Quan passe el diumenge res serà igual per als Premis Ovidi

La Gala dels premis Ovidi tindrà lloc demà diumenge a les 20:00 a la Sala Rodrigo del Palau de la Música de València. Amb entrada gratuïta.

Sixto Ferrero / València

Una de les tantes coses que ens queda per fer als valencians a nivell musical és que els centres de referència siguen realment contenidors de propostes de manera diversa, equànime i qualitativa. Al llarg dels diversos concerts del Cicle de La Fera al Palau, que han precedit la Gala dels Premis, diversos artistes han ressaltat aquest fet declarant: “El Palau és casa nostra, casa dels músics valencians”. Era incomprensible des d’un punt de vista artístic i sociològic que un ventall de manifestacions artístiques amb la mateixa arrel comuna, la procedència del propositor-compositor-intèrpret, no tingueren cabuda dins del contenidor de referència pel que fa a la música del cap i casal però, i de tot el país. Cap motiu polític hauria d’haver mantingut l’arraconament, clarament ideològic, si algú amb dos dits de seny hagués pensat que l’edifici se’n diu Palau de la Música de València i que enlloc s’indica el tipus, l’estètica o el context paral·lel a la proposta artisticomusical. Molt menys, si atenem al seu manteniment econòmic: públic. Motiu pel qual, si es dóna el cas que el governant no té més llums, haurien d’haver pensat que l’oferta ha de complir un paper, també, de mostrari sonor de casa nostra.

En eixe sentit, una casa gran de la música hauria d’haver inclòs, tal com fan teatres, auditoris i palaus d’arreu del món que volen, són o aspiren a ser capdavanters del seu propi territori, tot i que alguns traspassen fronteres i esdevenen referents internacionals, un ventall de propostes tan bigarrada com la realitat manifesta del país (lloc o territori) evidencia dia a dia. Encara i tot, hi ha feina per fer, recórrer i exigir. Encara avui, el Palau de la Música, perquè s’han perdut vint anys, perquè acaben d’arribar o perquè... en fi, avui encara hi ha disciplines o propostes musicals que no entren a casa seua amb l’alegria, la il·lusió i les ganes d’actuar com ho feren fa uns dies els primers músics premiats en les darreres edicions dels Premis Ovidi, com vam informar in situ des de La Veu, fent el seguiment mediàtic que la fita pensem es mereixia, per molts motius, però, personalment, per una qüestió musical. Per a ells, per als postergats, per als assenyalats, per als menystinguts i insultats, per als oblidats pels mitjans de masses, per als que han hagut d’escoltar “per què cantes en valencià?”, per als que han hagut de fer la gala a casa a recer del Micalet o al Paranimf de la Universitat València, per a tots ells, el Palau de la Música ja és una altra cosa. Ja és més palau i s’aproxima més al concepte música.


Instal·lació "COM Vandalitza" de Xepo W.S al Palau de la Música de València

Han estat quatre concerts d’un cicle, La Fera al Palau, en els quals s’han pogut escoltar bones mostes de les diverses i divergents propostes en què s’expressen músics valencians. S’ha pogut fruir de propostes colpidores per l’avantguarda i l’experimentació, d’interpretacions sublims, de demostracions de coratge, de textos encisadors, de directes millorables (una assignatura pendent), de posades en escena de qualitat, de complexitats i laxituds... de la música en directe. Cal apostar per multiplicar-ne les opcions de la música en viu i els espais, però, això és cosa del Consell, d’exigir un pal·liatiu per a l’IVA sagnant, d’engegar una llei de mecenatge (com ho va fer Navarra i Espanya no s’ha trencat per això), de propiciar un ens administratiu competent,...


 
Només la normalitat d’oferir als centres de referència musical mostres diverses de tota la producció musical valenciana ens conduirà a una concepció artística qualitativa, a redefinir objectius productius i artístics, nous mecanisme interpretatius, establir criteris de millora... la normalitat de la diversitat d’un país musicalment actiu i viu.

Ara som a les portes d’una Gala, la desena que ha hagut de sofrir la malícia cerebral de polítics incultes. Si només algú d’ells haguera tingut la suficient profunditat reflexiva musical, hauria d’haver alçat la veu per dir que una casa de la música com el Palau, no podia rebutjar propostes musicals qualitatives que expressen la seua vessant lírica en valencià, com no hauria de tindre cabuda en la programació anual del Palau?

Però, bon vent i barca nova que diria aquell. Ara només ens queda celebrar la normalitat, treballar i seguir creant i desitjar sort a tots els finalistes.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat