Diari La Veu del País Valencià
La Fera encoratja el Palau amb cants i danses espontànies de la terra
Sixto Ferrero / València

Anit tingué lloc el segon concert del cicle La Fera al Palau, amb la participació de huit cantants i grups premiats en els darrers Premis Ovidi. Seguint els propòsits marcats, la figura de l’homenatjat va reclamar l’atenció des del principi fins al final del concert. La mestressa de la cerimònia fou la periodista Reis Juan qui va posar en situació l’atapeïda sala Rodrigo del Palau de la Música de València. Convé a mode de recordatori punyent recupera una frase de la mestressa del micròfon “mai anà Ovidi Montllor a la televisió pública valenciana, no tenim a l’hemeroteca material audiovisual que el recorde, encara que sí hi anà diverses vegades a la ràdio”. Juan donà pas a Rafa Xambó qui en representació del COM llegí la carta que el poeta Manel Rodríguez Castelló va escriure per rememorar encara més l’Ovidi.

Les propostes musicals començaren a aparèixer per l’escenari amb el profund Tomàs de los Santos, sol amb la seua guitarra i els seus textos convincents. Seguit, la sensualitat i la denúncia es manifestà mitjançant Mara Aranda amb peces del darrer disc Mare Vostrum i l’acurada recuperació musical i posada en escena.

Tomàs de los Santos

Apa

Apa, el cantaor que no vol parlar massa per tal de no estar tres hores al Palau, va fer valdre el seu doll portentós de veu que s’enfila amb autoritat en el món de la cultura tradicional valenciana. Apa, un dels màxims exponents de la música tradicional ens feia una anàlisi de la situació actual “el cant d’estil està en un nivell molt gran, per on vas hi ha cantaors. Això també és deu al fet que qui té veu canta i no és només això, cal tindre unes qualitats, naturalment tindre veu, educar-te amb la gent que té recorregut. Hi ha escoles per tot arreu, hi hagut anys que he tingut 15 alumnes, que tots no arribaran però, gent per continuar hi ha. El problema ha estat que les administracions van veure que això era una molleta on traure profit i s’han volgut fer els amos del nostre treball. Pels noranta férem una associació de cant d’estil i els polítics volgueren fer-se amb això, aleshores, no puc escoltar que em diguen el Dia del Cant d’Estil: nosaltres hem fet. S’ho heu trobat fet, els que ho hem fet hem estat nosaltres, treballant perquè açò no es perdera. La urgència més necessària és traure el cant d’estil del conservatori, perquè l’únic que està fent és malbé. Vull un conservatori, però de música tradicional, perquè açò és de transmissió oral. És com si per cantar cançons de bressol calguera anar al conservatori. No vull que al cant d’estil li passe com a la jota aragonesa, que ha perdut la tradició oral i és tot matemàtica”. Per a Apa és molt significatiu poder actuar hui al Palau “i emprar les lletres que ens done la gana, sense censura, per a mi és pas important poder dur repertori del nostre últim disc. Estan canviant les coses, esperem que per a bé i allò que ens cal és que si hi ha un pastís que es repartisca en parts per a tots”.

Verdcel

Urbàlia Rurana

Sis veus per al poeta

La vessant més tradicional ressonava a la sala, però, un capgirament festívol propiciat per Urbàlia Rurana va impregnar el públic amb els fandangos. Verdcel ens va tornar a conduir a la reflexió, la introspecció, la profunditat de la terra, fins i tot certa serenitat que van recollir seguit Sis veus per al poeta. Prèviament Reis Juan davant un dels pocs grups valencians integrats plenament per dones va llançar una nova qüestió que caldrà estudiar, analitzar i tindre en compte “i no ho dic ara per fotre la celebració, sinó per més endavant quan passe açò ho tinguem en compte. Quantes dones formen part de la música i la cultura valenciana?. La majoria són homes”. Doncs, les versions líriques, equilibrades i vibrants de la nuesa musical que proposen les xiques de Sis veus per al poeta van valdre per encisar un públic receptiu. Encara faltava l’espontaneïtat, i de cop i volta es van ballar danses espontànies, senzilles, nues, tradicionals, improvisades: dit i fet, com han de ser.

