RedactaVeu / València.
Acció Ecologista-Agró, CCOO de País Valencià, Ecologistes en Acció, Enginyeria Sense Fronteres València,
Fundació per una Nova Cultura de l’Aigua, Intersindical Valenciana i Xúquer Viu són les entitats firmants d’aquest Manifest ‘per una gestió pública de l’aigua’, en el qual consideren que el proveïment d’aigua potable i el sanejament son serveis públics bàsics per al ciutadà i un dret humà fonamental que s’ha de gestionar amb estricte control de l’Administració en un marc de rendició de comptes, transparència informativa i participació pública, garantint l’accés universal i l’assequibilitat, especialment per part dels col·lectius més vulnerables, i protegint la seua prestació dels interessos particulars i mercantilistes. “L’aigua no és un bé comercial, sinó un bé públic que s’ha de garantir a tots els ciutadans”, defensen.
Per això, des de la xarxa valenciana denuncien, textualment:
a) La ferotge mercantilització de l’abastament d’aigua potable que ha patit el PV en els últims anys. En el 95% dels municipis de més de 20.000 habitants la gestió és privada, ja siga mitjançant concessió directa a una empresa o a través d’una societat d’economia mixta. Aquest percentatge queda molt lluny de com es gestiona aquest servei en altres comunitats autònomes i a la resta d’Europa. A l’Estat Espanyol la gestió es reparteix al 50% entre gestió pública i privada, mentre que als països europeus la gestió pública és l’opció majoritària, sent en alguns d’ells, totalment pública, és el cas de Bèlgica, Suïssa o Holanda.
b) La “brutal concentració” d’un servei públic en mans de dos grups empresarials. És intolerable el règim d’oligopoli en la prestació del subministrament d’aigua potable que es produeix a la Comunitat Valenciana, on dos grans conglomerats empresarials: SUEZ (Aigües de Barcelona) i la família Calabuig Gimeno (Aigües de València), han arribat a acaparar la gestió del 70% dels municipis de més de 20.000 habitants.
c) El “lucratiu negoci” que realitzen les empreses del sector a costa de l’esforç econòmic que han de suportar les famílies. Resulta escandalós el constant increment dels beneficis de les empreses del sector durant la pitjor crisi econòmica que ha afectat aquest país en els últims anys, i totalment inacceptable el lucratiu negoci que fan a costa del rebut de l’aigua que paguen les famílies. Prenent com a referència Aigües de València, SA, en els dos últims anys la família Calabuig Gimeno i la multinacional SUEZ s’han repartit 100 milions d’euros en concepte de dividend, mentre el llindar de pobresa a la Comunitat Valenciana ha arribat al 26% de la població.
d) La “incomprensible diferència de preu” d’un municipi a un altre. En un estudi realitzat sobre 33 poblacions de més de 20.000 habitants el cost anual del rebut de l’aigua per a una casa de mida mitjana varia en més del cent per cent d’un municipi a un altre. El valor mitjà se situa en 255 euros anuals, amb una variabilitat que oscil·la entre els 148 euros al municipi més econòmic i els 316 euros anuals que poden arribar a pagar les famílies en el més car. Aquesta variabilitat no depèn, com podria suposar-se, del cost d’obtenció de l’aigua, ja que en municipis com València o Mislata, per exemple, amb aigua que reben quasi sense cost dels rius Túria i Xúquer, el rebut té un cost similar al d’altres municipis que prenen l’aigua del mar mitjançant dessaladores o la reben del Tajo a través d’una xarxa de conduccions de centenars de quilòmetres de longitud.
e) El rebut de l’aigua no és assequible per a famílies amb recursos escassos. Els talls de subministrament per impagament, l’elevat cost que representa el rebut de l’aigua per a nombroses famílies i una política tarifària quasi sense ajudes per a les cases amb recursos escassos, impedeixen garantir plenament el dret humà a l’aigua tal com ho entén Nacions Unides. En alguns dels municipis estudiats l’import del rebut de l’aigua se situa per damunt del 3% de la renda disponible, recomanat per les Nacions Unides, a les famílies situades al llindar de pobresa. Dels 33 municipis estudiats, en 22 d’ells (67%), no es contempla cap tipus de bonificació per al subministrament d’aigua potable, en sis hi ha una quota específica per a famílies nombroses, i només en cinc municipis (15%) hi ha algun tipus de discriminació atenent a raons socioeconòmiques (pensionistes, aturats …).
f) La “perversió” del principi legal i irrenunciable de la prioritat del proveïment. Tot i que la llei recull el principi inqüestionable que el proveïment a les poblacions ha de ser l’ús prioritari, són habituals males pràctiques de gestió que limiten la seua eficaç aplicació. Així, per exemple, poblacions com les de la Ribera del Xúquer (i moltes altres) han vist com les seues fonts d’aigua han estat deteriorades fins a ser inservibles per la contaminació provocada per altres usuaris, generalment agraris. Això ha obligat a buscar diversos remeis -des de subministrament (temporal) per cisternes a plantes de desnitrificació, passant per la substitució de les fonts d’abastament- sense que s’hagen repercutit els costos als causants del dany.
g) L’absència de mesures de protecció i el deteriorament dels rius i aqüífers dels que se serveixen els centres urbans per al seu proveïment. La plena satisfacció del dret humà a l’aigua potable i el sanejament demana la recuperació i conservació en bon estat dels ecosistemes aquàtics, com a garantia de disponibilitat duradora d’aigua de bona qualitat. Les directives europees -especialment la directiva marc de l’aigua- estableixen els mecanismes per aconseguir, a través de la planificació democràtica de la gestió, els objectius de bon estat ecològic i ús sostenible de l’aigua. Cal adequar la normativa espanyola i les pràctiques de gestió a aquestes directives per tal d’assolir els objectius i repartir de manera equitativa els costos derivats de l’ús de l’aigua.”
Exigència de quatre mesures immediates
Per totes aquestes raons esgrimides per la Xarxa Valenciana per l’Aigua –integrada per Acció Ecologista-Agró,
CCOO de País Valencià, Ecologistes en Acció, Enginyeria Sense Fronteres València, Fundació per una Nova Cultura de l’Aigua, Intersindical Valenciana i Xúquer Viu- exigeixen als representants públic del País Valencià que adopten “mesures immediates” per:
1r. Defensar el cicle integral de l’aigua com a bé públic gestionat al cent per cent des del sector públic evitant la seua conversió en objecte de lucre.
2n. Desenvolupar un marc legislatiu que reconega el Dret Humà a l’Aigua i al Sanejament i garantisca la seua aplicació, d’acord amb els principis reconeguts per Nacions Unides, deixant de banda els interessos mercantilistes i mirant de front les necessitats de les persones.
3r. Crear un organisme supervisor amb participació ciutadana que establisca objectius per a la prestació d’un servei de qualitat, eficient i sostenible en el cicle integral de l’aigua (captació, transport, potabilització, distribució, clavegueram, depuració i abocament), a un preu assequible, i vetlle pel seu compliment.
4t. Oferir immediatament suport i assessorament tècnic i econòmic als municipis perquè realitzen un control efectiu de la prestació del servei del cicle integral de l’aigua sota els principis de servei públic d’interès general.
