Converses sobre ‘Nagg i Nell’ sense Pensador ni pensadors

L’obra es representa al Teatre Rialto de València des del 19 de novembre i fins al dia 29
19 novembre 2015 01:00h
RedactaVeu / València

Ambdós són els responsables de la posada en escena de Nagg i Nell, l’obra que es representa al Teatre Rialto de València des del 19 de novembre i fins al dia 29. Amb unes copes de mistela a la  Bodega Valero comença aquesta conversa a poques hores de l’estrena d’una obra amb la qual amenacen de “dinamitar” l’estàtica escena valenciana.

- LA VEU: No sé si preguntar de què va Nagg i Nell com faria un periodista que no vos coneguera…
GONZALO: [respira] És una pregunta molt simple, preguntar al 2015 de què va una obra teatral és molt simple, no està a la teua altura [riu].

- LA VEU: Però sí em podríeu dir per què hauria d’anar al Rialto a veure-la.
SAHUQUILLO: Primer perquè és un text d’una autora valenciana. És un text que ha estat premiat amb les ajudes de les Noves Dramatúrgies de la Generalitat al 2013. Perquè és una direcció diferent…

- LA VEU: Diferent perquè sou dos…
SAHUQUILLO: I perquè és una direcció que fuig del naturalisme ranci i caspós a què estem acostumats i que té una visió més centre-europea gràcies a la formació de Gonzalo a Polònia. És una obra que no et deixarà indiferent.
GONZALO: Has d’anar a veure Nagg i Nell perquè t’emocionaràs. Ja és rara l’ocasió en què el teatre et provoca emocions i eixa és la raó fonamental. La pregunta més interessant que hauries de fer seria: “quines sensacions et provoca Nagg i Nell?”.

- LA VEU: Ja l’has llançada tu…
GONZALO: Eixa és una pregunta per als espectadors. A més, una altra cosa important és que no és un sainet, és una obra en valencià que no és un sainet, això ja és una cosa històrica.

- LA VEU: Notícia. Hi ha un públic teatral que vol anar a veure coses diferents a un sainet?
SAHUQUILLO: Sí. El sainet està molt bé però cal provocar unes altres coses. El sainet està bé, però si tot és això tenim un problema. Les braves estan bones, però un arròs del senyoret de tant en tant… tot i que també et cansaries d’això.
 

- LA VEU: Hi ha sexe a l’obra?
GONZALO: Es farten de follar i de menjar. Que és l’únic que realment podem fer quan la vida s’acaba.

- LA VEU: Hi ha un dit valencià que diu: “Folleu, folleu que el món s’acaba”
SAHUQUILLO: Exactament. I cal dir que és una obra apta per a fans de l’humorista Eugenio.

- LA VEU: Explica’m això.
SAHUQUILLO: No puc, estaria contant massa coses.
GONZALO: És una sorpresa, com ho serà per als fans de la música clàssica, de gent amb sensibilitat. Perquè a banda d’Eugenio està Chopin, Bach, el compositor de Bertold Brecht, Kurt Weill...
 

- LA VEU: Estem davant d’una obra per a intel·lectuals?
ELS DOS: No, no. [amb menyspreu]
SAHUQUILLO: No, perquè té una emoció plàstica i auditiva que no implica intel·lectualitat, només cal que sigues capaç d’emocionar-te amb Bach, amb Chopin… o simplement que t’emocione la interpretació, veure dos persones majors sense por a mostrar la seua lletjor d’alguna manera, no són cossos meravellosos, no són models. L’altre dia parlàvem Gonzalo i jo que a les pel·lícules de Hollywood ja no hi apareixen persones normals, ara tot són supermodels, ara només actua el marit de la dona eixa que ix en Victoria Secret. Nagg i Nell és una mena de lloa a la vellesa, a la soledat, a cossos que a la societat postindustrial on vivim han deixat de ser productius.

- LA VEU: Doncs ja està, entrevista productiva?
SAHUQUILLO: Ja hem acabat?
GONZALO: M’he quedat amb allò de societat postindustrial, m’alarma eixa expressió.

- LA VEU: Per cert, no hem parlat de la música en directe.
GONZALO: Hi ha un piano present a l’escenari i tota la peça d’inici fins al final està ambientada musicalment.
SAHUQUILLO: O siga poden anar al teatre i a veure un concert.
GONZALO: Realment la línia divisòria entre teatre i concert ací, amb aquesta posada en escena, és molt fina, és molt poc divisòria. En general és una peça dirigida per a l’oïda i per la sensibilitat auditiva.

L’entrevista, com a homenatge a Samuel Beckett i al Teatre de l’Absurd del qual naixen els personatges, acaba de forma abrupta, el cambrer arriba amb més mistela i una frase es queda a l’ambient: “El Pensador nos protege”. Impossible continuar. La resta, a la Sala Rialto de València.

 
next