tenien més por”, assegura. I anima el seu poble a seguir resistint: “Els mapuches de la serralada respiràvem els arbres. Teníem poca roba, vivíem amb poc, i no obstant açò estàvem sans: disposàvem de l'energia dels arbres i de les nostres medecines. Aquesta terra és mapuche i l'hem de recuperar”.

Zones de sacrifici

La lluita, com assenyala Carolina, és pels recursos naturals; els activistes tenen una consciència creixent de resistir enfront d'un model extractiu que es concreta en la mineria, l'explotació d'hidrocarburs, la construcció de megarepreses o l'expansió de la soia transgènica. En totes les seues formes, l'aposta extractiva deixa al seu pas destrucció d'ecosistemes i, també, de cultures i formes de vida: els territoris es converteixen en “zones de sacrifici”, una expressió popularitzada pels activistes per a subratllar com aquests projectes, que deixen generoses plusvàlues a les multinacionals, suposen el sacrifici de territoris i pobles sencers. Les empreses i els governs que els donen suport arriben amb les promeses d'ocupació, desenvolupament i progrés; els nadius ja no els creuen i responen que el seu territori no està en venda.

Una altra realitat es repeteix de llarg a llarg d'Amèrica Llatina: quan les promeses de les companyies i les manipulacions del “mainstream” ja no convencen i els pobles es decideixen a frenar els projectes extractius, l'Estat respon amb la força. Les mobilitzacions socials són sistemàticament represaliades per les autoritats, a voltes amb la intervenció de les Forces Armades o de grups paramilitars. També és generalitzada la connivència dels països on les empreses tenen la seua seu, com és el cas de Canadà, que alberga més de la meitat de les companyies mineres a nivell mundial i que ha sigut formalment denunciat davant la Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH) de l'Organització d'Estats Americans per donar suport diplomàtic i financer a empreses que vulneren els drets humans.

I no obstant açò, els pobles resisteixen, i tenen cada vegada més proves que David pot vèncer Goliat. A Argentina, les lluites articulades amb el crit de “No a la Mina” poden mirar-se en l'espill d'Esquel, al sud del país, o de Famatina. Tots dos són exemples que assemblees de veïns autoconvocades (AUC) poden contenir l'avanç de la mineria. Segons l'Atles Global de Justícia Ambiental (EJOLT, en les seues sigles en anglès) –un projecte de recerca internacional llançat en 2014 i encapçalat per Joan Martínez Alier– en un res menyspreable 17% dels casos, les organitzacions socials han aconseguit paralitzar un projecte o guanyar un judici. L'EJOLT ha posat al mapa una conflictivitat ambiental creixent a tot el món i especialment activa a Amèrica Llatina, on s'han documentat 300 casos, la majoria a Colòmbia (72), Brasil (58), Equador (48), Argentina (32), Perú (31) i Xile (30).

Blockadia

El model extractiu “competeix per recursos, com la terra i l'aigua, i reestructura i influeix en la forma de vida de les poblacions locals”, afirma la sociòloga argentina Maristella Svampa. Les lluites ambientals visibilitzen eixos impactes i polititzen així aquest tipus de qüestions. En polititzar els problemes, descobreixen també les connexions entre unes causes i les altres. Entenen que la lluita contra les represeas, contra la privatització de les llavors o contra la mina són part d'una mateixa guerra: la que combat un model de globalització capitalista que avança sobre la mercantilizació i la privatització de la vida. És el que Naomi Klein anomena Blockadia en el seu últim assaig, Açò ho canvia tot. El capitalisme contra el clima (Paidós, 2015): la “zona transnacional i itinerant del conflicte que està aflorant amb freqüència i intensitat creixents allí on s'instal·len projectes extractius”.

El característic de Blockadia és que es tracta de resistències locals, vinculades a la defensa del territori, però que connecten amb una mirada global i tracten d'articular xarxes. Van entenent, a més, que una mateixa narrativa embasta Occupy Wall Street, el 15-M, les lluites contra la mineria i els moviments contra els agrotòxics. Eduardo Luján, membre de la Mesa Provincial No a les Represes de Missions, admet que estan “establint vincles amb altres organitzacions que estan en lluites similars: fracking, megamineria, agrotòxics…”. “Totes aquestes activitats formen part d'un gran problema ambiental que ens afecta a tots. Volem pensar un model de societat diferent, que col·loque en el centre la qüestió de la sostenibilitat”, afig. Aquestes resistències no es limiten a dir no a les emprenedories extractives, sinó que plantegen alternatives al discurs hegemònic del desenvolupament que només persegueix el creixement del PIB, i cerquen nous mons possibles articulats en ideals com “el bon viure” dels indígenes quechua.

Aquestes resistències han fet visible l'entramat de corrupció que permet l'aprovació d'aquests projectes sense complir unes legislacions ambientals, per elles mateixes, laxes. “Són empreses fraudulentes que, a més de violar els drets humans dels qui resisteixen aquests projectes, reacomoden legislacions i marcs de regulació”, subratlla el doctor Mauricio Berger, investigador de la Universitat Nacional de Còrdova. “No és amb prou faenes una comunitat d'afectats que rebutja ser zona de sacrifici, sinó una xarxa de funcionaris públics, acadèmics, activistes, professionals i organismes que intenten fer una tanca de contenció enfront del sotmetiment de les corporacions sobre una molt feble institucionalitat ambiental”, afig. La disputa també s'està donant dins de les universitats o en els mitjans de comunicació. Tot açò és Blockadia, diria Naomi Klein.

El problema de fons és sistèmic i global: les empreses multinacionals, un actor amb cada vegada major protagonisme en l'economia i la política internacional, han dissenyat a la seua mesura una arquitectura jurídica de la impunitat: l'anomenat Dret Mercantil Global o Lex Mercatoria. Aquest que obliga els Estats a plegar-se a la voluntat de les corporacions, però allibera aquestes de sotmetre's a la justícia, com es va evidenciar en el cas de Chevron, que va evitar pagar la multa a què la va condemnar la justícia equatoriana per contaminar la selva durant dècades. En aquesta impunitat es mouen; però tota una legió mundial de guerrers guardians dels seus territoris sembla disposada a posar fi al seu avanç destructor.

Aquesta informació ha sigut publicada en La Marea (Llicència Creative Commons). Traducció: La Veu del País Valencià.
 
next