Rumiava si existeix el hooliganisme operístic tal i com a uns quants metres del Palau de les Arts rugien uns aficionats al futbol. Sense entrar en la comparança dels gustos o hobbies, el paral·lelisme me’l feia sobre la incondicionalitat del fan. La nit de dissabte començà la temporada d’òpera 2015-2016 del Palau de les Arts i ho feia amb l’òpera en quatre actes i deu quadres de Giuseppe Verdi, Macbeth. El repartiment era de teatre gran, amb Plácido Domingo com a Macbeth, Ekaterina Semenchuk com a Lady Macbeth, Alexánder Vinagradov com a Banco i Giorgio Berrugi com a Macduff, no obstant davant aquests quatre grans cantants estigueren a un nivell magistral Fabian Lara com a Malcolm, Lluís Martínez com a metge, Federica Alfano com a dama de Lady Macbeth, Boro Giner, Pablo Arandany, Juan Felipe Durà, de la mateixa manera que el nivell de musicalitat que oferí l’Orquestra de les Arts amb Henrik Nánási al capdavant fou garantia d’èxit, així com el Cor de la Generalitat que gaudeix d’un estat de qualitat en aquest context operístic magnífic, així com el Ballet de la Generalitat, tots a un nivell del que tant i tant s’ha reclamat, perseguit i intentat mantindre un nivell, estàndard qualitatiu internacional.
Naturalment el Macbeth de dissabte fou altra cosa a tot el que s’ha oferit escènicament o operísticament en la pretemporada. La producció escenificada fou la del Teatro dell’Opera di Roma (la qual està basada en la producció original del Salzbuger Festspiele) funcional i sòbria per moments, ja que compta amb el recurs reiterat de la representació geomètrica d’un suposat castell, tanmateix els recursos de la plataforma elevadora per representar els quadres exteriors, com el camp de batalla, el bosc de Birnam o les escenes fantasmagòriques, com el de les bruixes, són fantàsticament encertats combinant la irrealitat amb la versemblança.
Convé destacar la grandiosa feina de vestuari, així com la de maquillatge per representar els assassinats de Macbeth, els morts, les aparicions fantasmals, les al·legories bucòliques, les bruixes i la mitra, el bosc vivent i embruixat… ajudaren molt a la circulació de l’escena, a la veracitat de la història, en definitiva a capbussar l’espectador en la despietada història shakespeariana. A això, cal afegir la disposició i la feina escènica tant del Ballet de la Generalitat com de figurants, ja que sovint la mancança de recursos de la producció sostenia l’atenció en el dinamisme de l’escena a càrrec de Ferdinand Wögerbauer, qui a més va encertar en compaginar excel·lentment els moviments bruscos, escarafalls, les gesticulacions… als accents que Verdi enginyosament atorga a la intriga, a la por, a la confabulació, als moments mortuoris i fantasmagòrics.
Pel que fa a la vessant musical Nánási va saber també extraure l’or que atresora el fossat de les Arts. L’orquestra novament estigué al nivell de les circumstàncies, acoblant-se a les exigències del director hongarès qui atent a l’escena feia per conjuntar les delicades entrades que des de les veus retardaven per motius imprevisibles dels cantants en les àries. De tracte elegant en els matisos, de sonoritats embolcallades a les veus, l’orquestra mantingué el seu lloc, acompanyant l’escena, les veus, els cors i sobreeixint en l’obertura i moments instrumentals amb una sonoritat conjunta de perfecció.
Però el fan acudí en massa pel cartell. Per la imatge visible de Macbeth i aquest era Plácido Domingo. Que Plácido Domingo és un gran músic, artista o cantant no és cap nova notícia, com que tampoc és la primera vegada que des de teatres internacionals han suggerit, explícita i implícitament que l’hora de la retirada és a tocar. No obstant ell ha dit que cantarà fins on l’hi apetisca, mentre tinga ganes de fer-ho, però òbviament està en el seu dret de fer-ho. Propostes no li en faltaran de debò. Ara bé, si cantes al costat de tenors i baixos en apogeu amb una projecció de veu i una plenitud sonora com Alexánder Vinogradov o Giorgio Berrugi la veu vigorosa i natural de Domingo desmarca de la resta. És clar que Verdi atribueix tonalitats majors als ‘bons’ per donar sensació de justícia social, de bonhomia, de raó i seny i que als ‘dolents’, assassins, sanguinaris i confabuladors els atribueix tonalitats menors per tal d’enfosquir el drama així com quasi recitatius per donar versemblança al text, però, al costat de Macbeth, estava Eketerina Semenchuk tan maquiavèl·lica, tirana, confabuladora i instigadora com Domingo qui perpetra els crims.
No obstant Domingo supleix eixa frescor de la veu, amb una acurada disposició escènica, entrega en la interpretació, col·locació, desimboltura,… no s’ha oblidat d’un dia per l’altre d’actuar, però, una veu tèrbola, quasi sense timbre i per moments mancada de projecció desmarca molt davant de veus timbrades, vigoroses, penetrants i joves com les del repartiment d’aquest Macbeth que es pot veure a les Arts.
No decep la proposta en absolut, d’alguna manera, les mancances de la producció estan resoltes pel vestuari, l’escenografia, els cors fantàstics, el maquillatge, l’orquestra fabulosa, el ballet, Semenchuk, Vinogradov, Berrugi i la resta del repartiment, però, francament Domingo no va estar com per aplaudir després de cada quadre com si haguera tornat a ser el tenor verista que fou abans de convertir-se en un baríton que mata normal acompanyat per una bravíssima instigadora com Ekaterina Semenchuk fent de Lady Macbeth.
