Deu anys de Premis Ovidi : 1 La il·lusió de normalitat

Per Josep Vicent Frechina


Quan el 2 de març de 2005 una nodrida colla de músics i cantants en valencià –encara no formalitzada com a associació- ocupava el Palau de la Música de València, no només rebentava el tap vergonyant de la resignació i posava el focus mediàtic sobre una escena musical concienciosament minoritzada, sinó que inaugurava, sense saber-ho, la seua època més fructífera i esplendorosa.

Pocs esdeveniments il·lustren tan bé la situació de la cultura autòctona davall l’absolutisme antivalencià governant com la tancada de músics al Palau: treballadors de la cultura apropiant-se per unes hores dels recursos llargament confiscats i denunciant, amb el seu gest de violència simbòlica, la violència real i calculada que els mantenia allunyats d’escenaris com aquell i dels mitjans de comunicació públics, sistemàtics ignorants de la seua llei fundacional.

La tancada —que havia estat precedida un any abans d’un topmanta de CDs en valencià a les portes del Palau de Congressos de Castelló, on se celebrava el lliurament d’uns Premis de la Música (2 d’abril de 2004) i tindria la seua continuïtat, uns mesos més tard, amb un concert dalt d’un remolc de camió a la plaça de Manises, davant del Palau de la Generalitat (22 de juliol de 2005)— actuà com a revulsiu intern i extern: ajudà a somoure consciències per la intolerable cruesa amb què feia patent la denúncia i aconseguí cohesionar els músics que redescobriren en l’estratègia associativa les bondats de la mata de jonc. El 19 de setembre del mateix any es fundava oficialment el Col·lectiu Ovidi Montllor (COM) i res no anava a tornar a ser igual en este incipient moviment que ja començava a anomenar-se “Música en Valencià”.

Transcorreguts deu anys des d’aquells fets, sobten les colossals dimensions del canvi que suscità i que només poden atribuir-se a la suma de dues forces convergents: la força de l’autogestió i dinamització per banda dels músics i la força del teixit associatiu per acollir les seues propostes i crear un circuit, precari i inestable si es vol, però pletòric d’entusiasme i proximitat.

Òbviament, tot no va ser arribar i moldre: hi va haver apostes guanyadores —els Premis Ovidi, convocats des del 2006, en serien el cas més paradigmàtic— i altres clarament fallides, com el circuit So de Sons iniciat el 2008 amb tants entrebancs organitzatius com minsa resposta de públic o la mai aconseguida continuïtat de posicionament en la xarxa, damnificada per les pròpies disfuncions internes d’un col·lectiu forçat a subsistir del voluntarisme i les arremeses conjunturals.

En qualsevol cas, i malgrat una hostilitat institucional agreujada i rubricada en seu parlamentària, els fruits d’esta dècada de COM són evidents i, per estalviar-nos la temptació autocomplaent de ponderar-ne els rèdits artístics, ens limitarem a constatar-los donant veu als indicadors objectius: en els darrers deu anys, i afavorida per les possibilitats de l’enregistrament casolà i l’autoedició digital, la producció discogràfica s’ha triplicat —en l’actualitat s’ultrapassa fàcilment el centenar de publicacions anuals— i ha cobert la pràctica totalitat de l’espectre estilístic; en un temps en què les vendes de CDs s’ensorraven fins a mínims històrics —el 2009, només el 2% dels discos publicats va vendre més de 5.000 exemplars, segons dades de Billboard per al comerç discogràfic mundial—, els músics valencians han situat alguns dels seus discos entre els més venuts en les llistes publicades per Promusicae, l’associació de productors musicals de l’Estat, un veritable prodigi si atenem la febilíssima estructura del seu mercat; les propostes més populars com la de Pep Gimeno Botifarra o la de Dani Miquel superen fàcilment el centenar d’actuacions a l’any; alguns grups o intèrprets arriben a embarcar-se en petites gires internacionals que, tot i fer-se en condicions ajustadíssimes i amb un bon esforç per la seua banda, eren absolutament impensables abans; Obrint Pas aconseguí actuar en un dels festivals més importants del continent asiàtic, el Fuji Rock, i va veure el seu darrer disc Coratge editat al Japó; i, en el moment d’escriure estes ratlles, Camals mullats de La Gossa Sorda i La flama d’Obrint Pas superen el milió d’escoltes a Spotify; el Mare Vostrum de Mara Aranda està tres mesos en el top 20 del prestigiós panell World Music Charts Europe; i el nou disc d’Aspencat, Tot és ara, acumula desenes de milers de descàrregues des de la seua web — més de 15.000 només en les primeres vint-i-quatre hores d’estar a disposició del públic.

Tot açò s’ha assolit, deixeu-me subratllar-ho una altra vegada, amb tots els factors que governen els actuals mercats culturals en contra: és a dir, amb una inversió pública esquifida —només les contractacions eventuals dels pocs ajuntaments proclius—, al marge de premsa, ràdio i televisió —que han vingut, després, quan el fenomen ja havia esclatat—, i amb les vies d’exportació blindades per anys de supremacisme lingüístic i de reeixides tàctiques autolesives que han mirat de confinar el valencià dins dels estrictes murs de l’aldea diglòssica —per després poder menystenir per aldeans els seus parlants.

Estes anomalies estructurals són les principals responsables dels problemes que viu encara avui la música feta en valencià: l’oferta artística supera de bon tros la demanda; moltes propostes interesantíssimes no troben el seu públic i amb prou feines si aconsegueixen donar-se a conéixer a un reduït grup d’iniciats; i la professionalització resta vedada a la major part de músics que, de vegades, han de treballar en unes condicions que no es tolerarien en cap altra feina.

Esta és la pedra de toc que provarà l’avinentesa de les polítiques culturals de les noves institucions. El retorn al Palau dels músics valencians que tindrà lloc estos dies, comporta una càrrega simbòlica de gran transcendència: és la viva imatge del canvi anhelat. I, com fa deu anys, hauria d’inaugurar també una nova etapa: quan es deixen enrere els fastos merescuts de l’aniversari, caldrà treballar dur per dotar l’escena dels recursos que li urgeixen, crear circuits estables de sales per tot el país, donar presència i prestigi públic a músics i cantants, apropar-los al seu públic potencial i assentar les bases que permeten la seua progressiva professionalització.

Abans, amb tots els vents en contra, esdeveniments com els Premis Ovidi —o petites anècdotes com escoltar Camals mullats en la presentació del València Bàsket— ens regalaven ocasionalment una certa il·lusió de normalitat, de sentir-nos per un moment usuaris quotidians d’una llengua “normal” i d’una cultura “normal”. Ara, per dir-ho amb l’afortunada metàfora ovidenca, tocaria ja espolsar-nos aquelles molles d’il·lusió i començar a alimentar-nos amb el pa sencer de la normalitat. Omplint estos dies el Palau, per exemple.

 
Josep Vicent Frechina

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat