Deu anys de Premis Ovidi: 2 Indústria i mitjans, el País per construir

Per Josep Vicent Frechina


Al llibre Pequeño Circo. Historia oral del indie (Contra, 2015), el periodista Nando Cruz entrevista un centenar de persones vinculades d’una manera o d’una altra a l’esclat del moviment indie estatal per repassar exhaustivament —vora mil pàgines d’anècdotes, opinions, xafardejos i alguna punyalada per l’esquena— com va sorgir i què va donar de si aquella escena musical. La multitud de perspectives que aporta el volum permet estirar el fil en moltes direccions i extreure’n conclusions ben diverses, fins i tot contradictòries. Però si alguna cosa hi queda ben palesa és que es tractava d’una escena construïda per la seua pròpia indústria: fanzines, sales, petits segells discogràfics, programes radiofònics, festivals locals, etc., aconseguiren, mitjançant un fenomen de retroalimentació poc estructurat però enormement eficaç, que colles disperses de músics desganats acapararen un protagonisme mediàtic que molt sovint no s’adia amb la seua repercussió real —en forma de vendes de discos i assistència a concerts.

El fet que esta mateixa indústria no isca massa ben parada en el llibre — condicions de treball infames, discogràfiques garrepes o directament estafadores, periodistes egòlatres en plena disputa per ascendir en l’escalafó dels prescriptors de modernitat—, no amaina la seua transcendència ni desactiva la seua necessitat.

Perquè és justament el factor industrial el que explica la sobredimensió indie dels noranta i la infravaloració pública de la música feta en valència en la darrera dècada. Una infravaloració on juguen un paper decisiu les doloroses particularitats del mercat cultural valencià —entorn institucional hostil, minorització lingüística, confinament autonòmic— però que té la seua clau de volta en la manca d’una intermediació sòlida i estable entre artistes i públic, tant en l’àmbit de la producció —discogràfiques, promotores, oficines de management— com en el de la difusió —sales de concerts, mitjans de comunicació.

El primer d’estos àmbits presenta darrerament símptomes molt estimulants de milloria: sense abandonar definitivament la seua condició vulnerable i voluntariosa, està començant a desenvolupar un cert múscul empresarial i les tres primeres edicions del Trovam! —certamen professional i plataforma de difusió musical organitzada per VAM!, associació que aglutina cinc destacades empreses musicals valencianes: LaCasaCalba, Mésdemil, Metrònom, Pro21cultural i Suport produccions— així sembla certificar-ho. En el cas concret de la producció discogràfica, Mésdemil s’ha consolidat com el segell franquícia del sector i ben aviat arribarà a les cent referències publicades, xifra d’un mèrit incalculable. Al seu costat continuen Comboi Records, LaCasaCalba, l’autogestionat Música de Telers, Bureo Músiques, Malatesta, etc., que resisteixen els embats insistents de l’autoedició digital —amb bandcamp com a xarxa de distribució hegemònica— i que continuen la tasca iniciada per emprenedors pioners com 45 revolucions, Cambra Records o PM produccions. Al seu voltant, a més, s’ha generat una petita indústria paral·lela que dóna feina a dissenyadors, treballadors del sector audiovisual —l’increment en la quantitat i qualitat de vídeoclips és ben cridaner— i estudis de gravació —on comença a prendre forma, fins i tot, un petit star system de productors: Mark Dasousa (Aspencat, Zoo, Smoking Souls...), Pau Paredes (Tardor), Jaume Faraig (La Gossa Sorda)...

Sembla evident que es tracta d’un sector estratègic i altament sensible que demana un decidit suport institucional amb tot l’utillatge econòmic que se sol posar en joc quan hi ha voluntat política des de l’administració: excepcions fiscals, ajudes a la producció i a la difusió, préstecs en condicions avantatjoses, subvencions estructurals, etc.

