Com sol dir-se en aquestes coses, encara que siga recurrent: sembla que fou ahir. Doncs sí, el Palau de les Arts anit complia deu anys de la seua inauguració, i és per això que el concert començà amb el discurs del seu actual intendent, Davide Livermore, qui tingué paraules d’agraïments i records per a tothom, els qui han passat, els que ja no hi són, i incidí novament en una de les seus consignes o objectiu: “Convertir (les Arts) en el teatre públic de tots els valencians”. Esperem doncs que siga així, perquè no serà fàcil, ni ho podrà fer ell sol, tot i que compte amb tota la maquinària del Palau i amb el suport institucional, que això siga un fet és una cosa que ha d’implicar altres sectors del país, com l’educació. Tanmateix, de la consigna es desprèn una altra qüestió, ¿vol dir que abans, i durant una dècada, el Palau de les Arts i tot el que allí es fa, amb tots els diners públics que ens ha costat (i ens costarà), no era aquest l’objectiu?. Bé, com va dir el senyor Livermore “quan estiguen sonant les últimes notes del Davide penitente, començarà una altra època”. Ho esperem.
Davide Livermore, intendent-director artístic del Palau de les Arts
Anit debutava qui serà un dels directors titulars del teatre, l’italià Fabio Biondi, al capdavant de l’Orquestra de les Arts (em permetran que a La Veu decline el nom “encara” oficial) i Biondi va estar llest, a priori, mirant el programa va optar per la Simfonia núm. 31 “París” K 297 de Mozart, una simfonia que a banda de ser, diguem-ne, de repertori, guarda molta concordança compositiva amb el repertori que Biondi al capdavant de la seua orquestra l’Europa Galant, treballa i interpreta amb folgança (i èxits reconeguts i acumulats), seguit el Davide penitente també manté eixe sabor arcaic estètic, de record contrapuntístic barroc, alhora és una cantata religiosa menys coneguda, tot i que el material procedeix de la seua Missa en Do menor K 427, apostant així amb cert risc i sent fidel a una de les seues propostes “ampliar el repertori de l’orquestra”.
Al remat, Biondi jugava en terreny segur amb Mozart. El té concebut i premeditat i va saber transmetre el seu concepte a l’orquestra, que anit va brillar a mans plenes. La Simfonia núm. 31 transcorregué amb un tempo, al llarg dels tres moviments, vertiginós. Rapidíssim. L’italià impregnà la música de contrastos sabrosíssims, i l’orquestra, recorrent a un altre tòpic, sonava com si l’italià i els músics hagueren estat junts tota la vida. Tot i el tempo la musicalitat, les dinàmiques controladíssimes, els timbres penetrants i assemblats…, un treball d’orfebre, incidint a una velocitat que va fer la simfonia breu. Va saber a poc.
Fabio Biondi, l’Orquestra de les Arts, Cor de la Generalitat, Jessica Pratt, Manuela Custer i Antonio Siragusa
La segona part era la que relligava la part simfònica amb la vessant vocal. El Davide penitente és una cantata sacra, amb material en préstec del mateix Mozart, entre les creacions simfonicocorals i una aproximació a l’òpera, mitjançant diverses àries di coloratura, amb un cor mixt, tres solistes: soprano, mezzosoprano i tenor, i una orquestra que requereix del clavicèmbal i l’orgue. Biondi va tornar a ser exigent en els contrastos dinàmics, gesticulant amb excés en ocasions, sempre amb aquell moviment que tot director intenta particularitzar perquè quede en la retina del melòman. L’orquestra va estar absolutament entregada, resolutiva, encertada, oferint una ductilitat i fluïdesa excel·lent davant la batuta de Biondi, escarafalls inclosos, amb un inici pesant que contrastava amb la ferocitat de la simfonia, va recuperar la frescor i vivacitat en arribar al segon cor (Cantiam le glorie e le lodi). L’italià no dubtava en cedir el tempo en la frase imitativa o exigir un piano sobtat que contrastara amb aquell moviment de força a la qual l’orquestra responia amb un timbre compacte, controlat i encertadament clàssic.
Però, no només l’orquestra recuperà mèrits, el Cor de la Generalitat va estar un pilar fonamental en el conjunt sonor de la cantata. Amb cors (seccions) exigents, el gruix vocàlic fluïa, acompanyava i potenciava amb la mateixa ductilitat i flexibilitat que l’orquestra. Sengles conjunts, anit fosos en un sol, van tornar al camí dels èxits.
Jessica Pratt (soprano), Manuela Custer (mezzosoprano) i Antonio Siragusa (tenor)
Una altra cosa foren els solistes. La soprano anglesa Jesica Pratt, la mezzosoprano italiana Manuela Custer i el tenor italià Antonio Siragusa. Tres veus que van aportar interpretacions, amb un altre tòpic, de tots els colors. Jessica Pratt estigué desencertada amb un vibrat molt nerviós, el qual, tot i recuperar qualitat en la tessitura aguda, potent en les àries di coloratura, en el seu registre mitjà i greu és brusc i opac, encara que té facilitat per passar per intervals extrems, del greu a l’agut amb solvència. Altra cosa va ser la mezzosoprano Manuela Custer, amb un timbre molt més compacte i compensat en tots els registres, al remat fou qui millor assemblà la seua veu a les veus dels cors i l’orquestra, a més d’oferir elegància en els frasejos i controlar els atacs i els passatges més exigents de la cantata. Per últim, el tenor Antonio Siragusa deixava estranyes sensacions, si bé és cert que s’esforçà per acompanyar la seua interpretació vocal d’una encertada intencionalitat escènica, ofereix un timbre entre la deixadesa i la superficialitat, com si la cosa no passara per ell, fet que resultava cridaner i fins i tot encertat en segons quines frases dels salms d’aquesta cantata, podríem dir més humanitzades, però, que tot plegat li mancava cos a la veu i direccionalitat.
Les parts on cantaven a duo o a trio van estar, en la vessant vocal, sotmeses a la sonoritat de l’orquestra i pecaren de poca contundència i projecció, tot i que brillaren en les parts virtuosístiques, quedaren ocultades en els contrapunts mozartians. Tanmateix, un concert, el del debut de Biondi, d’una musicalitat extraordinària.