La Gossa Sorda

La Gossa sorda aparegué amb l’equip complet. El públic corejava i Josep Nadal ens resumia el que aquell concert significava per a ells “un orgull i una responsabilitat, perquè fa deu anys entrarem de forma clandestina per reivindicar la música valenciana i la nostra cultura, ara hem avançat un poc i podem entrar per la porta gran sense haver de saltar les tanques i fugint dels segurates. Simbolitza que estem avançant i si fa 25 anys algú ens donava per morts, doncs, hem pogut reviscolar i encara estem vius”. Tant han canviat les coses que ara que Nadal forma part del parlament valencià i pot decidir o aconsellar de primera mà allò que fa deu anys se’ls negava, Nadal des de fora de l’escena que tot just La Gossa Sorda està abandonat ens diu que “el que necessitem ara són mitjans de comunicació de masses. Per a començar que algunes emissores posaren música en valencià de tant en tant, això ja seria un pas”.

Pep Gimeno “Botifarra”

L’últim en aparèixer fou Pep Gimeno, el Botifarra per fer un repàs d’aquelles cançons que “el públic sempre em demana, i jo content i orgullós de cantar-les”. Botifarra és probablement dels cantants que més teatres i escenaris ha xafat en l’era neoliberal valenciana, no sense entrebancs i mals de caps, però, ens contava, amb tota la naturalitat i senzillesa que el caracteritza què significa per a ell actuar dins d’aquest cicle de la Fera al Palau, “és la tercera o quarta vegada que vinc al Palau, amb el cor i la Banda de Vinalesa, en l’homenatge a Enrique Ginés que estava també Karina i el Duo Dinámico, ostres vam dinar amb ells i tot, què fort!, però hui… molt content perquè ja era hora que ens deixaren vindre als qui cantem en aldeano”. Fa poc has tret nou disc amb Pau Chàfer i amb el suport de l’administració, com valores aquest canvi tangible? “cal que ens donen suport, però, no només als qui cantem, a tots. A tota la cultura del País Valencià. Els calaixos estan buits i cal comprendre tot el que ha passat, però, cal que ens donen suport perquè tot és cultura i això als valencians ens fa grans”. Com està funcionant el disc A un home que ve del poble ningú el fa baixar la cara? “del darrer disc amb Pau Chàfer estic molt satisfet, és diferent, amb piano però, la cultura popular és tan digna que cap en tots els llocs, n’he fet amb els Spanish Brass, amb Obrint Pas, amb tanta gent que entra en tots els llocs. He volgut fer un homenatge a Al Tall perquè són els referents en la meua vida de cantant, i ho he fet amb el nom del disc, però també he volgut homenatjar el gran mestre Carlos Cano que dignificà la copla andalusa i quan el vaig sentir em vaig quedar…, aleshores també cante les Havaneres de Cadis en castellà que bé em costa un mica prou poc, però, m’agrada, perquè també pense que per les llengües no hem de renyir, la meua la primera, però, hem fet un poc de tot… ens ha donat suport la Diputació, ens ha donat 15, 16 concerts per tot el país, repartiran 300 o 400 discs pels col·legis i redéu, això està molt bé, ja era hora”.

La Fera pot descansar tranquil·la, concert normal i maco i el públic resta en pau. La pròxima cita, dimarts 17 amb Clara Andrés, Elles, Sitja, Eva Dénia, Feliu Ventura, Hugo Mas, Lluís Vicent i Miquel Gil. Al mateix lloc, a la mateixa hora, la Fera ens traurà la son.

Comparteix

Icona de pantalla completa