Per fi, ja era hora! A la part superior de la pantalla, el cercle de color verd amb el telefonet en el mig, i al costat, les quatre paraules que esperava llegir de feia hores: “Missatge de Íñigo Errejón”.
Mónica Oltra havia pujat a l’AVE que la transportava fins a Madrid sense saber si finalment es veurien les cares. Era l’11 d’octubre del 2014, dissabte, i li havien programat un dinar amb ell, però Errejón no responia les trucades ni els missatges en què ella li demanava de confirmar la cita. Eren els dies en què la cúpula de Podem levitava.
Malgrat tot, la vespra, Oltra va decidir que compraria aquell bitllet d’anada i tornada. Va pensar que, si no, visitaria el museu Thyssen o passejaria per Lavapiés. De fet, qui havia organitzat la trobada no era qualsevol, sinó una persona amb bons contactes al nucli fundador del nou partit, algú que ella coneixia de les sessions de psicoanàlisi, una pràctica que l’apassiona.
La motivació era sobretot metodològica. Mónica Oltra volia esbrinar de quina manera pot contribuir el discurs psicoanalític al canvi polític, i en concret, la forma com la dreta ha sigut capaç de construir un imaginari que costa tant de desmuntar. Abans d’eixir de casa, això sí, va retallar l’enquesta de Metroscopia que El País havia publicat dijous, Nou d’Octubre, que deixava el PP valencià amb 32 escons, el PSPV-PSOE amb 29, Podem amb 17, Compromís amb 14, i Esquerra Unida, amb 7. Un tomb electoral en tota regla.
Errejón va convocar-la a l’estació de metro d’Ópera, al davant del Teatro Real. Van dinar amb calma, però no van connectar. Mónica Oltra hauria preferit conversar amb una altra persona també propera a Pablo Iglesias, però no va desaprofitar l’ocasió de posar damunt la taula les dues pàgines de diari que guardava a la cartera.
“Aquesta enquesta diu que vosaltres i nosaltres, junts, podem derrotar el PP i governar la Generalitat”, li va insinuar ella, que a més, figurava com la líder millor valorada, però Errejón va contestar-li que l’objectiu de Podem eren el Congrés dels Diputats i la Moncloa, no el País Valencià. “És ara o mai, Mónica, és ara o mai”.
Ara o mai. Ara o mai. Ara o mai… Com podia haver-li dit això? “Si jo, quan vaig entrar en política, haguera dit ‘ara o mai’, no estaria en política”, va replicar-li ella, i com a targeta de visita, va deixar-li una frase amenaçadora: “Potser no us interessa un acord, ho respecte. Ara bé, t’avise que jo jugaré aquest partit, i aniré per totes”. Va marxar contrariada, però de tornada, des del tren, va enviar-li un missatge en què li agraïa la trobada. I en català, Errejón li va escriure: “Moltes gràcies a tu, companya!”.
Aquell va ser la primera reunió seriosa d’Oltra amb un dirigent de Podem. Pablo Iglesias li havia telefonat set mesos abans, quan la formació -una plataforma, llavors- acabava d’encetar el seu procés de primàries a les eleccions europees. Ella sempre ha negat que la convidara a participar-hi. Assegura que van limitar-se bescanviar els números per quedar a Madrid o a València, una cita sine die que no es celebraria a curt ni a mitjà termini.
Van coincidir al plató de La Sexta Noche, l’espai de debat polític -de gran audiència- que aquesta cadena programa la nit de dissabte. Va ser el 19 de juliol. Iglesias concentrava totes les mirades: la tertúlia va començar a les 21.30 hores i ella no va poder intervenir per primera vegada fins les 23.15 hores. Van saludar-se per primera vegada en una pausa publicitària.
Els efectes del tsunami
Prop de dos mesos abans, el 25 de maig, s’havien obert les urnes de les eleccions al Parlament europeu, i el tsunami Podem -1,2 milions de vots, traduïts en cinc eurodiputats- havia entusiasmat Oltra, que va afanyar-se a felicitar Iglesias a través d’un missatge privat a Twitter. Tres setmanes després, el 12 de juny, coincidint amb la seua suspensió temporal com a diputada de les Corts valencianes, ell li retornava la cortesia, també a Twitter, per bé que públicament: “Una vergüenza la suspensión de @monicaoltra en las Cortes valencianas. Qué miedo tienen algunos a los que dicen la verdad y son valientes”.
