Indignació a Otos: Creuen vostés que un sol mestre pot atendre simultàniament quinze xiquets de sis nivells diferents?

L’any 1996, la Conselleria d’Educació determinà llevar-li un professor a l’escola rural d’Otos. La decisió es basava en una aplicació estricta, equivocada i a la baixa de la pròpia normativa de la Generalitat. Els pares vam escriure una carta al Director de Centres, el qual, davant l’evidència dels nostres arguments, va recular i ens deixà amb tot el professorat. Ens hi vam quedar mitjanament contents, perquè les nostres raons eren tan òbvies que ens hauríem pogut estalviar tot el procés: viatges a València, reverències a les autoritats i tota la mandanga. Però com que no érem gaire malpensats vam concloure que els polítics, instal·lats en la seua butaca a la capital, a vegades no ho arriben a veure tot, però quan els poses l’evidència davant dels ulls, l’admeten. Són imperfectes, sí, però no necessàriament males persones.

Ara, després de tants anys, els senyors responsables de l’Educació del nostre País (els mateixos que ens han governat ininterrompudament des d’aquells temps, encara que semble de no creure) ens tornen amb la mateixa cançó de l’enfadós: un professor menys… i tailarà. Nosaltres, ciutadans educats, confiats en la llei, en la justícia, en la bondat de les institucions, en la imparcialitat dels polítics… ingenus, en fi, i bones persones que som, analitzem la situació, ens informem com cal i decidim recórrer la decisió per la via reglamentària.

Quan es presenten les al·legacions, els tècnics de Conselleria, que ens han assessorat en l’elaboració, diuen que des del seu punt de vista la cosa pinta bé: consideracions justes, sòlides i ben argumentades… total, que ens fan bona raó. I quina raó havien de fer? El que demanem és tan simple com que la nostra escola dispose de dos professors de primària per a atendre una quinzena de xiquets de sis cursos diferents. És molt demanar? No, veritat! Doncs la sorprenent resposta ha estat que amb un en tenim prou… Un professor per a una quinzena de xiquets de sis cursos diferents! Però a veure, senyors responsables d’Educació: Creuen vostés que un sol mestre pot atendre simultàniament quinze xiquets de sis nivells diferents? Preguntat d’una altra manera: portarien vostés els seus fills a una escola en aquestes condicions? Estic segur que no ho farien perquè, com a pares, no dubte que són responsables.

Així doncs, què ens recomanen els senyors responsables de l’educació dels valencians als pares d’Otos? Que ens quedem al poble i siguem irresponsables portant els nostres xiquets a una escola que no els ofereix un mínim de condicions? O tal vegada ens estan suggerint que emigrem? Que deixem els pobles buits? Que els bancals queden erms? Que caiguen les cases, i que el bosc i el matollar ho invadisca tot? Que les plagues de conills i de senglars, els incendis forestals i l’abandonament del camp convertisquen el País en una selva inhabitable?

Doncs miren, senyors polítics, abandonar el poble no ho pensem fer. No ho farem perquè nosaltres ens estimem la terra, estimem el poble, estimem la llengua, estimem el País i ens volem quedar ací. I com que no som ciutadans de segona, ens hi volem quedar en les mateixes condicions que vostés, els que viuen a les capitals, els que tenen diners per a pagar-se un col·legi privat, els que prenen decisions sobre la vida dels altres prement un botonet de l’ordinador. I com que no som irresponsables i ens hi volem quedar, no ens quedarem de braços plegats, farem tot el que calga per a mostrar al món com un govern maltracta i margina els seus ciutadans cruelment i injustament pel simple fet de ser de poble. De manera que, fins que vostés s’ho repensen, ens tanquem en l’escola, i ens hi quedarem tant de temps com faça falta, fins que atenguen raons i admeten, com ja ho van fer fa molts anys, que s’han equivocat.

I miren, saben que els hem de dir?, que en el fons els fem un favor, senyores i senyors polítics, perquè els volem donar l’oportunitat de reivindicar-se, de demostrar-nos que des de la seua butaca de València potser no són capaços de veure-ho tot, però quan se’ls posen les coses davant dels ulls les veuen i les comprenen, i llavors, rectifiquen. Els volem donar l’oportunitat de demostrar que potser no són perfectes, però tampoc no són tan males persones com, a simple vista, pareixen.

L’Associació de Mares i Pares de l’aulari d’Otos