Bé, i açò què és? Música en valencià, música que empra el valencià, teatre-musical en valencià, música clàssica en valencià… en qualsevol cas i a falta d’una etiqueta concreta i tècnica adient, “Ausiàs March i el Foll amor” és una producció de nova creació que té com a material textos clàssics d’Ausiàs March i música de nova creació, que compta amb escenografia, dramatúrgia, tecnologia al servei de l’audiovisual, il·luminació…, i com que en les darreres dècades s’han fet tantes poques coses semblants —Inventari Estellés de Miquel Àngel Múrcia, la Fusteriada o Els sons de les meravelles de Llevant Ensemble—, es fa difícil qualificar-ho i, molt més defendre-ho, car no tenen col·lectiu ni gosen de sincopes d’ska, ni representen el bohemi teatre perseguit per dictadures. Música clàssica contemporània que empra textos en valencià…, una autèntica bogeria.
“Ausiàs March i el foll amor”, és un espectacle de l’Ensemble d’Arts, més aviat tot un conjunt de reptes. Quan parlem de reptes cal indicar-ne molts, des del text original, els “Cants d’amor” del poeta i cavaller valencià en la seua llengua i registre original, fins a la música que l’acompanya, nova música, és a dir, una estètica musical que per l’encara gran majoria de població, vindria a ser aquella música que qualificarien com a incomprensible i dolenta o d’esnobs en els casos dels oients d’oïda mal educada. A més d’un text original en valencià antic i d’una música contemporània, cal afegir el repte de l’escenificació, el de la il·luminació, el del guió que ha d’articular els dos elements principals tot donant-li unificació i que no siguen una successió d’elements inconnexes, el de la sonorització perquè es va fer a l’aire lliure i això és una complexitat afegida, el del rebuig de l’oient mitjà de música clàssica de repertori, el de l’autoodi, destrucció i invisibilització de tot allò produït per valencians al llarg de molts anys… i el d’oferir un espectacle que tinga qualitat com per exportar-lo i en última instància viure de l’autoproducció valenciana.
Superats alguns d’aquest reptes dissabte s’estrenà, dins del Projecte Rafel Festival a càrrec de l’Ensemble d’Arts, aquest espectacle on l’amor boig actua com a nexe de tot plegat. Al voltant d’aquest “foll amor” diferents obres de nova música interactuen relligant l’acció escènica, aquestes músiques, peces d’entitat independent i algunes d’elles estrenes absolutes —La seducción de Ángela, de Miguel Farías i Koi-ai de Carlos D. Perales—, tracten l’amor com a sentiment, podríem dir-ne passió, o com a element condicional de la vida humana, és a dir allò que es fa per amor.
L’espectacle, al remat és una revisió o interpretació molt contemporània d’un text clàssic, amb molta dosi de crítica social (per moments pròxima a la funcionalitat de les òperes de Weill i Brecht, sobretot en La Seducción de Ángela de Farías) i un intent d’internalització de la condició humana marchiana davant aquest, mitjançant Koi-ai de Perales que situa l’amor boig en les Geishes japoneses. En la vessant escènica, comptà amb l’actor Ismael Carretero qui interpretava un trobador reflexiu, que es defineix com un foll enamorat que el duu a escometre o idealitzar luxúries i per això no dubta en redimir-se i demanar perdó de Déu, va esdevenir un poeta enamorat creïble, però, tot i la desimboltura a l’escenari, no va acabar de convèncer portar el paper a la mà en alguns moments, i no perquè no dubtàrem que no se sapiguera el paper, sinó perquè sovint es capbussava entre la carpeta i en els moments dramàtics perdia intensitat.
Tanmateix, no hi ha lloc a dubte que l’espectacle està molt ben produït, amb una il·luminació justa i encertada al servei de la música i en ocasions del text, i una sonorització de l’espai impol·luta, tenint en compte que era a l’aire lliure, aquest handicap va estar excel·lentment superat, i de ben segur a un auditori guanyarà impuls i força.
Tierkreis de Stockhausen, en versió curta per a soprano, vibràfon i electrònica, va complir amb eixa vessant espiritual i astrològica de l’amor, a càrrec de Juanjo Llopico (percussió) i Conxi Valero (soprano), van sofrir momentàniament les inclemències de l’espai físic i l’electrònica ofegava el vibràfon i la veu, i obligava a aquest última a forçar i ocasionar lleugeres distorsions qualitatives en els perfilats diminuendos, tot i que no va desmerèixer el discurs general. Seguit del narrador que intercalava l’acció escènica, estava Retorique de Perales, per a saxo soprano i violí amb electrònica a càrrec de Xelo Giner i Jenny Guerra les quals van mantindre un diàleg sonor, per moments estàtic per les condicions de l’obra i d’altres enfurit amb una bona predisposició interpretativa, tal com exigeix Perales atorgant més intenció al com que al què, i excel·lent sincronització de l’electrònica.
Passada aquesta primera part marcada per una atmosfera espiritual (Tierkreis) i de suggeriments subtils (Retorique) i en cert grau descriptiva (Eixe sentiment… quan plou), arriba l’estrena de La seducción de Ángela del xilè Miguel Farías, (la qual forma part d’una obra més gran, Maquiavelo encadenado una òpera de cambra que s’estrenarà en 2016 a Xile), amb l’ensemble complet i sota la direcció d’Àngel Martínez, l’obra basada en una atracció amorosa entre Angela Merkel i Silvio Berlusconi aprofita per fer denúncia social envers l’austeritat econòmica, la sodomització de les polítiques d’estat davant el capitalisme, així com criticar severament la concepció dels països centreeuropeus envers els països perifèrics, i per extensió Farías inclou el món llatí, alhora l’obra no deixa d’intercalar l’atracció i el ‘sex-appeal’ de Berlusconi i Merkel, tot acomplint un paper de paròdia, drama social i actualitat tractant també el menyspreu cap a la immigració. Tot plegat la música de Farías està al servei del missatge del text, amb tres seccions, una primera i darrera clarament electroacústica, i una central que recorda les textures de la sarsuela, adobada amb recurrents cites musicals com Romeu i Julieta de Txaikovski. Sens dubte tant aquesta peça, com l’òpera completa de Farías i Mayol serà una obra a tindre en compte en 2016.
Koi-ai de Perales, trasllada l’acció al món de les Geishes japoneses i la percepció de l’amor oriental, quedant en principi un tant inconnex pel que fa a la ubicació (recreada) un context europeu-mediterrani, tanmateix la perspectiva dels sentiments humanitzats i la simbologia ritualista connecta amb altres peces. L’obra, d’altra banda, atorga al conjunt de l’espectacle espectacularitat amb una part central lliurada a un solo de Taiko que Llopico, amb attrezzo adient, igual com la resta de l’ensemble (l’escenificació i attrezzo en conjunt fou excel·lent) resolgué amb solvència.
L’espectacle acabà amb La carn vol carn de Miguel Ángel Berbis que afegí al conjunt la part més luxuriosa, amb una boníssima il·luminació, exigent en la part vocal, l’ensemble sota la direcció de Martínez acabà amb força un muntatge contemporani molt interessant, que difon i reaprofita Ausiàs March des d’una altra vessant musical encara atípica, que té i se li augura una excel·lent projecció. Que reba el suport i se li òbriguen les portes a la difusió, dependrà d’altres factors, ara bé, per qualitat en la proposta no serà.
