Sixto Ferrero / València
Qualsevol cosa digna de destacar, venerada per molts o per pocs, tard o d’hora tindrà el seu himne. Un capità moro té la seua marxa, però, l’esquadra té la seua. Tot col·lectiu vol tindre el seu himne, per qüestions sociològiques, o més aviat per qüestions conductuals. Tanmateix, els himnes són cosa de pregària, i exaltació, de complaure i agrair Déu o algú dels seus ajudants ja siguen sants, beats, o apòstols. La música, i més a través d’un himne, gratifica i dignifica Déu. I Déu, complagut, haurà d’ajudar-nos. Un sant té el seu himne, i fins i tot el tabernacle que porta el sant. A Cullera es dóna aquest cas. Potser i arran d’allò de l’OTAN van fer una campanya: ‘Poseu un himne a les vostres vides!’. És un supòsit, qui sap què faria la gent per tal de sentir-se representada, ni que siga amb un poc de solfa artificial.
Si miren la cultura popular, més del mateix. I caldria afegir les cançons que acaben esdevenint himnes sociològics, posem per cas Imagine o I never walk alone, Al Vent o El Tio Canya… No són himnes al més pur estil marcial o eclesiàstic, però, fan la seua funció: representar un moment, uns valors, una ideologia, una situació, i en última instància, allò que s’espera d’un himne (marcial o no, solemne o no), és que cohesione. Ací és on Franco vol arribar amb el seu aforisme. La lletra, ací, ha fet fàstic segons a qui i des del primer dia. Però, l’himne, l’oficial, és una representativitat de la puixança, que ja havia explicat el senyor Fuster pel 62, una solvència de la “coentor i del provincianisme més delirants”. Afegia Fuster que, “l’Himne de Thous i de Serrano (de 1909) —peça digna de col·laboració dels autors d’aquella amena zarzuela d’ambient valencià…, Moros y cristianos (de 1905)—, dóna la mesura de la carrincloneria patriòtica dels valencians”. Si atenem al cúmul de melodies de caire valencià, el tractament contrapuntístic, l’estructura i la lletra mateixa, al remat Fuster posa de ple el dit a la nafra, perquè l’Himne de l’Exposició Regional, és simplement una reducció o una mena d’arranjament d’aquella primerenca sarsuela regionalista, per a públic madrileny.
>
Aquelles “transparències mediterrànies” no trobarien massa rebat. Intents decents com Vent de Ponent o Cant de redempció i lletres aparegudes. Però, aquestes músiques, aquests girs melòdics, els seus ritmes, tot i les lletres, manifesten una morfologia que no representa a les clares una classe genuïna, de definició ètnica ancestral, tot i que puga ser idealitzada o imaginària, arrelada a la tradició d’un regne forjat al pedreguer, a l’horta o al bancal, la marjal o l’aiguamoll. De caràcter marcial, però, ni rememoren la història ni la relliga ni la projecta. Un himne ha de tindre una melodia de substrat arcaic, que l’arrel estiga en el pou més pregó de la terra, del país, i Vent de Ponent o Cant de Redempció són composicions ‘ex professo’ del XX. Inservibles. Músiques europeistes, internacionaloides com els John Lenon o Bob Dylan de torn, amb lletra compromesa, però no, massa contemporànies.
>
En 1977, Al Tall publicà un vinil amb el segell EDIGSA (Barcelona), per una cara l’U de la Font de la Figuera, per l’altra La Muixeranga d’Algemesí. Aleshores reapareix Fuster i escriu sobre aquest disc “una cançó, una tonada de dolçaina”. Això ja és més del que hi havia aleshores. La “dolçaina” li atorga al fet eixa arrel pregona a la terra i la seua simbologia, la seua història, identifica una classe, un tipus de gent que, en sentir-la, tocar-la o ballar-la s’allunya de la “coentor” i de les classes dominants, alhora la dolçaina i els esdeveniments culturals relliguen la història de les classes populars que al llarg de Nosaltres els valencians descriu el suecà. Si hi ha un poble valencià, la dolçaina i el tabalet, i la seua música que emanen, és sens dubte el seu instrument i la seua música d’arrel.
Podria haver estat qualsevol dansa, un fandango, bolero, copeo, o cant de batre, però res més anònim, i sobretot llunyà, com la tonada de la Muixeranga. “Etnològicament, un dels trets més rellevants de La Muixeranga és que la seua validesa com a expressió popular perdura intacta durant segles”, escriu en La música tradicional valenciana (IVM, 2011) l’etnomusicòleg i membre d’Al Tall, Jordi Reig, qui segueix indicant que “pel caràcter solemne i ritual de les accions, i potser pel que té d’autòcton el duo musical que interpreta la música, la sòbria melodia de La Muixeranga va ser proposada,…, com a himne del país”. Seguit Jordi Reig explica que “la seua validesa com a himne dependrà dels qui se senten representats per aquesta”, però, afegeix l’etnomusicòleg que “hi ha un fet objectiu: La muixeranga d’Algemesí és la peça del repertori de dolçaina i tabal que té més versions enregistrades”.
>
Afegia Fuster raons en un sentit etnomusicològic, probablement conscient, en aquell disc “la tocata de la Muixeranga d’Algemesí hi representa la tradició popular, senzilla i emocionant”.
La Muixeranga és música del país, anònima, antiga i d’arrel, solemne, tràgica pel mode menor, amb la càrrega simbòlica adient, s’identifica en els instruments del país, però, i a més a més un duo: dolçaina i tabal, que s’estenen al llarg del territori i al llarg de la història. Cohesiona, i com des de l’organologia, des de la morfologia de la melodia. “Hi ha un himne pendent”, deia Fuster. I no té, ni necessita lletra, com identifica Franco els himnes bons.
Si cal encara un himne, la Muixeranga no és de ningú, i és de tots, simplement perquè sona ben nostra.
>
