Tal vegada en faltava algun. Potser alguns dels qui ja han passat pel Palau en aquest cicle de La Fera al Palau hauria estat millor col·locar-los amb els artistes que actuaren anit. Potser, la llista hauria estat massa llarga i calia distribuir-los. No ho sé però.
Anit es mamprenia l’homenatge a l’artista d’Alcoi i continuà el cicle de concerts amb els diversos guardonats al llarg d’aquests deu anys dels Premis Ovidi que diumenge clourà amb l’esperada gala. De moment, tres concerts amb tot un cúmul d’estètiques i propostes musicals diverses, tot i que cert fil conductor traspassava les propostes i d’alguna manera les relligava, però, anit la nuesa de la veu i les circumstàncies de l’instrument únic van caracteritzar el concert.
A les clares, el concert d’anit fou un dels millors, tal vegada el millor, fins aleshores. Bàsicament perquè tots i cadascun dels artistes que hi passaren feren, uns amb més encerts que els altres, per transmetre una musicalitat. La seua. Mitjançant matisos vocàlics, intencions expressives, lletres elaborades i musicades, composicions encoratjadores i avantguardistes… en pro de fer música. Amb musicalitat.
En sóc conscient que una melodia redona, bonica i maca, amb una bona dosi de base electrònica, amb un missatge (lletra) punyent, crític i descarat, amb un ventall de musicalitat interpretativa zero, és suficient perquè el reduït (encara) grup de seguidors aclamen els grups capdavanters de l’escena de la música que empra el valencià (si conté lletra, perquè també hi ha d’instrumental i d’altres estètiques també menystingudes pel PP), afavorida aquesta aclamació per unes opinions que s’encarreguen d’encimar-los seguint criteris tan cientificomusicals (o tècnics, musicològics, interpretatius,…) com aquest disc és millor/pitjor que l’anterior perquè sona potent o beuen de la influència tal (que sovint són molt grans)…, però, després musicalment, i sinó estic equivocat crec que la música (en valencià) també empra notes i instruments musicals, no té matisos, no té cap intencionalitat expressiva, sinó que transcorre en mode: ON/OFF, és a dir: sonar fort o no sonar. Amb unes més que deficients qualitats vocàliques per afinar, col·locar la veu, fluctuar pels registres, incidir en les dinàmiques, assemblar el conjunt d’instruments (afinar-los)…
Anit, per sort, es va fer música, es va intentar, es va posar interpretació, la qual després podria ser més qualitativa o menys, però, hi hagué matisos, timbres diversos, estima per l’expressivitat i la musicalitat, propostes que transcorrien amb equanimitat entre la música i el text, altres on el text tenia més importància i la música se subjugava (heus ací un altre paral·lelisme històric amb l’òpera…) al remat fer música igual com la fa un quartet de corda, un cor, un cantautor o un grup de música. Tots aquests treballen amb la música i si escau amb la lletra. Però, la música és música, estiga cantada en valencià o siga completament instrumental i cal exigir-li criteris musicals, si volem, ara que s’albira la normalitat, aconseguir cert grau de professionalització qualitativa en una part de l’escena musical d’aquest país que ha (sobre)viscut menystinguda per institucions, mitjans i bona part de la societat.
Clara Andrés.
Elies.
El concert d’anit estigué conduït per l’escriptor alcoià Jordi Tormo i comptà amb la col·laboració del poeta Manel Rodríguez-Castelló qui llegí un nou relat sobre la vida de Montllor, l’epicentre i la raó de ser de tot plegat. Clara Andrés aportà la profunditat de la seua veu, alhora que una flexibilitat carregada de sentiments al llarg de cançons molt ben estructurades i equànimes entre text i música. Elies aparegué amb el piano mostrant també composicions d’estructura ferma i equànimes pel que fa a la musicació de les lletres. No gaudeix d’una gran veu refinada, sobretot a l’hora de perfilar els diminuendos i en el registre agut, però, la rauxa interpretativa, la intencionalitat de les dinàmiques, de les frases, són suficients per deixar-te seduir pel romanticisme estètic de les seues melodies i la lírica entre l’epopeia i la crítica sociopolítica.
Sitja.
Eva Dénia amb Merxe Martínez.
Feliu Ventura.
Arribant a la mitjania del programa, actuà Feliu Ventura amb un seguit de cançons que fan la sensació d’estar elaborades amb el mateix patró compositiu, allò de totes sonen igual queda reforçat pel fet que empra reiteradament el mateix recurs expressiu i interpretatiu de cridar ascendentment, com una mena de gemec musicalitzat. No obstant això, quan recita guanya matisos i expressions, els quals salvaren la situació d’unes cançons on el text té més importància que el contingut musical, opció lícita i correcta, però que afegeix complexitat a la composició. Diametralment oposada és la proposta d’Hugo Mas. Introspectiu, reflexiu, escorcollador de sentiments simptomàtics d’un trobador filosòfic del XXI. Amb un abús de les dinàmiques en pianissím, Mas proposa cançons suggestives, com murmuris semàntics tocats amb notes esporàdiques, pur recitatiu d’ària operística, entre la veu parlada, murmurada. Tanmateix, de cop i volta i en comptades ocasions el doll de veu s’enlaira transmetent ràbia, alhora que sorprèn l’arravatament.
Hugo Mas.
Lluís Vicent.
Miquel Gil.
Concert d’intencionalitats musicals, de voler fer música amb convicció, de viure-la i transmetre-la. Una vegada passat, ens deixa a les portes del cap de setmana que mamprendrà l’últim concert del cicle amb Aljub i Krama, Amanida Peiot, Miquel Herrero & Autòmats, Novembre Elèctric, Òscar Briz, Pau Miquel Soler i WeAreNotBrothers, amb la conducció d’Amàlia Garrigós.
