Deu anys de Premis Ovidi: 3 Apologia d’Escola Valenciana

Per Josep Vicent Frechina


Durant la llarga i fosca etapa de resolut antivalencianisme administratiu, ha hagut de ser el món associatiu qui suplira les mancances, mitigara les escomeses i assumira les competències institucionals del govern dimissionari i advers. Aquest apoderament forçat ha sigut clau, especialment, en el camp de la promoció lingüística i de la dinamització cultural, nucli receptor de les majors i més virulentes hostilitats del règim.

D’entre els centenars d’entitats que arreu del país han invertit esforços i recursos personals en fer visible l’ús de la llengua i difondre i fomentar les expressions culturals valencianes, sobresurt indubtablement, per les dimensions del moviment que vehicula i per la incidència social de la seua activitat, Escola Valenciana-Federació d’Associacions per la Llengua. Un col·lectiu de llarga trajectòria —ja fa més de trenta anys de la gestació del seu peoner embrió, la CAPPEPV— que ha aconseguit convertir les Trobades d’Escoles en Valencià en un importantíssim referent de celebració lingüística i educativa absolutament insòlit si atenem l’entorn dissuasiu en què s’han desenvolupat.

Amb un ideari com el seu, no és estrany que en els últims temps Escola Valenciana haja volgut transcendir decididament els límits estrictes de l’àmbit escolar per ampliar la seua ambició normalitzadora a altres territoris culturals com la literatura, el cinema o la música. I és justament en aqueste darrer territori, el de la música expressada en valencià, on la seua acció ha tingut una empremta més profunda que, potser per això mateix, ha vingut malauradament entelada per una injusta controvèrsia.

Aquesta controvèrsia, esporàdicament agitada des de les xarxes socials, s’ha anat fent més explícita amb el temps i ha protagonitzat algunes interessants intervencions digitals com la protagonitzada fa uns mesos per Raimon Ribera ací a La Veu —“La indústria cultural en la música en valencià” (16-10-2014)—, que rebia la resposta de Xavier Aliaga també a La Veu —“Vida i no pocs miracles (amb matisos) de la música valenciana” (24-10-2014)— i reincidia després en el mateix discurs en la crònica que publicava del Feslloch (13-7-2015). Prèviament també s’havia afegit al debat Josep Artés, de Mi Sostingut, en un article d’opinió completament focalitzat en el paper d’Escola Valenciana que apareixia a la revista digital Sons de Xaloc —“La despedagogització de la música en valencià” (29-1-2015).

El nucli de la polèmica residia en el paper promotor de la música en valencià que Escola Valenciana havia assumit des que l’any 2006 comença a organitzar ‘La Gira’, festival itinerant vinculat a les Trobades d’Escoles que té el seu punt àlgid al Feslloch, cita anual coorganitzada amb l’Ajuntament de Benlloch, que congrega cada any milers de persones i que ha esdevingut el principal aparador de l’escena.

L’argumentari de Ribera i Artés compartia una idea central bastant estesa: l’aposta d’Escola Valenciana per un tipus molt concret de gèneres musicals, de caire festiu i reivindicatiu, té uns efectes secundaris perversos en ocultar propostes alternatives d’alta qualitat artística però excèntriques al discurs musical hegemònic. D’aquesta manera —en paraules del mateix Artés— “no s’està contribuint a potenciar tota la música del territori, sinó únicament aquella susceptible d’arribar a les masses que, de rebot, esdevé representativa de la nostra música en la mesura en que l’Escola s’erigeix com a mantenidora oficial o Conselleria alternativa en funcions”. Per combatre aquestes conseqüències nocives, Artés enarborava una proposta radical: “Potser al remat la música feta a casa ja està preparada per despedagogitzar-se, per prendre el vol i traçar el seu propi camí, per independitzar-se de la institució escolar. Altrament dit: potser Escola Valenciana ja està preparada per amollar a la criatura que ha ensenyat a caminar”.

Al meu modest entendre aquesta línia de pensament apunta encertadament un dèficit sagnant de l’escena que mereix una reflexió a banda: la dificultat, quan no impossibilitat, de sobreviure fora dels corrents principals en un àmbit cultural tan restringit. Però imputar aquest fet al biaix estilístic dels cartells de la Gira i el Feslloch em sembla molt aventurat i profundament injust, entre altres coses perquè la major part dels grups presumptament damnificats per aquella tendència han figurat en un moment o altre en eixos mateixos cartells. I no diguem ja en els CD recopilatoris que anualment ha publicat Escola Valenciana, on el grau de diversitat i representativitat resulta difícilment discutible.

Els grups més populars no ho són perquè actuen al Feslloch. Al contrari: actuen al Feslloch perquè són populars. Evidentment un fet i altre es retroalimenten, però és el públic —el públic reduït, poc segmentat, més o menys encara polititzat de música en valencià— el qui decideix que es retroalimentarà i que no, qui actuarà davant milers de persones enfervorides i qui ho farà davant tres desenes de curiosos o desvagats mentre sona com a música de fons per als esplais festius de la zona d’acampada.

Trobe que el diagnòstic hauria de ser exactament l’oposat: gràcies a esdeveniments com la Gira i el Feslloch, grups que podrien ser molt minoritaris tenen l’oportunitat d’actuar davant audiències potencialment massives tot aprofitant l’efecte d’arrossegament dels caps de cartell. Que després siguen descoberts, que aconseguisquen connectar amb el públic massiu, que puguen un dia ser ells mateixos cap de cartell, ja són figues d’un altre paner i depén de condicionants molt diversos, aliens per complet a la feina generosa i tenaç de Xavi Ginés i Voro Golfe —per esmentar dos dels principals caps visibles del Feslloch.

Podria haver més risc en el cartell? Per suposat. Però els cicles i festivals que han optat pel risc s’han demostrat fins ara difícilment sostenibles per la manca de resposta de públic —l’absència de “massa crítica” a què al·ludia Xavier Aliaga en la seua resposta— o la manca de voluntat política per invertir en la promoció de discursos allunyats dels hipotètics gustos populars. Enguany ha hagut d’ajornar-se, per exemple, un dels festivals més oberts i valents en la seua programació, el Tardoràlia de Vila-real, perquè les condicions econòmiques que se’ls plantejaven no podien garantir-ne una mínima qualitat.

No negaré que el debat sobre el paper que ha jugat Escola Valenciana en la promoció i difusió de la música en valencià és un símptoma de maduresa i de normalitat, que les discrepàncies són imprescindibles per a mantenir l’esperit autocrític en estat d’alerta, que no hi ha major enemic que l’autocomplaença i que mai denunciarem bastant l’estat d’excepció cultural en què hem hagut de viure. Dit això, però, crec que és de justícia reconèixer la feina colossal que ha realitzat Escola Valenciana i el paper decisiu que han tingut, i esperem que seguisquen tenint, La Gira i el Feslloch: una fita que ha anat creixent amb l’escena que ha acollit i que no hauria de ser valorada pel que se li ha escapat sinó pel que amb tanta rotunditat ha aconseguit.

Josep Vicent Frechina.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat