Tantes coses no caben en un titular. Espere que valga com a excusa. Però, meditada estava de bestreta una altra opció, tanmateix el concert de divendres al Palau de la Música de València era d’aquells concerts de la temporada (2015-2016) que per les premisses em feia què pensar. Per una banda el programa, tres compositors nòrdics, potser els millors compositors nòrdics de finals del XIX fins ben entrat el XX. El finès Jean Sibelius, de qui el proper dimarts es commemora arreu del món el seu 150 aniversari (ací no. Ja veurem com queda la proposta del compositor Miquel Àngel Múrcia de declarar “2016, Any Gomis”, en honor al 225 aniversari del naixement del compositor d’Ontinyent, com per recordar-nos-en de Sibelius), el noruec Edvarg Grieg i el danès Carl Nielsen qui també fa uns mesos es va commemorar el seu 150 aniversari de naixença com vam celebrar a La Veu.
Seguint amb el programa, Finlàndia, op. 26, el poema simfònic no tenia altra funció que preparar l’olla, podria haver estat la sisena o la setena simfonia, però, hagués allargat el concert i fins i tot la concentració d’alguns que pateixen incontinència en el tossir, que es pot tossir però, també es pot prendre quelcom calentet, fer gàrgares amb un rovell d’ou o deixar de fumar. No obstant, bona elecció, si més no tenint en compte que després sonaria el Concert per a piano i orquestra en la menor op. 16 d’Edvarg Grieg a càrrec de la sud-coreana Hj Lim. En la segona part sonaria L’Inextingible, és a dir la Quarta simfonia op. 29, una de les més grans, de Carl Nielsen, la qual mai havia sonat amb l’Orquestra de València. I mai, és mai. Com és possible?, és molt llarg d’explicar i preferisc comentar el que va passar divendres.
A banda d’un programa perfectament meditat i mesurat, al capdavant de l’orquestra tornava el director d’Oviedo Pablo González qui fa només uns mesos que ha deixat l’Orquestra de Barcelona i Nacional de Catalunya (OCB), al meu parer un dels directors més equànimes en totes les facetes de l’art de la direcció d’orquestra de l’Estat. Però, a més a més la solista del concert de Grieg era la sud-coreana Hj Lim i a banda dels mèrits interpretatius que ha recollit a base d‘interpretacions colpidores que li han reparat bones referències, critiques, concerts i premis, una dona que diu: “Vull que la música clàssica siga igual de generalitzada que la pop” es mereix tots els meus afectes i respectes. A més a més, ho diu i ho fa, a través de les xarxes, del youtube, amb el vestuari, la predisposició escènica o en els seus bisos, com va fer ahir amb unes variacions, bastant heavys i d’elaboració pròpia d’Arirang de Mirygang, una melodia popular i l’himne no oficial de Corea.
A tot això cal afegir que l’orquestra sonà diferent. La corda tornà a mostrar profunditat, recorregut en les dinàmiques i ampliant amb qualitat els extrems, les fustes estigueren en tot moment encertades, ben assemblades quan se’ls requeria passatges exclusius i inserides en el timbre i els metalls, cavall de Troia, reconduïts per un bon camí de la contenció i l’elegància. Que, la cabra avesada a saltar fa de mal desavesar?, és clar que sí, a la mínima, però González els va reconduir i els forts sonaren elegants, brillants i potents sense necessitat d’allejar els registres greus, ni sobreeixir de la resta sinó compactes, sense excessos ni barbaritats, sinó forts controlats i pianíssims arriscats. L’expressió, els canvis de caràcter, els tempos controlats i la fluïdesa del so ambivalent tirant cap a la foscor en Finlàndia i arribant al colorit brillant en L’Inextingible feren del concert de divendres un canvi sorprenent.
Finlàndia comptà amb un bon joc en els timbres tant conjunts com individuals, on la corda de contrabaixos estigué supèrbia, igualment tota la corda però, el caràcter de González amb el gest mesurat sabé combinar en favor de l’expressió i el color orquestral, i tampoc va estar absenta la interpretació de lleugeres errades (entrades que cal ajustar al mil·límetre si parlem de qualitat superlativa), però cal reconèixer que va convèncer amb escreix.
>
El Concert per a piano i orquestra en la menor d’Edvard Grieg va estar una demostració de dues qualitats musicals, d’una banda la de la pianista Hj Lim, qui la tècnica espectacular la deixa en segon terme per entregar-se per complet als sentiment expressius. L’energia i la brutalitat amb què descarregava el cos sobre les puntes dels dits, els contrastos de caràcter, de color, de fet el joc de pedal dret és una de les seues virtuts més aplaudides, superaven els petits contratemps tècnics, minimitzats per una interpretació més enllà del virtuosisme carregada de sentiments musicals, d’una vivència de la música extrema. Ara bé, la funcionalitat de l’orquestra acompanyant-la fou excel·lent o magistral. Acoblada a Lim en les cesures de tempo, en els pianíssims i en els forts, un acompanyament de caràcter, expressió i lirismes sensacionals, adobat a més a més amb solos puntuals gratificants. L’ovació per forçar-la al bis fou grandiosa, i merescuda, per això la sud-coreana va dedicar la ja citada Arirang.
La Quarta Simfonia “L’inextingible” de Carl Nielsen començà amb un lleuger contratemps, si fa no fa amb imprecisió en el primer acord sobtat, però paulatinament l’orquestra tornà pel camí adient, marcat per Pablo González amb sensatesa, jugà amb els caràcters, els colors orquestrals, amb l’expressió, amb les dissonàncies, amb els tempos impenetrables. L’orquestra oferí un color compacte, encabit dins de la qualitat, sense barbaritats i les sonoritats forçades als extrems, brillant i tèrbola segons l’expressió, l’amalgama d’accents bigarrats, i sempre guardant la qualitat sonoroexpresiva en l’horitzó. Destacà l’orquestra com a instrument però a més ajudaren les aportacions solistes dels timbalers, de les trompes, les fustes, els violins, les violes, els violoncels, els contrabaixos…, ja els deia que divendres passaren moltes coses amb l’Orquestra de València. Almenys, un canvi qualitatiu en moltes vessants interpretatives.
