D’aquestes coses cal parlar amb franquesa i recordar que no foren pocs els qui digueren que Abbado venia a València per ser qui és, el nebot del mític Claudio Abbado, o per ser italià. Com que l’intendent de les Arts també ho és, doncs, s’ha envoltat de dos titulars italians: Biondi i Abbado. Fet que, personalment, no m’importa (que quede clar que ací vénen a treballar i per aquest fet se’ls jutjarà).
Anit era el torn de veure debutar l’altre director titular del coliseu valencià al capdavant de l’orquestra, aleshores, igual com féu Biondi fa unes setmanes amb un concert simfònic a base de repertori assumit (aleshores fou Mozart), Abbado es presentà amb un monogràfic de Berlioz. Repertori romàntic i dramàtic, eixe element que fa de nexe amb la dramatúrgia i l’escenografia, perquè no cal oblidar que tots dos vénen per dirigir òpera.
Abbado és, igual com demostrà Biondi, un director de conceptes ferms. És a dir, d’aquells directors que idealitzen, s’entén previ estudi conscienciós de la partitura, la seua versió i la plasmen o transmeten als músics, portant de principi a fi el concepte amb totes les conseqüències. Val a dir que anit l’Orquestra de les Arts mostrà un so bastant diferent al què ens va oferir amb Biondi. I, després de meditar-ho, trobe que al remat és un encert. Si amb Biondi el so conjunt d’orquestra fou vetllat, flexible, uniforme i molt clàssic, per això Biondi n’és un especialista, anit amb Abbado el timbre orquestral fou molt més brillant, lleuger, superflu —en un bon sentit—, i profund i transcendental quan requeia en l’ampul·losa zona dels greus. En tots dos casos, sembla que tant Biondi com Abbado hagen estat tota la vida dirigint l’orquestra, i això, tal vegada és a un probable bon feeling entre els directors i els músics. Abbado es va agradar i se’l veia satisfet, va dirigir per fer-ho amb contundència, amb exigència, amb entrades justes però directes, fins i tot amb anticipació, amb control del material i d’una gran massa orquestral i coral, ahir hiperreforçada per oferir la Simfonia fantàstica, op. 14 i la seqüela Lélio, o el retorn a la vida, ambdues del francès Berlioz. Abbado, va narcotitzar el públic de les Arts dirigint per dir ací estic jo, Roberto. Tot i que certs moviments estètics de la seua tècnica recorden Claudio, Roberto, a les clares, té entitat pròpia sense discussions.
Com saben, la reina de les simfonies programàtiques, la Fantàstica, descriu les expiacions i aspiracions d’un artista —fins a cert punt autobiogràfica de Berlioz—, turments, gelosies, amor no correspost… fins la drogoaddicció amb opi i la condemna i mort de l’artista. L’orquestració, pensada en 1830, és d’una dimensió i atreviment inaudita, el tractament formal, tot i els convencionalismes clàssics foren trencadors, així com les melodies i harmonies en alguns casos fins i tot suggestives —més pròpies de l’impressionisme que encara tardaria en arribar bastants anys— com a conseqüència del descriptivisme. Els cinc moviments programàtics permeten seguir una història, és a dir que la música permet configurar escenes mentalment, recolzades en el text explicatiu (encara que anit no s’hi va adjuntar al programa). Abbado potencià la descripció exigint dinàmiques extremes i canvis sobtats mil·limètrics, profunditat en els greus i controladíssims accelerandos i ritardandos, la brillantor del timbre conjunt de l’orquestra hi ajudà moltíssim en els moments triomfalistes de l’artista i el recorregut de la part més greu: violes, violoncels i contrabaixos unificaven un bloc sonor que s’introduïa en la terra.
La segona part estigué continuista qualitativament, una orquestra contundent i lliurada a les exigències d’Abbado qui mantenia la seua concepció romàntica equitativa amb un timbre determinat, —personalista, que encara s’haurà de confirmar al llarg de la temporada— i dinàmiques i frasejos al servei de l’expressió justa, sense exageracions ni presses, deixant que el drama continuara, sense arribar ràpidament als extrems, però, segones parts mai foren bones i, Lélio, o el retorn a la vida és un intent de Berlioz per seguir amb l’èxit que li reportà la Fantàstica. És a dir, que l’obra és el que és i no dóna més de sí. Ara bé, seria injust no mencionar ni destacar l’aportació artística tant del Cor de la Generalitat que tornà a estar sublim, compacte i expressiu com dels sengles solistes, el tenor Mario Zeffiri qui desenvolupà una veu lírica, flexible, il·luminada i sensual i el baríton André Heyboer amb una aportació contundent, així com novament el treball fantàstic d’il·luminació d’Antonio Castro.
No tant convincent estigué l’actor Nacho Fresneda en el paper de Lélio, amb un to de veu en la lectura d’aquest monodrama líric de pocs matisos, massa previsible, amb bones aportacions escèniques, però, amb una entonació superficial. Una aportació més aviat funcional.
Fet i fet, el concert-espectacle d’anit tingué una molt bona acollida de públic. Els preus populars, el format i les propostes funcionen. Tot fa indicar que s’està treballant en una direcció idònia per tal que les Arts siga un contenidor de cultura de qualitat per a tots els valencians. Assolida la base i la dinàmica i a tenor del que ha declarat el conseller Marzà reiteradament sobre l’ús normal del valencià en el conjunt de la societat i de la producció cultural valenciana, només ens queda que posats a traduir l’original de Lélio del francès es faça al valencià. Li vaig preguntar (veure entrevista) que em concretara si havia donat indicacions per augmentar (o introduir) la producció i oferta d’espectacles en valencià dins la programació de les Arts, però, no va hi haure cap concreció (o sí, una de genèrica). Potser encara no és el moment o potser ja estava planificat. Caldrà paciència per tal d’assolir un teatre d’òpera públic, en valencià i que done més cabuda a la música contemporània i de nova creació. De moment, omplir l’auditori i veure jovenalla manté les esperances.
