Sixto Ferrero / València.
Nit de primeres voltes. Nit de premis, de joia, de literatura, de cultura… de normalitat. Molt s’incidí anit al Mercat Central de València en la normalitat. Tant costava això? Tan difícil era celebrar esdeveniments culturals com els Premis Octubre amb absoluta normalitat…? Sí. És obvi que quan els diversos polítics que acudiren a celebrar i compartir la festa del lliurament dels Premis Octubre, per primera vegada, i repetien amb diferents girs semàntics que això, el fet que ells estigueren allí, en aquell marc modernista, al cor de la ciutat, envoltats de lletraferits, era un acte de normalitat, feien record directament o indirecta, veladament o explícitament al fet que aquests premis literaris han estat censurats, reprimits i obligats a suspendre’l per la demagògica governació de vint anys de despropòsits antivalencians.
A més d’assagistes, poetes, novel·listes i persones vinculades a l’Editorial 3i4, l’amfitriona dels Premis Octubre, hi havia el president de les Corts Enric Morera, polítics del consell com Vicent Soler, Vicent Marzà, Albert Girona o Antonio Montiel, Xavier Rius de la Diputació o Glòria Tello de l’Ajuntament de València, membres del Consell Valencià de Cultura, polítics que malauradament són ara fora de les Corts, representants de les universitats públiques… amics, amigues, familiars, mitjans de comunicació,…
Rialles a dojo produïdes per Toni Albà qui rebia els assistents en la seua vessant monàrquica i després oferia una sessió de gimnàstica maxil·lar produïda per les seguides imitacions centrades al voltant de la llengua, de les “llengües d’Espanya”, anècdotes com converses desenfades amb polítics, com per exemple tot un conseller d’Hisenda i model econòmic assegut amb els periodistes parlant del futur, del futur econòmic dels valencians, tertúlies monotemàtiques com Compromís eixirà reforçat o enfonsat despús-demà?, o mai ens hem vist en una com aquestes i sembla que no sàpiguen gestionar la situació…, la catalana (l’embotit) està molt bona i això que diuen els de l’OMS que és perjudicial…, els Octubre doncs, Ferran Garcia-Oliver guanyà el Fuster d’assaig amb Nació, ancestres i ADN, Estradé guanyà l’Andròmina de narrativa amb L’assassí que llegia Vidal Vidal i Josep-Ramón Bach l’Estellés de poesia amb Secreta dàlia.
Tanmateix, allò que clamava l’atenció era l’ànsia de normalitat. Elevada, encara més, en atorgar el Premi Cívic al col·lectiu “Per l’horta”. Un desig, com declaraven els membres del jurat d’aquest Octubre, “cal que participen més dones”. Una situació, la Muixeranga ressonà al Mercat Central de València, amb tothom dempeus. D’acord, pot ser un símbol, un ritual esnob fregant el friquisme, potser el dia a dia requereix unes altres urgències com refer un país, com pal·liar la desgràcia contundent que ha assotat la societat valenciana amb polítics ignominiosos, tal vegada els refugiats, potser l’infrafinançament…, però, un premi literari no pot fer mal a ningú, tret si tens una ment obtusa, talment com si la normalitat que ens hem deixat imposar durant dècades pesava com una llosa sobre eixa “València clandestina”, com declarava Estradé en recollir el premi.
Perdoneu doncs, reconec que he llegit altres cròniques, en castellà; disculpeu-me que acabe dient, que eixes normalitats (periodístiques) no són les que anit es manifestaren, ocultant dia rere dia els gestos, les accions i les declaracions de país normal, des de la visibilitat d’aquella València abans clandestina, sinó la “d’un poble normal”, com va dir el conseller Vicent Marzà, que lliura uns premis literaris i ho fan en valencià, com havien de ser sinó.
