L’última urpada de La Fera fou una nit d’eclèctiques propostes i estrambòtics músics

Cicle de Concerts La fera al Palau. Concert del 21-11-2015. Aljub + Krama, Miquel Herrero & Autòmats, Pau Miquel Soler, Novembre elèctric, Amanida Peiot, Òscar Briz, WeAraNotBrother.
22 novembre 2015 01:00h
Sixto Ferrero / València

L’últim concert del cicle de La Fera al Palau tornà a mostrar la diversitat d’estils en què es mouen una bona colla d’artistes valencians. Des de world music en majúscules fins a l’electrònica més Industrial, passant per diversos embolcalls del pop i una mena de musichall que a més dels riures provocats refrescà l’ambient amb enginy i sapiència. En definitiva, música en un enclavament de forta càrrega simbòlica, un homenatge ben merescut i música en directe que és on el llenguatge que ens ocupa troba la seua raó de ser.

El concert d’anit va comptar amb la conducció d’Amàlia Garrigós i novament amb la lectura d’un nu text del poeta Manel Rodríguez-Castelló per recordar que La Fera és la corda mare que relliga l’escena. Els primers en presentar-se per la Sala Joaquín Rodrigo foren Aljub+Krama, actualment Krama ja que els tres músics en formen part del grup de world music amb inclinació, com és evident, per la música de les vessants mediterrànies. La veritat és que tant fa com es diga el grup, perquè la qualitat interpretativa de Spyros Kaniaris és incommensurable, i si a això li afegim que l’experiència i les maneres de fer els atorga una exquisida combinació dels timbres, dels assemblatges dels tres instruments (anit), amb una bona veu, mesurada i de matisos expressius com la de Rafa Arnal, Krama és sense dubte un grup de directe perfecte, almenys, el millor d’anit, amb musicalitat, professionalitat i coherència de les propostes musicals. Un grup per gaudir només que per pur hedonisme de l’escolta.


Aljub+Krama.


Miquel Herrero & Autòmats.

Feia tres anys que Miquel Herrero & Autòmats no tocaven junts i potser això, i que l’escena com sabem no gaudeix dels espais i les oportunitats que calen per rodar, fer bolos i millorar, les diverses cançons embolcallades de pop van estar més aviat conflictives entre ells i entre els receptors. Amb “Pacte amb Peter Pan” un dels hits del grup, va millorar la cosa, però, cal afinar cantant, i més quan sonen altres instruments. Sinó és una massa sonora difícil d’encaixar. Pau Miquel Soler qui feia uns dies actuava amb els Arthur Caravan, anit ho feia en la vessant de cantautor amb el seu estil més lliure i experimental. Tot i que la seua desimboltura és la d’un artista total, si més no tot terreny, també patí els desajustos de l’afinació, acusada per l’acompanyament dels diversos instruments, però, la seua conductibilitat de l’espectacle, del discurs musical és contagiós i encoratjador i supleix les possibles mancances produïdes per la música en viu amb una intencionalitat expressiva colpidora.

Amb les mateixes dificultats del directe es va trobar també Novembre elèctric. Amb desajustos en l’afinació de la veu, fet que amb un instrument acompanyant-te queda evidenciat, o pel fet d’elaborar melodies exigents expressivament amb salts intervàlics que cal col·locar.. Tanmateix, depenent de les exigències del pop de Novembre Electric la qualitat varia, segons siga més complexa o menys la seua línia melòdica, com per exemple amb Roses on la ductilitat i la milloria interpretativa fou més evident.


Pau Miquel Soler


Novembre elètric

La disbauxa de la nit la posaren els senyors artistes d’Amanida Peiot. Amb un espectacle eclèctic tant en disciplines com en repertori, amb unes composicions estrambòtiques i assumint risc interpretatiu com de vegades en la versió de M’aclame a tu perdre la referència de l’afinació, però qualitatives si fa no fa, i adobades d’interpretacions de la mà de Francesc Burgos que posen de relleu l’enginy de l’actual POP per fer riure, gaudir de l’escena, de música elaborada d’un espectacle total.


Francesc Burgos d'Amanida Peiot (La POP).


Òscar Briz.

Una altra de les bones actuacions d’anit fou la del roquer Òscar Briz. Equànime en lletra, música i interpretació, el de l’Alcúdia és un músic de trajectòria i de solvència dalt de l’escenari com va demostrar amb les cançons exposades. Briz oferí un directe potent, enèrgic i segur, sense dubte dels millors directes del cicle.


Toni de l'Hostal i Amàlia Garrigós.


WeAreNotBrother.

Un altre punt còmic de la nit el protagonitzà el showman Toni de l’Hostal, qui requerit per Amàlia Garrigós explicà la seua versió dels fets esdevinguts al voltant de la cançó del Diluvi amb la campanya electoral d’UPyD. El punt i final el posaren els electrònics postindustrials WeAreNotBrothers, amb dues propostes de música electrònica on la combinació d’elements emesos per ordinadors, “màquines” com digueren ells, deixaren una mica d’estaticisme en l’evolució dels elements, però, que guanyà impuls amb la deconstrucció de Perquè vull, on l’aportació de la veu li donava una millor connexió dels elements electrònics que es barrejaven, servint alhora com a fil conductor i punt de concentració d’idees electròniques.

Aquesta nit a les 20:00 a la sala Joaquín Rodrigo del Palau de la Música de València, coneixerem els guanyadors dels X Premis Ovidi. La fera, com digué Garrigós, “ja no és tan ferotge”, queda camí per fer. Fins a l’última urpada. 

 


 
next