Fins ara, la font de finançament més important de la música feta en valencià ha sigut el micromecenatge: des de la creació de la plataforma Verkami l’any 2011 se n’han finançat 74 produccions discogràfiques amb uns ingressos totals de 204.374€, una quantitat que bé podríem llegir en clau de copagament si consideràvem la producció cultural un bé públic prioritari. També el mecenatge privat ha tingut una certa rellevància i aquí caldria subratllar la feina, en direcció obstinada i contrària —per dir-ho amb uns versos del gran Fabrizio de André—, de Lluís Planes, paradigma d’empresari compromés que no acaba de fer escola. Tant de bo les darreres accions de la Diputació de València —com la distribució del disc de Pep Gimeno Botifarra i Pau Chàfer per tots els centres d’ensenyament valencians— o l’anunci que els pressupostos de la Generalitat per al 2016 destinaran una partida de 500.000 € a la música valenciana, marquen l’inici d’una aposta ben ferma de les institucions adreçada a la creació i a la consolidació d’una indústria cultural articulada i dinàmica que permeta els artistes produir la seua obra en un entorn favorable.
 

Molt més alarmant és la situació dels mitjans de comunicació: en estos darrers anys hem perdut tot el sector audiovisual públic que, malgrat el seu palmari desinterés corporatiu, assegurava algunes petites finestres de difusió com el recordat Musicari que dirigia Amàlia Garrigós a Ràdio 9 o el trenta per cent de programació en valencià que durant les setmanes finals de Si Ràdio havia aconseguit Rafa Xambó des del Consell d’Administració de RTVV —i que, per a escarni dels seus responsables, s’hagué de fer mitjançant la cessió d’una col·lecció musical privada perquè l’emissora no disposava dels fons sonors escaients. A més, ha desaparegut també el Quadern que es publicava setmanalment a l’edició valenciana d’El País —on Xavier Aliaga i Juanma Játiva donaven bon compte de totes les novetats discogràfiques valencianes— i corren inquietants notícies sobre el futur immediat de La Cartelera del diari Levante-El Mercantil Valenciano on, des del suplement Neo que escriu Eduardo Guillot, es fa un exhaustiu seguiment de l’escena. És cert que hem guanyat un important espai a la xarxa amb l’aparició de La Veu del País Valencià, el llarg recorregut de Vilaweb, els articles que publica a l’edició digital de La Vanguardia Raquel Andrés o el naixement de portals especialitzats com Música en Valencià, Tres Deu o Sons de Xaloc —que darrerament ha posat en circulació una revista trimestral en paper de distribució més aviat restringida. Però n’hem perdut molt en els mitjans tradicionals on només mantenen la bandera hissada alguns clàssics com El Temps o Saó i, en la premsa generalista, ens hem d’acontentar amb l’aparició esporàdica d’algun article en la secció Panorama del diari Levante. Per això no caldrà insistir en la significació que pot tindre en el futur de la producció musical en valencià una renascuda Ràdiotelevisió Valenciana que es limite a complir els pressupòsits fundacionals de la seua trista predecessora.
 

Pep Botifarra i Pau Chafer- L'U d'Antella


Finalment, deixeu-me acabar amb una menció a dos elements essencials més del teixit industrial dels quals anem realment escassos i que, arribats fins ací, caldria protegir amb una cura molt especial: el de la venda de discos i el de la programació de concerts. Difícilment estarem mai prou agraïts a l’existència i a l’acció proselitista de botigues de discos com Oldies, veritable vòrtex distribuïdor de la música valenciana i un oasi de comerç de proximitat i de resistència davant la depredació mercantilista de les grans superfícies —equivalent musical de les petites llibreries que arreu del territori suporten, de vegades heroïcament, les convulsions autodestructives del sector. Pel que fa a la programació de concerts, i més enllà de l’afortunada xarxa associativa que ha mantés la flama encesa durant tots estos anys d’indigència cultural oficial, s’hauria de reforçar també la iniciativa privada, esquifida i en franca retirada, on ha sobreeixit, per la seua excepcionalitat, la sala simbiosi d’Alzira. Calen sales, no especialitzades lingüísticament si pot ser, que incloguen en la seua programació regular gires de presentació de discos, espectacles singulars, jam-sessions i tot el que sol ocórrer habitualment en la vida quotidiana musical fora de les trinxeres culturals. Perquè és fora d’estes trinxeres on es juga el futur i on ens resta un bon tall de país per construir.

Josep Vicent Frechina

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat